El vol se’ns ha fet llarg i sembla que després de tants mesos sense viatjar passen factura i ja no és seure i dormir com estàvem acostumats. Les series descarregades de Netflix, tres cops de cap, alguna partida al solitari i llegir de reüll les guies de viatges dels del costat…. 4 hores i 10 minuts donen per molt!
L’aeroport diminut de Keflavik ens dóna la benvinguda amb un dia ennuvolat i 12 graus de temperatura.. ple estiu… recollim les maletes sense incidents, entreguem el pre-registre, el certificat Covid i la proba d’antígens negativa i benvinguts a Islàndia!
Recollim el cotxe de lloguer de la companyia Lotus; un preciós Dacia Duster Blau marí amb ratllades per tot arreu, unes llantes dignes de xatarrer, cada roda d’una marca diferent i alguna coseta que penja als baixos…. però fer quilòmetres per Islàndia és un repte i què millor que fer-ho amb aquest cotxe de lloguer.
Com que no tenim el cotxe fins passades les 6 de la tarda i ja no hi ha entrades per l’última hora del Blue Lagoon (recordeu reservar amb antelació ja que fins al cap de tres dies no hi havia slot lliure), decidim monitoritzar què fa el nostre estimat volcà: dorm… per tant agafem la carretera 1 i ens plantem al Vell mig de Reykjavík per passejar pels seus carrers pintorescs i olorar una mica de cultura islandesa: a tenir en compte l’església que simula columnes basàltiques i que fa 74m d’alt, els tres carrers comercials que surten d’ella (amb els dibuixos característics al paviment com la bandera LGTB o una pista d’atletisme), el port Vell i com no l’escultura que emula un vaixell Viking anomenada “Viatgers del Sol” amb un mar negre i enrabiat i les muntanyes recobertes de boira de Fons.
Ens costa escollir on sopar I ens decidim per l’Islenski Barinn, restaurant que està ple, i on començo el meu viatge peixater particular. Amb la panxa plena seguim monitoritzant el sismògraf per poder predir quan podrem veure el volcà en acció. Serà dema?
No puc dormir, apart que els veïns de Dalt sembla que dormint caminant en cercles per l’habitació i fer grinyolar la fusta sigui esport nacional, intento fer combinacions per poder arribar a veure l’atracció que fa més de 160 dies que té aquest petit país: un volcà en erupció!
Em poso el despertador a les 5 del matí per veure com va i veig que la cosa va per llarga… en Ferran prediu que començarà a despertar-se cap a la 1 del migdia cosa que ens deixa el temps precís per conduir i gaudir del Golden Circle si ens llevem ben d’hora. A les 8 engeguem el cotxe i fem camí cap a Thingvellir National park. La boira, els núvols, la pluja i vents huracanats (40km/h) ens fan dubtar de si agafar un pàrquing de camp base o bé anar canviant el cotxe de lloc… però hem vingut a jugar i en això consisteix el típic temps islandès… ni que esperéssim un sol de justícia i 28 graus tota la setmana!
És curiós veure com a la majoria de parcs i atraccions turístiques no s’ha de pagar, però si que n’has de pagar l’estacionament, pel que Thingvellir no n’és una excepció i trèiem la targeta per complir (a Islàndia tot, tot i tot es pot pagar amb targeta).
Aquest parc és famós perquè s’hi troba l’esquerda que separa les dues plaques tectòniques que separen Amèrica i Europa, així com el primer emplaçament del parlament viking o les primeres cascades que ens farien descriure Islàndia com terra de Gel, Aigua i Foc. Estem gairebé un parell d’hores caminant pel parc, aparcant el Pàrquing 1 (just el del centre de visites) i ens marquem els punts destacats de: el mirador inicial, la caminada entre les plaques tectòniques, el parlament viking, Silfra (on es fa snorkle entre els dos continents i si no fas snorkle sense cap tipus d’interès en un dia plujós), una església típica, les cascades d’Oxararfoss i unes llacunes xulíssimes que són veïnes del llac més gran d’Islàndia del mateix nom! El vent amaina, el volcà segueix adormit i seguim la ruta ventosa i plujosa fins a Geysir (ja que volem parar a Burarfoss però prioritzem un volcà en erupció que unes cascades més). El parc de Geysir ens recorda a Rotorua a Nova Zelanda però bastant menys espectacular… també trobem aigua bullent i fumaroles, però lluny de la imatge que tenim gravada a la retina de la Champagne pool o el fang fent bombolletes com si féssim la pasta dels macarrons. Geysir és el nom del guèiser que inicialment hi havia a la zona, però ara ja rarament actiu. No obstant, un germà petit l’Stokkur, n’és ara el principal protagonista i es qui del·laïta els visitants amb “erupcions” cada menys de 5 minuts. No ens impressiona, per la simple raó que n’hem vist de més espectaculars prèviament.
La següent parada del cercle daurat és Gullfoss, una cascada ara sí més que imponent. Una caiguda al buit gegant en format d’esquerda que acaba en un petit riu que forma un canyó. També és gratuït com Geysir (també l’aparcament) i el recorregut pel sender sobretot de Baix ens deixa amb la boca oberta! Són com unes mini cascades Victoria buscant per on escapolir l’aigua i trobant l’esquerda perfecte en cada moment. Tenen molt cabal i tornem al cotxe molls (i no només d’aigua de cascada) i contents.
Mirem de nou el sismògraf i la línia blau cel comença a pujar (tot i que segueix estant lluny dels 5000 on la lava teòricament començaria a fluir), a youtube encara no es veu el xup però tot sembla apuntar que “today is the day”… deixem l’última parada del cercle daurat per l’endemà i prioritzem posar cinquena, deixar per art de màgia la maleïda boira enrere i posar rumb al pàrquing del trial C de Natthagi Valley (la meva recomanació és aparcar al pàrquing que, venint des de Sellfoss, et queda primer i venint des de Grindavik últim). Aquí el pàrquing també es paga i ens sorprèn veure-hi una food truck de frankfurts que fa cada dia l’agost i uns policlean que amb el vent que fa tens por que es bolquin amb tu a dins.
Youtube comença a mostrar signes de lava i algun que altre punt Vermell incandescent a la lava ja petrificada… es moment de barrita energètica, un glopet d’aigua i fer camí amb tots els elements audiovisuals per fer d’aquest moment èpic espectacular. Decidim optar per la ruta C (la més curta) i fem la primera parada als lava fields de Natthagi valley; un camp enorme ple de la lava que ha anat expulsant el volcà. Negre com el carbó i sec com el desert, només per aquesta imatge la parada i fonda al volcà ha valgut la pena… En volem més i decidim enfilar la carena de la muntanya fins Langihryggur… el vent es comença a fer insuportable, fa pujada i correm el risc de ser ventilats i volar com el globus d’heli de Pepa Pig del cap de setmana passat a casa…. S`hi fa falta ens posem pedres a les butxaques i de sobte veiem un filet de lava que sembla que Baixa a la deriva per la muntanya…. El tenim allà, ho hem aconseguit… seguim caminant per tenir millor perspectiva i quan arribem al cim de Langihryggur…. Donem la benvinguda a la nostra estimada convidada d’honor; la boira!…. és espessa, blanca i no deixa ni entreveure espurnes com si la lava fós una bengala… Ens intentem asseure darrere unes roques per, sense èxit, quedar arrassarats… I al cap de 20 minuts veiem que la boira ha vingut per quedar-nos…. Apunt de llençar la tovallola, i ja que hi ha una boira que no ens veiem ni la punta del nas, seguim pujant cap a Meradalir Valley i de sobte….. un miratge! El volcà i un riu de lava que flueix cap a la vall… ens mirem amb en Ferran i els nostres ulls brillen com el sol que fa un dia i mig que no veiem, se’ns posa la pell de gallina i l’emoció pot amb nosaltres…. Seguim caminant entrebancant-nos amb les pedres del camí perquè només podem mirar l’espectacle que protagonitza el volcà! Això només ha fet que començar i les pujades i baixades per la carena de la muntanya desemboquen al costat d’un camp de lava roent on podríem fer-hi barbacoes! El que veiem amb els nostres ulls no té paraules, és simplement brutal! El primer volcà en plena erupció que veiem en la nostra vida, foc, lava, i el soroll del magma que trenca estrepitosament la lava solidificada per intentar avançar; les flames que cremen el no res un cop la lava coincideix amb la terra “verge” i les fumeroles que quan cauen quatre gotes aguditzen la pudor de cremat de l’entorn. El volcà segueix escopint lava amb força, segueix formant cascades de lava a les seves parets i rius de lava que avancen a una velocitat que fa por. Podríem estar hores disfrutant de moments així, seure i admirar, intentar que tot el que veuen els nostres ulls quedi a les retines i a la memòria i no tenir la sensació mai que podríem haver aprofitat i disfrutat més del moment.
Increïble es queda poc, brutal també…. El volcà no cessa i sembla que el riu de lava que avançava cap a nosaltres para per començar a caminar cap a una altra vall. Baixem del nostre emplaçament privilegiat després de volar el dron i tenir instantànies diferents a tot el que havíem vist fins ara i resseguim la base de Stori-Hrutur per veure si el nou camí de lava fresca té fi…. Es fa tard, portem des de les 5 en territori volcà i l’erupció només fa que ser per moments, encara més espectacular… Després de veure el volcà en boira, pluja i al capvespre comença a fer-se negra nit i preparats amb frontals decidim desfer el camí trenca turmells sense resistir-nos a la temptació de girar el cap cada 3 passes per poder guardar cada instant als nostres records. La lava que escup el volcà és propi de la Caldera d’en Pere Botero dels pastorets de Torelló i de nit es comença a sentir la ràbia incontrolada del que podria ser el propi infern. No es veu ja el dibuix de la muntanya, només negre nit i la llum del foc reflectit als núvols baixos del cel; de lluny i ja amb el volcà amagat darrere les muntanyes sembla qualsevol escena apocalíptica d’una pel·lícula de Hollywood.
Arribem al cotxe cansats (De fet, destrossats) però res pot fer-nos esborrar el somriure de les nostres boques i les Imatges i experiències viscudes de 5 a 11 de la nit…. Ha estat en majúscules una de les experiències més increïbles de les nostres vides i així és com, després de 6 hores passejant per l’entorn, ho recordarem!
Ens llevem a l’hora dels senyors a les Harbour View Cottages de Grindavik I és que la ressaca de les vivències de la nit anterior és monumental. Fem de mestresses de casa i ens preparem com uns campions uns entrepans de truita per poder substituir les barretes energètiques de xocolata blanca i cereals de dinar.
Ens havíem deixat una parada pendent del Golden circle i vam sortir disparats cap al Keiro Crater (només ens feia desviar 15 minuts de la nostra ruta estàndard). És un dels pocs punts d’interès que et fan pagar entrada i és que a la resta de parcs nacionals en pagues únicament l’estacionament. Fem la volta per la part de Dalt del cràter amb colors terrossos i ocres i amb les vistes (amb una petita ullada de sol) a un llac que cobria el cràter. Emprenem de nou el camí correcte, ja que ens espera un tute de visites importants i trèiem a volar el droni (aquí a Islàndia són bastant permissius, ja que específica molt clarament quan i on no es pot anar d’excursió amb ell), veiem la carretera i les pedres volcàniques amb molsa de color verd clar que les cobreix… semblen tretes de la pel·lícula de Trolls i ja me les imagino rodant costa avall fins al capvespre cobrar vida fins l’endemà al matí.
Fem quilòmetres creuant-nos amb cotxes, cavalls, ovelles I gavines (que aquestes últimes tenen com a hobby principal posar-se còmodes al mig de la carretera i córrer el risc que acabin sent un Munt de plomes inertes volant després de morir atropellades. Sembla impossible però quan arribem a Gluggafoss veiem les primeres vaques i tornem a gaudir de cascades màgiques. És el dia de l’aigua i posem rumb a Seljalandsfoss. Sort de la roba impermeable, imprescindible per sobreviure en un país com Islàndia, perquè ens podríem passar hores admirant la bellesa i tranquil·litat que ens aporta questa cascada des del seu darrere. Potser no és la que hi baixa més aigua, ni la més alta però per nosaltres una especial. Caminem deu minuts i anem a parar a Gljufrabuifoss, una cascada amagada dins un petit canyó al més pur estil Petra amb el seu Siq… allà dreta a una pedra observant la força de l’aigua començo a entendre com d’imponent és la natura d’aquest petit país. L’aigua m’esquitxa la cara però m’és totalment igual, sentir això ens dóna una sensació de vida i llibertat que no es pot explicar. Pràcticament sols a un forat entre les muntanyes.
Ens falta una última cascada avui, Skogafoss, una de les més famoses de la costa Sud i aparquem de forma gratuïta per pujar 429 graons i així tenir les vistes des de l’inici del Fimmvorduhals Trail just a la part superior de la mateixa. Es posa a ploure i anem curts de temps però realment aquesta popular ruta de trekking promet. Obtenim també la panoràmica des de la base de la cascada i tornem al cotxe com si i hagués hagut un tifó per posar-nos massa a prop de l’aigua.
Aquí els restaurants tanquen a les 10 i havíem d’arribar a Vik abans per poder trobar algun restaurant obert… abans però ens desviem a Dyrholaey i admirem la bellesa del seu arc i topem amb els primers (i espero que on últims) puffins del viatge… aconseguim veure’n només dos en repòs però de sobte ens adonem que petits ocells amb el bec taronja, la panxa blanca i més petits del que ens imaginàvem volen en manada amb cops ràpids d’ala pels illots que separen la platja negra de Dyrholaey. Des dels penya-segats tenim unes vistes privilegiades a la famosa platja negra i als tres trolls que van quedar petrificats just davant de Vik per no arribar a temps a la costa…. Els paisatges semblen d’altres mons i les Imatges de postal conduint entre les muntanyes verdes i negres del voltant de Vik amb ocells volant com si fóssim al mateix poble d’Avatar és algo difícil de plasmar en paraules, com altres moments indescriptibles del viatge!
Ens aixequem per poder gaudir de nou d’una experiència nova per nosaltres…. Però abans calia fer els deures… el dia abans anàvem amb el coet al cul i volíem anar a visitar l’avió que es va estavellar al Vell mig del res, a 10 minuts de Dyrholaey… el que no sabíem era que hi havia 4km de caminada per arribar-hi des de el pàrquing. Eren les 7 de la tarda, començava a ploure i no teníem temps material per veure les restes de l’avió, que no se’ns fes fosc, fer el check in on time a l’hotel i poder anar a un restaurant que ens donessin de sopar… per tant…. Se’ns va acudir una de les nostres idees de bomber i ja ens tens a les 8 del matí plantats al pàrquing amb el drone ple de bateria per poder fer dels nostres ulls…. La veritat és que això és molt pràctic i quan el drone va arribar a lloc (a més de 4km de distancia) ja hi havia una parella que devien flipar veient arribar un dron de ves a saber on, fer un parell d’òrbites i desaparèixer com si res hagués passat…. És una de les anècdotes del viatge!
El pla del drone i no fer l’excursió a peu era perquè ens esperava un trekking per la glacera de Skaftafell amb Troll Expeditions a les 10:30 i teníem encara una hora i mitja de camí per arribar-hi… Sortim de Vik i seguim admirant la bellesa I immensitat del paisatge fins que davant nostre, marxen els núvols i el sol de justícia ens deixa veure una imatge del que serien els següents dos dies de viatge…. Hem deixat el foc per arribar al glaç…. La glacera Vatnajokull té 37 llengües diferents de glaciar i cadascuna d’elles té unes característiques diferents… no ho sabíem però entre avui i demà en veuríem unes 10 o 12 i en visitaríem 4.
Som puntuals i hem quedat amb el guia a “l’aeroport” de l’avioneta de Skaftafell. Dos guies de Troll Expeditions ens donen piulet, grampons, arnés i casc i ens recomanen portar sabates que cobreixin el turmell…. Si no les pots llogar amb ells per un mòdic preu de 1500 ISK cadascun… no ens sembla car tenint en compte que sues durant 5 hores unes sabates on hi enganxes els grampons i es passegen pel gel… Ben equipats agafem el cotxe i aparquem a Fjalljokull. El sol fa brillar el gel I la capa blanca que s’hi forma a sobre i apreciem que fa anys que la glacera va retrocedint. Aquesta glacera acaba en un llac i el que ens havia semblat que era muntanya veiem ara que és més glaç però cobert per pedres, sediments i cendra volcànica. Ens col·loquem els grampons i anem com professionals intentant no entrebancar-nos amb bels piulets… Ens queden per davant unes tres hores de pujada pel gel, tres hores que ens deparen un paisatge difícil d’explicar… un cop més et passaries hores assegut contemplant com de gran i magnífic és el planeta Terra i com pot ser que en un país tant petit tinguin alguna cosa tan gran… Veiem esquerdes, rierols, diferents colors, sentim soroll constant d’aigua i veiem com cada cop la glacera té més crestes. És difícil i cansat pujar però val la pena cada múscul mogut per ser aquí en aquest moment. Et sents tant petit entre tanta grandesa, i per enèsima vegada al viatge, somric perquè sóc feliç.
Mengem la nostra barreta energètica i toca baixar per poder visitar la cascada que va inspirar la catedral de Reykjavík, Svartifoss…. Estem cansats però ara ja caminem amb les nostres sabates i el sol segueix brillant de valent… pel que contra pronòstic (o no) faig pujar a en Ferran 40 minuts per arribar a la famosa cascada, ens agrada, però potser no és la que ens impressiona més perquè no entenem com han pogut formar-se les columnes de basalt a banda i banda! Per si no fos poc, i llegir fa molt mal, es repeteix en diverses ocasions que el mirador a Skaftafell (anomenat Sjornarnipa) ´és inoblidable…. Dono fe que és així… tanta fe com la que tenia pensant que en Ferran avui es divorciaria de mi per la canya que li he donat (en total hem caminat 8h)… Caminem una horeta més entre la tundra islandesa, muntanyes, sol, molsa, floretes, muntanyes, vent i… al final, un mirador que, un cop més et deixen sense paraules i no ets capaç de pensar en absolutament res!
La baixada es fa pesada, estem cansats i tenim ganes d’hotel, dutxeta i sopar. La previsió d’aurores boreals se’n va a Norris i és que la imatge del mateix glaciar que hem trepitjat al matí ara és un mar gris de núvols i boira… per tant…. Fins aviat aurores!!
Avui ens espera un dia intens de conducció, fem la bogeria de fer mitja Islàndia de cop i passar de les glaceres del sud a la segona ciutat més habitada de l’illa: Akureyri… no saben si per casualitat però és el segon dia que ens aixequem amb el cel descobert i amb un sol amb ganes de sortir! No podem estar més feliços perquè veure la famosa Llacuna dels icebergs amb els colors i contrastos que ens dona la llum d’un dia clar no té preu! Posem rumb a Jokkursarlon per fer la nostra Zodíac tour d’una horeta, el sol segueix allà i fa vent (com no!) però els icebergs avancen riu avall per arribar al mar i la glacera segueix imperfecte i majestuosa a 8 km d’on ens trobem. Ens equipem amb un mono de flotació i una armilla salvavides que ens donen la gent d’Ice Lagoon Adventure Tours i amb molta empenta ens fiquem davant la zodíac de 10 passatgers. Quan va començar a agafar velocitat la francesa que tenia a davant estava resant a tots els déus vikings i jo no sabia si riure o plorar, ja que semblava que m’amarrava a les cordes de la zodíac per no sortir volant directament cap a Barcelona… El sol seguia resseguint les formes de la glacera i dibuixant mil formes, línies i colors. Realment estar allà en silenci veient el paisatge que fa milions d’anys que és allà, torna a ser una sensació com la que vam tenir al volcà, o al trekking per la glacera, o a les cascades infinites de l’illa! Els icebergs més antics de la Llacuna tenen 2 mesos i mig i els nous un parell de dies (tot i que podrien perfectament desprendre’s ara mateix). La glacera flota, i també els icebergs pel que s’ha d’anar amb molt de compte ja que d’un iceberg només se’n veu el 10% que és el que surt a la superfície. En dies de vent és difícil veure foques descansant, però alguna més descarada treu el cap mentre es banya a 2.9 graus centígrads.
Podríem estar hores i hores contemplant trossos de gel surant per una Llacuna mig dolça, mig salada, però decidim anar a la Diamond beach, la platja on moren tots els icebergs en forma de petits cristalls de glaç. No fa falta canviar el cotxe del pàrquing, només hem de creuar el pont des de Jokkulsarlon per admirar sorra negra, aigua de mar i trossos de gel de formes inimaginables descansant a la sorra.
El sol segueix alegrant-nos el dia i és que si Islàndia amb el seu clima típic ja és increïble, amb sol és ja cosa d’un altre món, d’un món on tot és gran, i la natura brilla amb la seva màxima esplendor! Decidim canviar de Ice Lagoon i anar a Fjallsarlon; també ens quedem sense paraules, és la germana petita de l’anterior i sense estar connectada al mar. Estem pràcticament sols amb el gel i els icebergs…. De nou ens quedem pensant en el no res contemplant tot el que tenim al voltant… el dia avança i a nosaltres encara ens queden més de 6h per arribar a la propera parada pel que decidim tirar milles i conduir fins a Hofn on discutim quina parada fer a mig camí per estirar les cames i així visitar alguna cosa entre tant asfalt. La discussió està entre la platja de Stokksness i el poblat viking creat com a atrezzo per una gravació cinematogràfica just a 12 minuts de Hofn, la cascada Hengifoss i Litlanesfoss o bé l’Studlagil Canyon…. Per temes horaris i de permís d’ús de drones ens decantem pel tercer i ara diria que hagués afegit una quarta opció que hagués escollit que és la cascada de Detifoss (inicialment estava planejada per demà però ens adonem que està massa lluny de tot i prescindim d’ella amb la boqueta petita). Conduïm travessant alguns fiords de l’Est i creuant platges infinites amb muntanyes a l’horitzó, fins que per la Ring Road ens desviem per aparcar just a l’altre banda del pont seguint les indicacions de la granja Klaustafel per caminar uns 30 minuts fins arribar a l’esperat Canyó. A l’altre cantó hi ha un mirador molt ben fet on no hi ha ningú, però des de la nostra riba pots fins i tot posar els peuets a l’aigua amb forta corrent i avui almenys d’un color marronós que no l’afavoreix. No ens acaba de fer el pes el lloc que hem escollit, però s’ha de reconèixer que: hi ha poca gent, la caminada és plana i agradable i les columnes de basalt hexagonal que hi ha a les parets semblen tallades per tots els figurants de Vikings junts!
Conduïm que se’ns fa fosc i salvem la vida a dues noies que fan autoestop a 13 graus amb un vent infernal i a les 9 de la nit per deixar-les a l’hotel on treballen i seguir conduint fins al nostre Airbnb de la capital del nord que ens dóna la benvinguda com si d’un Poblet il·luminat del pessebre es tractés…. Avui en Ferran amb tot el que ha Conduit es mereix ser proclamat: King of the North!
PD. El que hem fet avui és una bogeria en majúscules, almenys hauríem d’haver escollit per aquest nit allotjament a Myvatn i així ens estalviàvem una horeta avui i demà de tornar enrere.
PD2. Per entrar a Akureyri hi ha dues carreteres: la número 1 que és un túnel de 7.5km que s’ha de pagar per internet o bé amb 15 minuts més la carretera antiga de muntanya, molt pintoresca i agradable, però no apta si portes gairebé 7 hores al volant
Sortim de l’airbnb i fem com les iaies a la perruqueria que hi fan cua 15 minuts abans però al supermercat del poble… de dilluns a dijous obren de 11 a 18:30 i és clar… si estàs de turisme és una mica complicat encaixar els horaris… Després d’entrar a diferents supermercats (ens declarem fans incondicionals dels Bonus i de la seva sala de fresc, totalment hàbil per guardar-hi cadàvers) constatem que a primera hora sempre hi ha pa…. Cosa que no teníem del tot clara, quan a les 6 de la tarda no quedaven ni les engrunes!
Amb el cotxe ple de gasolina i provisions pels dos dies que queden desfem la carretera 1 i parem a Godafoss o la cascada dels déus. El sol segueix brillant i… el vent bufant! Per arribar-hi aquest cop no passem pel túnel i ens desvivim fent fotografies quan per primera vegada al viatge contemplem l’arc de sant Martí reflectit entre l’aigua de la cascada i el sol!
Seguim conduint per visitar la zona de Myvatn, una àrea volcànica on la paraula que em vé al cap: mosques i mosquetes! Fem via per la central geotèrmica que hi ha al Vell mig de la muntanya i que identifiquem amb xemeneies d’on surt un fum blanc inconfusible, passem pel costat de l’edifici i sembla ben bé Xernòbil. Veiem dos operaris amb una espècie de mosquitera al cap i no acabem d’entendre encara perquè la duen! Primera parada: Krafla Crater, també anomenat Viti. Pugem i veiem el llac d’aigües turqueses dins el mateix cràter amb la típica forma de volcà que tots dibuixem quan som petits.
Baixem del Viti i aparquem a la zona volcànica de Leirhnjukur. Aquí és on entenem perquè els operaris van amb mosquitera per treballar, semblem “el señor de las moscas” i utilitzem la corda de la Gopro per a mode Príncipe de Zamunda ventar-nos d’un costat a l’altre del cap i intentar, sense massa èxit, espantar-les! La zona és un camp de lava immens, amb muntanyes de sofre i olor a ous podrits (per molt que soni a tòpic). Les vistes des de Dalt són espectaculars veient negre fins on t’allarga la vista i amb molsa a la lava del costat del camí. Aquest país no deixa de sorprendre’ns i visitem Hverir, just a 10 minuts de Krafla. És una zona geotèrmica molt activa on veiem fumaroles, muntanyes amb taques grogues i aigua i fang bullent. No ens sorprèn i marxem ràpid ja que a Nova Zelanda vam veure-ho multiplicat per 10. El que ens sorprèn és just fent la baixada que ens duria de nou al llac i abans de l’encreuament cap als banys termals de Myvatn (semblant al Blue Lagoon) trobem a la dreta un llac d’aigua blau cel, fem pujar el dron i el color millor aper moments… uaaaau!
Després de tancar la boca (perquè no entrin mosques) decidim visitar la famosa Gjotagja Cave, on teòricament es van filmar les escenes de Joc de Trons entre l’Íngrid i en Jon Snow… es diu que és aquella cova, però a la sèrie es banyaven i resulta que la cova té prohibit el bany perquè l’aigua esta a uns 46 X graus…. Tot i que la cova es veu en un moment, el lloc té un encant especial, es nota des de dins la calor de l’aigua i el blau és d’un intens que costa de trobar.
Seguim endavant i anem a parar al cràter del volcà Hverfjall. Fem com a l’avió i no anem massa bé de temps pel que fem que en Dronie sigui qui pugi per nosaltres… la vista des de Dalt ha de ser totalment increïble… i ho diem perquè ho hem pogut comprovar (tot i que des de dins el cotxe ja que a fora les mosques se’ns menjaven vius!). Per acabar amb la ruta, res millor que veure el famós llac Myvatn i els seus petits cràters coberts de verd que s’alcen amb força entre l’aigua, és una imatge digne d’emmarcar! Anem com sempre amb el coet al cul i tenim hora per sopa al Rub23 d’Akureyri a les 8:30 pel que agafem el cotxe per tornar a creuar-nos amb infinites ovelles, amb el fiord, amb la carretera serpentejant de fora el túnel i degustem com a últim sopar fora un fantàstic salmó i vedella al restaurant de moda del poble.
PD. Se’ns ha fet tard I no hem pogut visitar la Casa de Nadal que hi ha a Akureyri.
Pensàvem que el dia se’ns faria pesat perquè també teníem hores i hores de conducció. Tot i això, sortim d’Akureyri amb un sol esplèndid i a mesura que avancem cap a la península de Snaefellness la boira i els núvols s’apoderen de nosaltres. Què té Akureyri per tenir aquest microclima tant fantàstic?
Perquè no se’ns faci pesat parem a botar a un parc infantil de Blonduos, amb tanta mala sort que just enganxem l’hora del pati i ens tiren enlaire l’invent. Aprofitem per posar gasolina i comprovar que només tenen 10 minuts de pati pel que el llit gegant inflable de colors el tenim per nosaltres solets! Després de fer veure que tenim 4 anys, ens tornem a posar les sabates i conduïm com a majors d’edat que som! Només estem a 2 hores i mitja d’on dormim, pel que decidim fer parada i fonda i després de dinar, i entre la boira, avançar la visita a l’extrem de la península. Anem primer a contemplar fascinats les foques de la platja de Ytri-tunga, en contem una trentena que s’estiren i s’espatxurren com i demà ja no existís. Fem més quilòmetres fins la famosa església negra de Budir, que entre la boira i que no hi havia pràcticament ningú és una escena típica de pel·lícules com “los Otros”. Ens desviem pel port de muntanya on no ens veiem ni la punta del nas i passem per Oflasvik (buscàvem desesperats un Vinbudin per comprar una ampolleta de vi per sopar com campions aquesta nit) per arribar al pàrquing del Saxolhar cràter (que m’ha fet mandra pujar), veure sota els núvols baixos la glacera que dóna nom a la península i parar a la platja negre de Djupalonssandur. Una platja famosa per tenir restes amb tètanus d’un vaixell que va naufragar i on desemboca un camp de lava fascinant!. Tot i que des d’allà pots anar en 15 minuts a la platja de Ditrvik, seguim avançant amb cotxe fins a Arnarstapi, on coincidim amb una figura d’un gegant viking fet de pedra i en resseguim la costa quedant esmaperduts de com les gavines & company aprofiten els corrents d’aire per fer autentiques virgueries només planejant. Allà també trobem el famós arc/pont de pedra on queden fotos dignes d’Instagram!
Volem buscar la Raudfeldsgja Gorge però si ni veiem on acaba el nostre cotxe, menys veurem la famosa entrada a la Gorja a la muntanya… pel que decidim tornar a la nostra caseta i deixar el més famós de la península Kirkjufellfoss per l’endemà.
No seria Islàndia si l’últim dia no estigués emboirat i canviés el temps cada 5 minuts. Abans d’agafar el vol al vespre, tenim feina. Hem dormit com nens petits a la nostra caseta de Blancaneus i abans de baixar cap a la capital anem a veure la famosa Kirjkufellfoss, la cascada tant fotogènica amb la muntanya punxeguda darrere. La cascada no és res de l’altre món, però el quadre que se n’obté amb els fiords, la muntanya, el verd i aquest xirimiri molest és digne d’emmarcar!
Vista la cascada arribem a Reykjavík i passegem un cop més pels carrers comercials, ens gastem una fortuna en imants de nevera i substituïm la barreta energètica per una sopa de Llagosta per dinar que encara noto la llengua cremada. De postres, gelat del Valdis i posem el turbo per arribar la Blue Lagoon a l’hora que ens toca…. En Ferran no sé què s’esperava però és un Caldea a la islandesa i tot i que sabíem que era molt turístic, l’emplaçament al costat de la planta geotèrmica que abasteix d’energia obtinguda de l’aigua a 1980m de profunditat a bona part d’Islàndia, ens decep una mica. L’aigua que no vol la central per l’alt contingut en sílice i sals minerals és la que forma el Blue Lagoon. Agafem l’entrada bàsica i entrem a poc a poc a l’aigua que està a 38 graus…. És una sensació agradable i recorrem tota la Llacuna sense saber molt bé on trepitgem, ja que el color de l’aigua és d’un blau clar intens. Fem la típica turistada i ens posem amb més o menys art la mascareta per tenir la pell com el culet d’un nen petit i prenem una copeta asseguts entre agua i roca volcànica. Els socorristes van vestits de Dalt a Baix i si algú s’ofega, encara no tenim clar si es tirarien amb la roba o bé tindrien temps de començar-se a desvestir!
Després de dues hores en remull la calor ens obliga a treure cada cop més tros de cos a fora i per tant decidim que és hora de sortir de la nostra olla a pressió particular. Abans de tornar el nostre super Dacia Duster posem gasolina i… oh wait! Que sembla que l’indicador, tot i estar a tope de gasolina no puja….. decidits entrem a l’oficina de Lotus disposats a discutir-hi, però ens trobem amb un senyor que ens diu que això sol passar, pel que no ens preocupem que ja ens creu…..
Així acaba la nostra aventura islandesa, aigua, foc, gel i algun dia de sol!
Tack Fyrir Islàndia per tantes primeres vegades!
Fantàstic,un altre viatge per recordar 💙💚💛🧡❤😘😘