Qualsevol moment és idoni per trobar l’excusa perfecte per fer una escapada. Aprofitem el bon temps i els ponts que tenim a aquest any per recuperar el temps perdut i volar a Itàlia: spritz, pizza i pasta… un paradís terrenal!
Agafem un vol econòmic per aterrar al caos de Nàpols un dissabte a la nit; la primera impressió és totalment estressant i dolenta, ja que tenim l’hotel a davant de l’Estació Garibaldi i tot i que la ubicació per visitar la zona és molt encertada, arribara les tantes dóna un mal rotllo espectacular. Sortim a les 10 a sopar disposats a fer cua a la Pizzeria Da Michelle però, com no, és dissabte a la nit i no tenen ja lloc per aquesta nit pel que decidim degustar la primera pizza just al local de la cantonada de davant i gaudir de com els napolitans condueixen com bojos, van en moto tres persones, no saben què és un casc i tenen la ciutat bruta i plena de deixalles… de moment no hi trobem massa encant però amb la llum del dia tot es veu millor i esperem, mentre caminem de tornada a l’hotel esquivant rodamons i brutícia, que demà serà un dia bonic!
Ens despertem amb ganes d’agafar el ferry direcció a l’illa de Proscida però està plovent a bots i a barrals i preferim fer cua per comprar una bona sfogliatella per esmorzar de l’Attanasio i tenir una sobredosi de sucre que ens servirà per tenir energia suficient per anar a visitar la Napoli subterrania. Ens sorpren la visita gratament i seguim fent kilòmetres per no deixar un metre de la ciutat sense descobrir ni una gota d’Aperol sense tastar! Arribem fins el quartieri Spagnoli i voregem el mediterrani amb unes vistes impressionants al famós Vesubi. Avui si que tenim lloc a Da Michelle i ens llepem els dits a la taula número 10 de Diego Armando Maradona! Sembla que entre motos, trànsit caòtic, passos de peatons on ningú s’atura, semàfors que no serveixen per res, motocicletes amb més tripulants que al mateix Uganda comencem a sentir-nos còmodes! Dormim de nou al nostre Bronx particular i intentem descansar que demà ens toca fer front a les carreteres italianes!
Què millor que passar l’aniversari d’en Ferran que conduint per carreteres transitades i plenes de conductors italians! Lloguem el nostre 500 i posem la directa a Pompeia! Descobrim la ciutat als peus del Vesubi en poc més de dues hores i quedem meravellats de com aquella muntanya aparentment tranquil·la va poder despertar de forma furiosa i fer viure a la gent de Pompeia un autèntic infern!
El sol brilla i no tenim res més a fer a la tarda que començar a conduir per la fabulosa Costa Amalfitana! Les vistes al mediterrani són increibles i la vista es veu interrompuda de tant en tant per poblets amb casetes de colors. Comencem amb Positano i veiem com de difícil serà visitar els poblets tant encantadors amb cotxe. Decidim seguir la carretera fins el poble on dormim: Praiano! Es un poble encantador, on canvien els colors de les cases pel blanc immaculat que contrasta amb el blau del mar. Ens allotgem al Pezz Pezz i de sobre ens trobem en una habitació preciosa, decorada amb molt de gust i amb unes vistes per treure’t l’alè com a cirereta del pastís! Hem ben encertat!!! Als nostres peus, el mar i al fons Capri i Positano! Què més podriem demanar? Doncs segurament un spritz… que fem al millor bar de la zona: el Cafe Mirante. Spritz a 16€ i vistes impagables! Disfrutem una bona estona de la vista i al companyia i ens posem guapos per celebrar de valent al Franchino amb vistes de dia a Marina di Praia i al fosc mar de nit!
Ens aixequem amb ganes de mirar per la finestra i mentre esmorzem, ens relaxem amb unes vistes de somni! Baixem les escales per arribar a Gavitella beach, una plataforma de ciment amb vistes a Positano i a un mar transparent i clar com pocs. Tornem a pujar les escales i arribem a dalt suats i cansats i és que no cada dia es pugen i baixen 492 graons!! Seguim conduint per la Costa Amalfitana parant a Amalfi, Ravello i Vietri sul Mare per agafar de nou l’autopista i hiperventilar conduint pel centre la ciutat Napolitana fins a pràcticament el Quartieri Spagnoli que és on teniem l’hotel. Amb mil ulls i vint i cinc sentits a l’agüait, sobrevivim a l’aventura més semblant a un Mario Kart que a les sessions amb l’autoescola i fem la pizza de despedida perquè no ens marxi mai el bon sabor de boca que ens ha deixat la nostra escapada al més pur estil La Dolce Vita!
Grazie mille! És sempre un plaer visitar Itàlia!