Ens aixequem ben d’hora i no som capaços de sortir de casa fins 2 hores després. El sol intenta brillar però deixem la ciutat entre pluja d’estiu i núvols en moviment fins que arribant al primer emplaçament de Faroe (Kirkjubour) el sol surt i escalfa l’ambient… El fiord ens regala imatges de l’illa del costat i les casetes negres amb gespa a sobre es mimetitzen amb les faldilles de la muntanya i els “bèee” dels infinits xais que les habiten. Mentre en Ferran vola el dron caminem amb en Nil pels voltants de l’església i la catedral de Sant Magnus, el primer assentament (ara en ruines) de les illes que data del segle XIV parant a cada bassal que trobem al camí i enfangats fins a dalt contemplem el tastet del que serán les properes hores i dies a les illes.
No deixem el sol, però es fa evident que els 4 seasos in 1 day es l’eslògan de les illes i entre xafecs, arcs de sant marti i raigs de sol arribem a Saksun per carreteres que ens deixen cascades infinites a l’esquerra i mar a la dreta. Saksun es famós per ser una Llacuna que al passat havia estat un fiord amb una gran cascada, una església blanca i una granja amb la gespa típica com a guarda-espatlles… fem la turistada del viatge i tot i que aparquem al parquing que está a tres passos de les casetes de forma gratuita, decidim pagar-ne l’entrada (300DKK) per poder apropar-nos enfangats a una altre cascada, perquè en Nil dini a una taula de picnic amb vistes a l’abast de pocs i per tenir gairebé les mateixa perspectiva que desde la carretera… torna a fer sol (bé, sol faroés que no és el mateix que entenem a casa) i passem una bona estona, tot i que fa mal haver pagat gairebé 50€ perquè en Nil dini com un senyor a l’aire lliure als peus d’una cascada…
Aparquem la motxilla per avui i agafem el cotxe per anar tot el nord que podem de l’illa de Streymoy. segueix fent sol i quan parem a veure la cascada més alta de la regió (Fossà) passa un cap de broma i acabem molls cap el cotxe… entre fer tortuguetes (portar en Nil a sobre els peus) i parlar per telèfon amb el peu arribem al punt for del día… un semàfor de 300segons ens fa arribar a Tjornuvik, un poble que em recorda a Kategat de Vikings i on una platja de sorra negra acaba de decorar un poble encantador amb vistes a les roques que surten del mar Risin i Kellingin (gegant i bruixa)… Para de ploure i el sol i el cel blau ens vénen a saludar… el verd de les muntanyes de darrere el poble s’intensifica i es reflexa al mar… passem una bona estona jugant amb la sorra i amb les mans ben brutes i les botes d’aigua enfangades decidim que aquest poble es el highlight del día!
Tornem a Torshavn i anem a l’old town que just toca al mar i ens brinda una imatge de Nolsoy (l’illa de just davant) d’allò més bucolica. Aparquem al costat del port i passegem ben abrigats sota el sol pels edificis del govern de “Tinegar” i el veïnat del costat amb les mateixes casetes però de color negre en comptes de vermell…
Faroe… que dur que ha de ser viure aquí i que bonic passar-hi uns dies!!!
Se’ns enganxen els llençols i comprovem que plou… un dia típic a la vida feroesa… però no ens atura i enfilats al cotxe ens acomiadem de Torshavn i de la illa de davant Nolsoy per creuar el túnel que uneix Streymoy amb Eysturoy. És una autèntica obra d’enginyeria de ni més ni menys que 11 km, una profunditat de 180m i una rotonda al mig!!! Tenim l’esperança que creuant al túnel el clima canviaria però això és tant petit que la pluja segueix sent la protagonista de l’illa d’Eysturoy!
Conduim pels pobles del sud de l’illa (Runavik) però no ens apassionen i decidim enfilar cap al nord, al que estava previst inicialment a la nostra ruta. un cop arribats a Funningsfjordur La carretera es posa increíble i els paisatges de postal. Decidim seguir fins a Elduvik i els xais creen retencins a una carretera estreta plena de cascades infinites, piscifactories, i muntanyes que fan que la fotografía que ens queda a la ment sigui un escàndol. A cada metre les vistes són millors que al metre anterior i al mirador abans d’arribar a Elduvik té unes vistes impressionants a Funningur. Segueix plovent i arribat a Elduvik veiem l’illa de Kalsoy imponent que queda borrosa darrera una cortina d’aigua.
La segona parada és Eidi, un Poblet a l’altre canto del fjord final d’ahir amb la curiositat que hi ha un camp de futbol entre un llac i l’oceà atlàntic i el poble on trobem el gegant i la bruixa petrificats al mar. Per poder gaudir de les vistes típiques hem d’enfilar la carretera a Gjogv i hi trobarem una col·lecció de tots els punts d’interès: començant pel famós camp de futbol, seguint pel mirador dels dos gegants i acabant per vorejar l amuntanya més alta de les illes (Slaettaratindur)… Veiem muntanyes verdes, valls impressionants, cascades infinites, molsa, roques a terra més pròpies de la sèrie trolls que d’aquest racó de món i tot això… envoltats de l’oceà… La carretera serpenteja fins a trobar-nos a l’altre cantó del mirador de Elduvik i seguim fins al famós poble de Gjogv, on avui dormirem.
L’hotel té unes vistes privilegiades i tot i la pluja ens enfundem els xubasqueros, la motxilla per en Nil i ens diposem a veure una panoràmica del poble… sovint es veuen puffins a aquests penya-segats, però és massa tard d’agost i només hi queden nius de gavines… contemplem la gorja transformada en port natural i enfilem el camí del penya-segat per tenir les tipiques imatges de pessebre… Abortem missió perquè hi ha més fang del que teniem en ment, i les relliscades amb un bebe a l’esquena no volem que siguin l’esport nacional per tant, ens conformem amb el que hem vist fins ara (que no és poc) i decidim tornar a l’hotel per sopar i descansar.
Sense cap mena de dubte, i tot i el mal temps, podem dir que les rutes escèniques d’avui ens han deixat sense paraules i podem dir que, han deixat el llistó molt alt i costaran molt de superar….
Ens despertem amb panoràmiques al meravellós poble de Gjogv i enfilem la carretera per arribar a les vistes increïbles i assoleiades de Funningur. Les oques i els xais ens donen el bon dia i la carretera serpenteja els raigs de sol fins arribar a l’aigua de l’oceà. Fem fotos de cada racó i les cascades ens acompanyen fins arribar a la propera destinació on arribem passant el segon túnel aquàtic del viatge per arribar a Klaksvik. El sol segueix brillant i el poble ens dóna la benvinguda amb ambient, botigues i una ubicación entre dos fjords dins la mateixa illa de Bordoy. És un poble de 5000 habitants però sembla molt més poblat i amb més serveis, botigues i restaurants que fins i tot la capital… realmente ens sorpren que a aquestes illes més remotes o allunyades de l’aeroport sembla que se centri gran part de la població i tinguin un día a día més comú que el dels pobles que hem anat trobant fins ara. Aparquem el cotxe a la carretera de grava per pujar al mirador de Klakkur però recomanem que seguiu amb el cotxe fins al parquing de dalt de tot 1 km més amunt, ja que la carretera está en prou bon estat i tota aquesta pujada que t’estalvies. Tot i que el día acompanya la pujada está plena de fang i aiguamolls… enfangats fins les orelles arribem després d’uns 45minutets a dalt de la muntanya on veiem 4 illes diferents i tenim una panoràmica que ens deixa sense paraules de la magestuositat d’aquestes illes. Sol, verd, roca, i les illes de Streymoy, Kalsoy, Kunoy i Bordoy sota els nostres peus… un espectacle molt recomanable en dies com avui (no em vull imaginar la pujada en dies de pluja). Baixem encantats amb la troballa i seguim cap a l’illa de Kunoy, l’única que té arbres (n’hi diuen bosc però crec que es poden comptar amb els dits de les dues mans) i on per arribar has de creuar un túnel d’un únic sentit amb preferencia els que creuen a la illa…. La veritat és que les escenes de pánico en el túnel se’m repeteixen a la ment, però arribem a l’altre cantó i podem gaudir de vistes a l’illa veïna de Kalsoy (la del famós far, que abortem missió per anar-hi amb en Nil fent trekking per la complexitat i la de l’estatua de la dona foca)… seguim explorant illes i ara toca el torn de Vidoy… només sortir del túnel que creua de Bordoy a Vidoy les vistes ens deixen sorpresos i els penya segats que cauen al mar i als prats verds són una imatge digne d’un quadre de Monet.
El día s’acaba i en Nil s’ha portat com un campió, pel que el parc de Hvannasund en sembla un lloc ideal per acabar aquesta jornada tant esgotadora (no trobem massa parcs infantils en condicions a Faroe i aquest realmente és com els “nostres”). Creuem els dits perquè la meterologia ens respecti també demà.
Què hi ha millor per fer a les illes Feroe en un día molt assolellat que repetir trajecte i anar a buscar unes jaquetes oblidades a l’hotel? Hem sortit de Nordepil i desfet el camí amb destinació a Gjogv, el poble xulissim amb una gorja i vistes a Kalsloy on ens esperen les nostres jaquetes oblidades a l’armari… Aquest desviament ens fa sumar 40 minuts més al trajecte d’avui i arribem cap al migdia a l’aparcament per començar el sender de Traelanipa (si anem a Midvagur ja en veurem les indicacions). Enfilem en Nil a la motxilla, portem la roba de pluja “per si les mosques” i paguem els 200DKK per persona per començar el sender… voregem el llac de Sorvagatan, que és just el que veiem des de l’aeroport, per un sender pràcticament pla on veiem al final unes personetes petites dalt de tot del famós Slave Rock.. En Nil fa algún cop de cap i arribem entre sol i núvols als diferents miradors. El primer mirador no té pèrdua i té uns vistes increïbles dels penya-segats i les illes que fan companyia a Vagar. El segon mirador és a mitja pujada de la muntanya, és important pujar pel camí marcat per no perdre de vista aquest egon mirador. Aquest és el que mostra l’efecte òptic del llac flotant per sobre el mar i és realment una imatge digne d’emmarcar. El paisatge d’aquestes illes no deixa de sorprendre’ns però amb un bebe que té gana, diu plàtan cada 13 segons i vol baixar de la motxilla les vistes no es gaudeixen com abans. Seguim caminant dirección al caient del llac al mar i és que tot i que sembla que la diferencia d’altura és abismal, només hi ha una diferencia de 30 metres que es tradueix en una cascada de caiguda al mar una mica decepcionant. Tot i aixo l’entorn segueix fent guanyar punts a cada racó d’aquest indret i el sol i les gavines volant sobre els dos pilars del costat del llac ens té captibats. El camí de tornada se’ns fa etern i és que en Nil no para de xerrar, cridar dron, helicòpter i xai i estem realmente morts de dormir poc i malament… per tant finalment decidim acabar el trekking i perquè no se’ns trenqui l’esquena fer una il·legalitat en com arribem al mirador del Trollkonofingur… Estem allotjats al poble del costat i des del parking hi ha un caminet gairebé pla de 20 minuts pero veiem que el cotxe hi pot passar sense problemes (si no fós perquè hi ha un cartell que diu que prohibit el pas a cotxes si no ets propietari de les terres)… estem tant cansats que ens mirem i enfilem el caminet (si algú ens hagués dit alguna cosa segur que només veient la cara que feiem ens hagués convidat a un café i fet un copet a l’espatlla per deixar-nos seguir…)… 5 minuts més tard deixem el cotxe en un descampat i caminem exactamente 3 minuts per admirar el pilar de 300m d’alçada que surt del mar i per tirar pedretes al penya-segat si ets un nen d’un any i mig com en Nil.
Un día del més complert i amb un temps increïblement spanish style per ser a unes illes com Faroe! Un temps que per fi, podrá eixugar tota la roba que nit i día, faci sol o plogui estenen a l’exterior.
Les previsions pintaven fatal i el 100% de probabilitat de pluja ha estat una realitat desde bon matí… pluja, vent i boira… el que vindria a ser un dia tipic a la vida feroesa… L’itinerari d’avui no podia ser massa ambiciós i és que amb en Nil xop no ens apassiona fer de cabretes. Amb calma hem pujat al cotxe i comprobat que el Traelanipa d’ahir, avui hagués estat horrorós i que els turistes s’amaguen sota les pedres en aquests dies de mal temps. 4 cops hem estat parats a l’aparcament de Bour, un petit poble amb unes vistes increíbles del famós arc Dragarnir i l’illa Tindholmur, i no ens hem atrevit cap de les 4 a baixar per passejar-hi sense risc de volar com un estel o ser engollit per una mànega d’aigua… Per tant la cascada de Skardsafossur també la deixem per.. potser demà?
D’aquí hem creuat el túnel que ens ha portat a Gasadalur, un poble mini i amb l’encant d’estar envoltat de mar, valls, ovelles i una cascada impressionant que cau al mar. Amb el vent de cara i molls com ànecs hem arribat tirant pedretes al mirador i les vistes amb aquest temps ens han fet meditar en com de dur havia de ser néixer viking i anar a petar a aquestes illes tan remotes…
Ens trobem en unes illes que ténen més de 75.000 xais i només 54.000 persones, potser el temps hi té alguna cosa a veure… el que també ens sorpren és que cada poble (per petit que sigui) té una església, una cascada i un camp de futbol… Els feroesos, tot i ser esquerps i malhumorats… molen…
Ens aixequem i fem una ullada a la sortida matinal de ferry a Mykines… cancel·lat per mal temps.. el de les 9 del matí no surt però nosaltres tenim el de les 13:15 i diuen que l’esperança és l’últim que es perd… Mirem per la finestra i el temps no és massa optimista, hi ha boira, fa vent i tot i que a Sandavagur no plou es veu més negre que el carbó… per fer temps per l’excursió TOP de viatge i aprofitant que on plou agafem el cotxe i sortim a veure sense pluja Mulafossur i Bour i veure si podem treure el dron…. sembla que a partir de l’aeroport hi hagi un microclima i el vent fa que el llac del costat de l’aeroport sembli la tempesta perfecta i que no poguem baixar del cotxe a Gasadalur perquè la pluja és més intensa que ahir…. finalment, arriba el cop número 5 d’estar aparcats a l’aparcament de Bour (i és que no s’hi pot accedir en cotxe), para de ploure i podem baixar-hi a donar el vol… la mítica vista de Draganir i Tindholmur és un mar de boira i no es veu res més que la base d’un parell de “roques” al mig del mar. Bour és un poblet petit que ens decep i els ànims no són massa positius veient que no hi ha terra a la vista quan fixem la mirada a on hauria de ser Mykines… Anant cap al ferry ens sorpren veure un ramat de vaques peludes com les que hi havia a escòcia i en Nil gaudeix de valent saludant a la “vaca bebe”….
Seguim actualitzant la app del ferry i no hi ha indicis que es canceli el trajecte de les 13:15 (el nostre plan B era anar a l’illa de Nolsoy) per tant aparquem al port de Sorvagur (no aparquem on diu que vagin els visitants a Mykines, sinó al parquing de l’empresa HiddenFjord, que está més aprop del nostre company de travessa, el vaixell Josup. Agafem roba de tot tipus i ens enfilem al vaixell que es comença a endinsar cap al mig de l’atlantic sense veure’n el destí. Som a la part interior del vaixell perquè se mou molt, hi ha onades importants i fa vent… però deixo als dos valents a baix i jo pujo a coberta per no marejar-me més del compte.. el vaixell passa a tocar de l’arc i de l’illa de Tindholmur i les vistes del fjord son impressionants… arribem a Mykines però aquesta illa, tot i que només hi viuen 8 persones és gegant i se’m fa etern donar-li la volta per entrar pel que en diriem port, que és on ens deixa el vaixell…. Només arribar a Mykines l’illa té boira alta però el sol brilla com si fós una tarda d’estiu i els ocells volen jugant amb l’estela del Josup… estem perduts al bell mig de l’Atlàntic, en una ubicació remota amb una illa despampanant treta de Narnia o de qualsevol pel·lícula de Jurassic Park… En Nil s’acaba adormint i el vaixell ens “escup” a port… l’entrada a port és terrible entre esculls i roques i el vaixell no para motors mentre t’ajuda a saltar-ne literalment en marxa… Estem tots bé i ens dirigim a l’inici del trekking en un poble perdut, fotogènic i asolellat més propi de verano azul que de Feroe! Aquest matí no ens hariem ni imaginat que acabariem amb sol i ara en Nil està a la motxilla darrere en Ferran, demanant per anar al parc i agafant color! De l’1 de maig al 31 d’agost és temporada alta a l’illa i per visitar-la més enllà del poble has de pagar la hiking fee i anar acompanyat d’un guía ja que l’illa és molt rica en fauna i no podem posar els ocells i els seus nius en perill… resulta que a l’hivern hi viuen 8 persones (la més gran té 55 anys) i a l’estiu uns 20… l’única forma de conectar-se amb la civilització és el vaixell amb el que hem anat (que té una freqüència, si tens sort, de 2 cops al día) i amb un helicòpter que porta provisions els divendres…. Estant a Mykines em recorda l’anunci de Caixabank on surt l’illa més remota del món que és Tristan da Cunha…. Per mi, de moment, l’illa més remota del món és Mykines…. Amb unes 15 persones més ens avisen que ja és bastant tard per veure puffins (ludin en feroes), però enfilem de camí al far sota un sol de justicia i quan ens girem la postal que se’ns presenta ens deixa encara més sense alè… les vistes del mar, els penya-segats, el verd dels Prats i el petit poble de Mykines amb les cases vermelles i negres i les teulades de gespa ens entusiasmen… potser veurem pocs frailecillos però només per això el trajecte de 50 minuts en un vaixell pitjor que l’atraccio del vaixell pirata de les festes majors ja val la pena… deixem el poble molt avall i comencem a veure ocellets volant d0una forma semblant als ratpenats… o almenys a mi m’ho sembla… són puffins!!! Fins que de sobte… un descansant a escassos 10m d’on som nosaltres! L’omplim de fotos i seguim amb la il·lusió de veure’n més…. hi ha milers d’ocells volant per sobre nostre, cap al mar amb la visió del far entre boira i calitja davant nostra i és que aquesta sensación de natura i solitud ens transmet una calma que costa descriure… quina excursió més top del viatge… tot i que veiem nius de puffins just sota els nostres peus i alguns volant no en trobem cap com el que teniem en ment, amb la familia compartint menjar (el típic poster dels fulletons de publicitat)…. s’acaba agost i queden els que van sempre tard… l’excursió segueix per una carena d ela muntanya però decidim anar al poble i acabar l’excursió al parc que li haviem promès a en Nil…. demanem una Coca Cola al bar del poble (a Feroe les coca coles són Jolly) i agafem aire pel trajecte de tornada… en Josup fa la volta per l’altre cantó de l’illa i ens deleita amb unes vistes del far cobert per un núvol blanc format per infinits ocells i boira… és impressionant! Mykines ens ha deixat un gran sabor de boca i enfilem a Vagar entre vistes al·lucinants, onades gegants i mirada a l’horitzó per no marejar-nos més del compte… En Nil i en Ferran segueixen a baix, creiem que en Nil es mareja i jo a fora pregant perquè s’acabi la ruta turística que ara en Josup fa de l’altre cantó del fjord… ens apropa gairebé a sota de Mulafossur, passem per Bour i acabem a port amb ganes ja de trepitjar terra ferma i amb boira, núvol i pluja de nou… com hem gaudit!
Mykines ha estat la millor cirereta del pastís que podriem haver tingut!
Gràcies Feroe per tant!