Dia 8 – Barafo Hut – Mweko Hut – Uhuru Peak 4.600m/5.000m/5.896m
No sé de qui va ser la genial idea de pujar al Kilimanjaro… la verita tés que no sé pas quants cops hem arribat a repetir avui el “Never again”… Segurament no ens podíem ni arribar a imaginar cap de les sensacions, pensaments i duresa de cada moment i cada pas. Cada pas, era un pas més cap al cim, però també un pas més cap a perdre la força de voluntat i el “nosequè” que feia que anéssim punant per inercia, un pas més cap a tirar enrere i deixar de creure en nosaltres… Coincidim que pujar a Uhuru Peak ha estat una de les coses més dures de la nostra vida i és que, caminar 14 de les 24 hores possibles es bastant matador! Aquesta ruta de trekking ha aconseguir que després d’una pujada ja no ens refiem de que hi ha l’objectiu, sinó que de ben segur que hi haurà un parell de pujades i baixades més, perquè… després d’una maleïda pedra, sempre en vé una altra!
Jornada de Barranco Hut a Barafu Hut passada per quatre volves de neu… amb una estupenda breakfast hill de propina que et treia l’alè abans de començar i només mirar-la.. pujades infernals i baixades relliscoses i això amb el Kilimanjaro omnipresent, com si fós déu i et pogués donar i treure l’alè i les ganes de seguir.
Un cop a Barafu Hut i, després de fer un descanset de rigor.. menjar aliments rics en proteïnes, hidrats i energía com són les galetes de mantega i un bon tè, 12:15 Zulú.. inici de l’ascens. Inici per nosaltres i per 200 persones més amb les seves faroletes frontals.. quin malson… miraves amunt i no s’acabaven les llumetes… dels frontals a les estrelles!
3.5km en 6hores de pujada inacabable, de no arribar a dalt, de veure gent vomitant, perdre la consciencia, rendir-se i fer-se arrossegar cap amunt i amb això fer com si res, mirar-te els peus, seguir els passos del de davant i fer com si no passes res, com si en comptes de pujar el Kilimanjaro passegéssis per les Rambles i com si tenir mal de cap, malestar a la panxa, anar somnàmbul i patir fred fos el més normal del món… Per intentar passar l’estona? Cantar tota la discografía de Disney una vegada rere l’altre, no mirar amunt i anar mig adormit… el cas és que encara em sembla un somni, o un malson, haver passat hores i hores per pujar al cim i el primer que et passa pel cap en arribar-hi sigui baixar-ne de cop! Segurament més d’un cop i més de dos caminavem amb els ulls clucs, segurament viure moments de desesperació era una part mes de l’espectacle!
Les sensacions? Indescriptibles! La duresa? També!
Per saber si avançavem en la muntanya i no haver de mirar les llumetes infernals prenia com a referencia la neu i la carena de la muntanya, com més aprop estava, més ganes tenia de veure el famós Stella Point… el punt on els fundadors de la ruta Machame van decidir donar per acabada la caminada, sense poder arribar a l’Uhuru Peak.. Encara no sabem com, vam arribar a Stella Point i no sé si la pressió, si el vere que les francesetes cridaven de desesperació o el cansament va fer que no pogués aguantar les llàgrimes.. Un cop a Stella i després de mirarnos amb l’Edu, no podiem deixar escapar el cim i amb pas lent i sense energía a les 07:30 del dia 03/08/2015 vam coronar el que vorejavem feia 5 dies!
Les vistes des de dalt, boniques, to i que on les vaig disfrutar com tocava…. Ha valgut la pena?? Totalment!
Després de pjar i per molt que no ens ho volguéssim creure, tocava baixar i no era poc… ens vam adonar de tot el desnivell que haviem fer i es posava de manifest altre cop que després d’una pedra… sempre n’hi ha una altra… No podía més, m’arrossegava literalment per les pedres, m’entrebancava pels sortints i tirava els Pals per inercia… Tots els congratulations tenien el mateix sabor… a falta d’energia, a duresa i a somni/malson. La pèrdua d’altura feia que, per contra, el mal de cap disminuís de forma inversament proporcionalt amb les ganes de dormir i dutxar-nos… El camí de baixada no ha estat fácil.. del camí de pedres “romperodillas”, al fang relliscós i, d’aquest al camí dels 4×4… La Mweke Gate ha estat un miratge, així com la dutxa de després i com aquest llit a més d’un pam de terra…
Let’s kill the Kili!