Dia 1 – Fort Murchison (31/10/2019)
Perquè això és Àfrica I simplement és un món de caos i somriures, de pobresa i colors, on la gent simplement és feliç sense trobar a faltar en cap moment les comoditats de primer món.
Hem deixat Entebbe amb el típic african massage, conduint el nostre RAV4 mig destartelat, passant per l’únic peatge del país on ens han dit amablement “GOGOGO” sense pagar! Hem seguit fent km en línia recta veient el caos més desordenat que hem viscut mai: taxis-busos als vorals, desenes de persones amb la bata vermella venent Coca – Coles i tot el que et podies imaginar, cabretes lligades als arbres, vaques de banyes infinites (més tard descobriríem que es diuen Ankole) amb mirada desafiant al mig de la carretera, forats a l’asfalt que et porten directament a l’infern, gallines de copilots a les motos, motoristes sense casc i amb sobre ocupació (5 persones), punxes rovellades cada cop que passaves un control de policia vestit d’un blanc immaculat, maniquins de color blanc, totes les noies amb cabell curt, militars que fan molt yuyu trets directament de pelis com “El senyor de la guerra”, moto taxis esperant per se el nou Valentino Rossi, els vorals de la carretera pitjor que La Rambla en temporada alta, les noies amb garrafes d’aigua de la font al cap i sobretot sobretot unes carreteres amb un estat lamentable on els campions van a 120km/h!
Entre tantes experiències hem arribat al Ziwa Rhino Sanctuary, un espai protegit que intenta re introduir els rinoceronts blancs a Uganda desapareguts durant els anys 80. Actualment hi ha 16 exemplars i amb molt neguit hem començat la recerca dels rinoceronts… a peu!!! Com si no n’hagués tingut prou a Nepal i Senegal, hem decidit provar sort i ha estat increïble; estar a menys de 20m de 3 rhinos adults i una cria no té preu! Els rhinos es diuen white perquè tenen la boca “wide”, poden pesar de a 3 tones, viure 45 anys i tenen un període de gestació de 16 mesos… ha valgut la pena l’stop and go per agafar forces i seguir fent camí entre somriure profident que ens assenyalaven i ens saludaven efusivament.
Tothom ens mira com si fóssim un blanc perfecte i és que les cases de totxos d’ahir a Entebbe s’han convertit en poblats amb cases de fang i sostres de palla amb una escola on els nens caminen km amb el seu uniforma i pràcticament tots descalços dia rere dia.
Àfrica autèntica és això; esquivar babuïns, esplanades de verd i acàcies, carreteres destrossades però sobretot aquelles experiències quotidianes que ens fan valorar la sort que tenim.
