Sembla que últimament tenim una fixació per visitar ciutats on el tràfic és d’allò més caòtic. Quan ens pensàvem que res podia ser pitjor que un bon embús napolità, aterrem a El Caire, la ciutat que no dorm mai, la ciutat que d’una carretera amb literalment 3 carrils marcats se’n creen entre 5 i 6, on els clàxons dels cotxes signifiquen, alerta que faig una imprudència i vinc per o no toca, t’aviso però faig la imprudència igualment. On els cinturons de seguretat dels cotxes no funcionen, on tothom es passa l’ús de la mascareta pel forro, on les motos van sense casc i tenen mínim 3 ocupants, on la gent creua els 7 carrils ficticis sense mirar a banda i banda, on els embussos són infinits i on els autobusos paren on els hi surt de la punta del pinxo. El Caire, capital d’Egipte, ciutat que ens permet conèixer una meravella del món antic, que ens fa viatjar al temps i reviure l’època dels faraons, dels déus i les tombes.
Després de sopar per 4.25€ els dos al barri de moda de Zamalek ens aixequem amb suficient energia per explorar les famoses piràmides, de sobte, entre la calitja podem veure a l’horitzó Keops, Kefren i Micerinos. Les fotos no els hi fan justícia, són realment impressionants, posar-nos al costat d’una de les pedres que les formen ens fa adonar que seguim sense descobrir l’enigma de com es van construir. La més gran és la de Keops, anomenada “La Gran Piràmide” però un efecte òptic fa que la de Kefren sembli més alta. No se’n veuen els colors originals: vermell, blanc i argila, ni se’n conserven les puntes daurades però només allà al mig, observant aquesta meravella, t’adones un cop més de lo avançada que estava la humanitat fa milers i milers d’anys!
Paguem 400 lliures egípcies per entrar a la piràmide de Keops, però la claustrofòbia em juga una mala passada i deixo que sigui en Ferran qui tingui el privilegi d’entrar fins a la càmera del final. No hi ha res, un passadís llarg i estret que et porta en un petit buit i és que resulta que aquesta piràmide mai va ser una tomba i no s’ha trobat enlloc que hi hagi escrita la paraula Keops. De mentre m’espero a fora gaudint de l’entorn, el sol, el vent i sent la protagonista de fotos robades per les nenes d’una escola egípcia de primària que segueixen sorpreses per la meva aparença.
Sortim de la Gran piràmide i anem a l’indret on hi ha una vista panoràmica increïble, la boira sembla que se’n va, el vent es fa fort però res no ens fa apartar la vista d’una imatge idíl·lica amb un desert, camells que fan rutes turístiques i les piràmides majestuoses al fons de la imatge. Visitem també la de Kefren i ens enfilem al cotxe per fer l’última parada del complex: la famosa esfinx de Gizeh! Les expectatives eren molt altes i els dos coincidim en “Me l’imaginava més gran!”, veiem l’esfinx petita en comparació a les seves veïnes piràmides i és que hi ha evidencies que l’esfinx és molt més antiga i era molt més gran del que és en l’actualitat (diuen que tenia cara i cos de gat però que els faraons li van fer el cos més petit i li van fer una petita cirurgia estètica de l’època per fer-la a la seva imatge). Tot i la decepció inicial per les dimensions del monument pensar on estem i qui fa molts i molts anys va crear aquestes estàtues i aquest indret fa que la visió sigui tot un espectacle, tot i que els dos coincidim en que esperàvem alguna cosa més (més gran, més idíl·lic, …)
Tornem a agafar el nostre conductor particular i anem a l’antic Museu Egipci (fa anys n’estan construint un de nou al costat de les piràmides i ja estan fent tasques de trasllat). Tot i que falten diverses peces ja i que les mòmies les han traslladat al Museu de la Civilització Egípcia, és un indret que et fa sentir com el mismissim Indiana Jones. Veiem urnes i caixes destartalades amb peces magnifiques, sarcòfags al pur estil matriuska pintats i amb detalls propis del millor artesà de l’època, un parell de mòmies conservades a la perfecció (Yuya i Thuya), urnes i cofres de quilos i quilos de pes i el que més ens crida l’atenció la sala del que es va trobar a la tomba de Tutankhamon. No em vull ni imaginar la sensació de Howard Carter en descobrir la tomba i tot el que tenia a dins, realment una tomba fora de saquejadors amb or, pedres i màscares funeràries pròpies d’un gran rei (tot i que va morir es diu amb 19 anys i va ser un faraó que va passar sense pena ni glòria)… si Tutankamhon tenia una tomba així…. Com devia ser la tomba de qualsevol gran faraó?
Ens comencem a familiaritzar amb Anubis, déu de l’inframón, Isis, deessa alada que t’ajuda a reencarnar i recuperar l’ànima, els escarbats que ajuden a unir el cos i són símbol de bona sort, Amon-Ra, déu del sol, la saga Nefertiti & Co i de tant en tant ens sentim com autèntics egiptòlegs.
Sortim de la visita al famós museu egipci i de quedar encara més fascinats per aquesta civilització i ens dirigim al famós carrer d’El Moez; el Caire islàmic i antic, un carrer on hi podem comptar fins a 6 mesquites diferents i on si mires amunt sempre tindràs a la vista un minaret. Ens perdem pels carrers del Khan El Khalili entre espècies, alfombres, andròmines daurades, làmpares i escultures de tots tamanys, mides i colors en forma d’escarbat de la sort, de faraons i deus i deesses, però és el primer dia i acabem amb les mans buides agafant un uber direcció de nou al nostre hotel amb vistes al Nil.
M’he deixat les barretes energètiques i no hem dinat, pel que ens mereixem un sopar com toca a un dels restaurants més de moda de la ciutat. El Crimson ens fa agafar forces per poder anar a dormir d’hora i aixecar-nos a les 5:30 del máti. L’aventura egipcia continua: Luxor, here we come!
El bullici d’El Caire ens deixa dormir amb les Cortines obertes, ja que ben d’hora ben d’hora ens recullen per anar a l’aeroport a seguir el nostre viatge. Sembla que la frase, el Caire és una ciutat que no dorm mai s’ho prenen al peu de la lletra i només sortir de l’hotel comencem a lidiar amb els primers embussos. Arribem a l’aeroport amb 2 hores d’antelació i esperem per embarcar al nostre Air Arabia que ens durà a Luxor. Una hora de migdiada a l’avió amb torticolis inclosa després, aterrem al vell mig d’un color ocre intens i és que hem arribat a l’esplendorosa Luxor. Una ciutat molt més petita, amb menys bocines i on es respira un ambient de molta més tranquil·litat. Prenem la decisió de deixar les visites per després de dinar i fer el check in al vaixell. La decisió no podia ser més encertada! Sortim a les 3 i visitem el gran temple de Karnak, dedicat, com no al gran Amon- Ra. Seguim construint el nostre arbre genealògic al cap de les diferents dinasties egípcies i de com una reina podia ser madrastra, sogra i tieta a l’hora. Veiem com ens expliquen totes les batalletes d’una civilització fascinant que va viure fa 3000 anys al mateix sòl que ara trepitgem. Obeliscs de granit d’una sola peça, estàtues monumentals, columnes que segueixen dempeus més altes que Gulliver, pintures que han estat capaces d’aguantar amb color vius fins a data d’avui… En definitiva: Karnak ens entusiasma perquè és enorme, és fascinant i perquè el blau del cel i l’ocre de cada pedra es fonen en una combinació perfecta!
Cau el sol i deixem Karnak per anar a l’altre joia de la ciutat: El temple de Luxor! Arribem quan es comencen a encendre els primers llums i d’aquesta manera les 5 estàtues de Ramses II miren firmament a l’horitzó i deixen empremta en forma d’ombra a les parets principals i entrada del temple. Traspassem aquesta primera vista que ens enamora i que mira a l’avinguda de les esfinxs, un passeig d’uns 3km amb esfinxs a banda i banda que s’utilitzava antigament per un festival que venerava a Amon, al seu fill de la corona de lluna i la seva esposa Mut.
La lluna i Venus brillen amb força i es colen de forma precisa i elegant entre les altes columnes del temple. Se’ns posa la pell de gallina a mesura que avancem pel temple que va ser inicialment de Ramses II i d’Amenotep III després i la historia segueix fent de les seves i ens regala jeroglífics, cartutxos, estàtues i gravats de la vida quotidiana i de la creació dels diferents personatges il·lustres de l’antiga civilització d’Egipte. Gràcies a que la sorra va arribar a cobrir-ho tot tenim la sort de poder veure intacte l’escena del naixement d’Amenotep, i gaudir veient imatges del mismissim Alexandre Magne cara a cara amb Amon Ra. Seguim gaudint de la bellesa de Luxor i decidim no passejar pel Zoko de la ciutat (tot i que creiem que va ser un error) per anar a veure l’espectacle nocturn de Karnak. Sort que ho vam fer per nosaltres i no vam comptar amb l’excursió organitzada per l’agència, ja que pagar els 60€ que ens demanaven per allò ens hagués fet mal. Paguem 16€ cadascú i caminem per Karnak il·luminada mentre els diferents déus ens expliquen escenes de la seva vida i esplendor. Tornem al creuer vorejant el Nil decebuts pel fiasco de l’espectacle nocturn i ens plantegem poder fer una visita l’última nit a les piràmides il·luminades sense haver de passar el peatge de l’espectacle Sound & light!
Venir a Egipte és sinònim de matinar! A l’estiu per evitar temperatures insuportables i a l’hivern per evitar multituds, i quin bon consell!
Comencem el recorregut pels temples de Luxor canviant de vora del riu i canviem al WestBank per admirar 14m d’estàtues en un temple que devia ser impressionant: Els dos colossos de Memnon seuen donant la benvinguda a tots els que posteriorment tindrem la boca oberta quan entrem a les tombes de La Vall dels Reis.
Primer però gaudirem d’un dels temples més especials que hem vist fins ara, no el més espectacular, però si el més especial: El temple de Habu! Estem sols, nosaltres i la historia; nosaltres i els colors; nosaltres i el faraó lliurant mil batalles. Ens quedem embadalits per la màgia del moment i seguim la nostra ruta cap al temple de Hatsetshup; un temple modern i minimalista, compost de 3 terrasses i columnes d’allò més sòbries. El temple de lluny es mimetitza amb la muntanya de darrere que millora a mesura que t’hi apropes. El dilema és que el temple ha estat totalment reconstruït i tot i que podem fer-nos una idea així de com era d’especial, resulta contradictori admirar pedra, ciment i estructures de 2000 anys abans. El temple està envoltat per tombes de nobles i resulta curiós parar-se a mirar com els egipcis segueixen excavant i corrent amb carretons plens de pedres amunt i avall.
El plat fort arriba sense pensar-nos-ho i és que inicialment La Vall dels Reis són una sèrie de muntanyes sense cap tipus d’encant, però l’encant es troba on no veiem, l’encant és on fa mes de cent anys els saquejadors buscaven tresors, l’encant és on fa gairebé cent anys que un nen jugant va xutar una pedra i va aparèixer una escala; l’encant és dins la muntanya! 64 tombes es troben a la Vall dels Reis, faraons i nobles descansaven en aquest indret i desmitifiquen les històries de trampes, verí, malediccions i plagues a qui accedís a elles. Decidim no accedir a la KV (King valley) 62, la de Tutankhamon, ja que és la més petita de totes i només n’hi queda la mòmia del faraó adolescent. Entrem a les tombes de Tausert i Sethnajt que ens fascina, queda a la part més profunda de la Vall i estem sols; ens fascinen els colors de les parets, els dibuixos perfectament perfilats i les dues càmeres funeràries; és bastant llarga i no té res a veure amb la piràmide de Keops, ja que el passadís és ample i alt.
Seguim la ruta per la tomba de Ramses III, plena de gent i on les expectatives d’estar a la tomba d’un gran rei ens fan preferir tombes amb més encant i menys soroll. Seguim per la tomba de Ramses V i VI i torna a ser un indret on els ulls et fan espurnes cada cop que aixeques la mirada al sostre de l’edifici, ple d’estrelles, i la desea Mut menjant-se el sol fins que torna a sortir 12 hores després. Aquesta tomba és de pagament extra, i són les 200 lliures egípcies més ben invertides del dia. Acabem per la tomba de Ramses IX que després de les dues nostres bones experiències prèvies no ens quedarà a la memòria per la més espectacular.
Sortim de la Vall dels reis fent el trajecte en el carrilet que ens porta al pàrquing i que si es descuida i li fallen els frens arribem de pet al bell mig del Nil. Tornem al Acamar, el nostre hotel flotant durant 4 nits i passem la tarda navegant per un Nil de color daurat que ens regala una posta de sol de les que recordàvem a Àfrica.
Shukran Luxor per conservar aquestes meravelles!
L’atracció d’abans d’anar a dormir consisteix en fer com els jubilats a les obres del carrer i agafar uns bons seients a primera fila per poder admirar l’obra d’enginyeria de la resclosa d’Esna. A Esna el riu té un desnivell fruit d’unes antigues catarates. Ens esperem una bona estona i finalment encaixem el vaixell amb calçador per col·locar-nos entre dues portes i admirar com la física en fa la resta. Litres i litres d’aigua omplen la resclosa per deixar-nos 8m més amunt i seguir navegant direcció Aswan.
L’esport nacional és aixecar-nos ben d’hora i avui agafem uns cotxes de cavalls famèlics per arribar al temple d’Edfú, temple dedicat al deu Horus i posterior als que havíem vist fins ara. Aquest temple és de l’època grega, dels Ptolomeus, i podem apreciar més detalls esculpits a la pedra. Les figures d’homes i dones són més esveltes i reals, la roba molt més treballada. Les escenes no canvien, tot i que els déus a venerar deixen de ser Amon-Ra i Mut, i passen a ser Osiris i Isis.
El temple d’Edfú està bastant intacte, ja que, com la resta, va estar molts anys colgat per la sorra. Només baixar del carruatge ens posem les mans al cap i sembla ser que lluny queden els moments on estàvem sols entre tanta historia. Edfú és el típic temple on paren tots els creuers ben d’hora al dematí abans de seguir navegant fins a Aswan. Una multitud entra amb nosaltres al temple i no som capaços ni de fer-nos una foto amb l’emblemàtic falcó de granit de l’entrada. Les diferents portes d’entrada a les sales del temple són com un coll d’ampolla i hem d’anar en processó per arribar al sant santuari, dedicat a horus, déu de la protecció. L’exterior del temple és magnífic i la llum de primera hora del matí li dóna una atmosfera interessant (si no fos perquè l’overbooking de l’indret desllueix tota panoràmica). Tornem al creuer amb sentiments contradictoris, el temple està molt sencer i això sempre agrada, però haver de fer cua per veure cada escena no ens acaba d’apassionar i creiem que Edfú és el típic temple per veure en perfecte soledat al capvespre.
Tenim 5 hores de navegació, un dinar de bbq a la coberta i una piscina i unes hamaques que ens criden sota el sol i la brisa del riu. Ens quedem gaudint l’un de l’altre sota un para-sol mirant a banda i banda del Nil i sentint-nos com antics exploradors que avancen per un riu desconegut amb palmeres als cantons i veient sorra i un desert borrós a l’horitzó. La sensació és d’allò més especial i tornem a pensar en posar-nos un Barret i cantar la banda sonora d’Indiana Jones.
Cap a les 4 de la tarda desembarquem (amb uns quants creueristes més) a KomOmbo, temple de Sobek, el déu cocodril. Aquest temple també és de les dinasties gregues, que se les empescaven totes per poder fer creure als egipcis que eren els seus amics i que els protegirien, fent així un temple a llocs especials. El temple és el més petit que hem vist fins al moment, però comencem a trobar a aquesta època receptes d’ungüents i medicines i dibuixades als gravats eines quirúrgiques al més pur estil Anatomia de Grey.
Kom Omobo és el temple dels cocodrils, perquè el poble, que havia de crear el riu, que estava ple de cocodrils, per anar a sembrar i cuidar el camp, va creure que si feia un temple a aquests animalons, els protegirien.. estic segura que més d’un habitant del poble va ser cruspit per ells! Kom Ombo ens recorda més a un temple d’Atenes que als monuments que hem vist a Luxor o Karnak, i és que les columnes i els capitells contrasten amb les escenes pròpies dels grans faraons i representacions dels déus.
Després de començar a liar-nos amb els déus (que tenen representacions semblants però responen a noms diferents) naveguem fins al port d’Aswan que ens cuidarà durant dues nits i que serà el nostre punt de partida al punt àlgid del viatge: Abu Simbel.
Dormim a Aswan contents perquè demà no hem de matinar i ens podem llevar a les 7:30 del matí. El sol ens diu bon dia i ens acompanya per una visita d’allò més huracanada a les preses d’Aswan (la presa alta i la presa baixa). La construcció d’aquesta presa, permet controlar les inundacions provocades pel riu Nil, poder augmentar el nombre de sembres anuals i viure una mica més tranquils per no haver de patir per l’aigua. La construcció d’aquesta presa també suposava que alguns temples imponents quedessin a uns 70m de profunditat pel que el govern egipci va decidir traslladar aquests temples a una zona seca. La visita a la presa no té cap tipus d’interès, apart de contemplar el llac artificial Nasser i ciment sobre ciment per poder controlar no un riu qualsevol, sinó EL RIU.
El primer temple que visitem i que va ser traslladat uns metres, és el temple de Philae… També és de l’època greco-romana i tot i que ens recorda bastant al d’Edfú té dues particularitats que el fan molt fotogènic i especial: és un temple situat a una illa amb unes vistes al Nil bastant al·lucinants; i per tant, l’única forma d’arribar-hi és en barca des d’un moll aprop de la presa baixa d’Aswan. El temple està dedicat a Isis i les columnes ens recorden un cop més a qualsevol temple de l’Olimp. Els capitells canvien i els detalls de cada figura o vestuari són del tot imnotitzadors. El temple té unes columnes amb la cara de la reina Hator a la part superior, té finestres i portes amb vistes directes al riu de la vida i ens quedem enamorats del paratge encisador que ens envolta.
Comptem les hores que falten fins la posta de sol i decidim ser aventurers i prescindir de la visita al poble nubi (ja que ens sembla una turistada). Canviem aquesta visita per una hora de relax sobre una faluca, contemplant la posta de sol darrere el mausoleu de Akha Khan i com el blau del cel es va tenyint de vermell amb la vela onejant al vent. Fa vent i recorrem l’illa Elefantina com fa milers d’anys, sobre una barca de fusta, amb una vela gegant i sense més soroll que l’aigua i el vent. El moment és màgic i en Assan és un perfecte amfitrió. La recomanació de no agafar la típica excursió que t’ofereixen al vaixell es fa forta, ja que de 40€ els dos que ens costava l’excursió, només paguem 250 lliures egípcies (uns 14€). I és que després de veure que l’espectacle nocturn de Karnak ens hagués costat 120€ organitzat i en vam pagar 32, ens plantegem un cop més si l’excursió d’Edfú hagués merescut la pena poder-la realitzar pel nostre compte (segurament hauríem passat de 70€ a un màxim de 15 o 20). En aquest punt, i ja amb el viatge pràcticament acabat ens plantegem que segurament fet pel nostre compte ens hauria sortit molt més econòmic, però hauríem tingut molts més mals de cap!
Després del passeig relaxant amb faluca, i ja de fosc, passegem pel mercat d’Aswan, un carrer on el bullici de la gent es fon amb els colors i les olors de cadascuna de les parades. Ens agrada l’ambient, no ens sentim insegurs i acabem amb els nostres escarbats de la sort i un Anubis gegant per casa.
Aixecar-se a les 4 del matí hauria d’estar prohibit, sempre menys quan tens una recompensa com Abu Simbel a 3 hores i mitja de cotxe. Després de posar-nos en “pause” desde que sona el despertador fins que ens asseiem al nostre vehicle, fem algun cop de cap perquè el trajecte sigui més amè. Ens passa el temps volant i ens plantem a les portes del temple en un tres i no res. Les expectatives eren altes i les ganes d’acabar el viatge amb un monument d’aquesta magnitud posava la cirereta al pastís! Baixem cap al nou emplaçament del temple (recordem que aquest amb la presa d’Aswan quedaria transformat en un temple submarí), li donem l’esquena a la façana i de cop: Uaaaaaaaau!! Les quatres estàtues de Ramses II seuen imponents davant nostre, 4 estatues que donen la benvinguda a un temple excavat a la roca, a un temple perfectament estudiat, amb els rajos de sol al lloc i moment oportú. L’interior del temple també és diferent a tots, en comptes de columnes els pilars aguanten el sostre de falcons i de protecció. Pilars custodiats per més estatues de Ramses dretes, amb la corona al cap que miren amb un somriure burleta. El sant santuari, dedicat a un déu mig Amon-Ra, mig Horus també és diferent i quatre figures esculpides a la roca controlen cada pas cap a elles que fas.
El temple no està sol, al costat, un de més petit dedicat a Nefertari, esposa de Ramses II, no es queda curt, les estatues són considerablement més petites però amb un encant i detall dignes d’admirar! Mirem enrere i seguim trobant Abu Simbel dret, viu i decidit a recordar-nos la magnitud i saviesa de fa 3000 anys amb el llac i el desert al seu voltant.
Volem cap a El Caire per començar a desfer el viatge i acomiadar-nos així d’Egipte entre bocines, fum, transit i el caos que fa una setmana ens va donar ja la benvinguda.
Ha estat una setmana d’allò més necessària i aprofitada, com a egiptòlegs de pa sucat amb oli no ens guanyaríem la vida, però com a turistes apassionats per la història i capaços d’admirar una civilització prou desenvolupada per fer piràmides, estatues de 14 m d’alçada i temples que a data d’avui segueixen en peu podríem escriure’n tot un llibre,
SHUKRAN EGIPTE!
Oooh!
Molt maco.
Preciós i el video fantàstic!, com ens té acostumats. 😀👏🤚👏