Esmorzem les sobres de la pizza del dia anterior i conduïm només 1.5hores per arribar a Bryce Canyon. El paisatge des de Kanab és idíl·lic! Prats verds, boscos, algun rierol, vaques i cavalls i poblets de 4 cases de fusta que creuem de tant en tant.
Entrem a Bryce Canyon amb unes visites semblants a les del Grand Canyon : cérvols, arbres, verd i no som conscients de com canviarà el paisatge d’un moment a l’altre. Ens serveix l’entrada que vam comprar el dia del Grand Canyon i donem per amortitzats els 80$ que ens va costar. Hi ha una carretera que creua el parc i que tard o d’hora has de desfer en algun moment. Hi ha miradors i diferents rutes de trekking però ens recomanen un ordre predeterminat que pots seguir amb el teu vehicle propi o bé amb un shuttle bus:
Bryce Point: El mirador que et dona una visió de 360 graus de l’amfiteatre de Bryce i el mirador per excel·lència. És una mescla entre xemeneies de fades i La Capadòcia. Milers de pinacles s’enfilen cel Amunt per donar una imatge d’uniformitat i contrast amb els arbres del voltant. El color sorra s’apodera de cada racó, totes les tonalitats es poden apreciar en cadascun dels “hoodoos”, o roques erosionades pels canvis de temperatura i vent. El paisatge és increïble i un cop més, un Wow surt de les nostres boques en admirar per primer cop aquesta postal brutal.
Inspiration Point: És el segon mirador i no li arriba a la sola de la sabata al Bryce Point. S’aprecien els diferents senders del parc i tot i estar a 28 graus ens venen ganes de poder veure l’alçada i majestuositat de cada “xemeneia”
Sunset Point: El mirador des d’on surt el sender més concorregut del parc i l’escollit per patir calor però gaudir com nens petits. Navajo Loop és un sender circular de 1.6milles que fem en aproximadament una hora. La baixada es posa molt bé i de mica en mica t’endinses al món de fantasia dels diferents hoodoos… la pujada és duríssima i fa ziga-zaga pel famós wall Street. Un petit canyó a banda i banda que s’enfila un altre cop cap al sunset point. Hi ha la possibilitat de seguir el Navajo loop fins al Sunrise Point (a través del Queen Garden Trail), però arribem a dalt morts de cansament i de calor i decidim apropar-nos a l’últim (i el més prescindible de tots) en cotxe.
Marxem de Bryce Canyon amb molt bones sensacions, no sabíem molt bé què hi trobaríem i ens ha sorprès gratament! Parem per agafar forces al Bryce Canyon Pines Restaurant on mengem un fish and chips I una hamburguesa d’elk que banyem en llimonada casolana, un lloc per recomanar totalment!
Ens separen 4 hores fins Las Vegas. 4 hores de rectes inacabables, de remolins de sorra al més pur estil Twister que deixen pas a tempestes fugaces, i allà al Fons, una ciutat enmig del no res, uns gratacels enmig del desert: Welcome to fabulous las Vegas!!
Ens donen la benvinguda cartells de propaganda d’advocats com si estiguéssim a Breaking Bad i qui s’anunciés fos en Saul Goodman i l’strip està com sempre! Llum, color, gent i passem de l’aïllament dels últims dies als parcs naturals al bullici indescriptible de la ciutat que no dorm mai! És la primera presa de contacte d’en Ferran a l’Strip i només de començar ja sap que li encantarà!
Aparquem el cotxe al Caesars self parking per 18$ al dia I fem km a temperatures gèlides per l’hotel fins arribar a recepció i més km per arribar a la nostra habitació de l’Octavius Tower. Tenim vistes a les piscines romanes de l’hotel i ens adonem que estem cansadíssims. Això no canvia els plans que teníem per la primera nit i admirem les fonts del Bellagio, ens quedem embadalits amb les llumetes de l’strip i visitem el Bellagio que tenim d’hotel veí. Allà agafem un Uber i fem una passejadeta per Freemont Street, l’Old Las Vegas, on va començar tot! L’ambient ens supera (I l’olor constant de marihuana també, ja que aquí és legal). Està ple d’estàtues humanes, de noies amb poca roba i plomes que cobren per fer-s’hi fotos, de la seva versió masculina, un parell de dj’s en escenaris ambulants, la tirolina que va de banda i banda del carrer i tot sota l’atenta mirada d’un sostre corbat de pantalla de leds que posa el glamur i l’excentricitat addicional a aquest carrer.
Sopem prop del “The Linq” un alter cop a l’Stip al Favorite Bistro I com que no podem mantenir més minuts els ulls oberts decidim començar l’excursió cap a l’habitació esquivant homeless, penjats (que n’hi ha uns quants) i gent que com nosaltres està flipant amb aquesta ciutat.