Nikko – Nagoya, 24 Juliol 2014 (dia 3)
Ha estat un dia d’allò més complert i és que l’excursionista matutina cap a l’estació de Tokyo amenaçava a acabar el dia amb llagues als peus… Les rodes d’en Ferran no han aguantat el “tute” i ara mateix estem escarxofats al Shinkansen direcció Nagoya amb una les sabates intercanviades! És curiós, però són les 7:24 i ja és negra nit, els japonesos del tren han comprat caixetes de sopar i l’estan endrapant ja que, per fi, ha acabat la seva jornada laboral.
El primer que ens ha sorprès avui és veure com la comencen els funcionaris. Per escalfar i estar al lloro davant qualsevol contratemps: 8 senyors (inclòs el paleta) fent rotacions d’espatlla; ara endavant, ara endarrere.
Hem arribat a Nikko després d’estrenar el nostre primer Shinkansen; el lloc preciós, temples al mig del bosc on s’aconsegueix estar fresquet i respirar tranquil·litat. Un seguit de temples de color vermell patrimoni de la humanitat, inclosos els les figures dels tres monos del whatsapp. Després de visitar-los tots amb un calçat poc adequat, m’he encapritxat de fer la foto que sortia a la “Lonely Planet” i buscar els “1.000” budes de pedra al mig del bosc; ens han avisat que no era aprop, ni turístic, però patint de peus i fent km hi hem arribat. En aquest punt no teníem ni idea de què significava que cada figura anés guarnida amb un gorret vermell i un pitet al coll del mateix color. Allà mateix, ens hem creuat amb un col·legi que ha començat a dir-nos “konichiwa” i “hello” sense parar.
Després de la visita no hi ha hagut més remei que enfilar-nos al tren i fer més de 500km per arribar al nostre pròxim destí: Nagoya!
Avui hem après que si hi ha obres a la vorera, un senyor molt amable et fa passar per la carretera en “modo” guarda-espatlles” i que tots tenen el tic al cap i quan es creuen amb tu et saluden amb un somriure.
Avui discutíem sobre si eren budistes i la seva peculiar manera de resar… es posen de cara al temple i per acabar fan dos aplaudiments…
Ja sabíem que el viatges seria tota una experiència i és que Japó es una caixa de sorpreses!