Perquè això és Àfrica I simplement és un món de caos i somriures, de pobresa i colors, on la gent simplement és feliç sense trobar a faltar en cap moment les comoditats de primer món.
Hem deixat Entebbe amb el típic african massage, conduint el nostre RAV4 mig destartelat, passant per l’únic peatge del país on ens han dit amablement “GOGOGO” sense pagar! Hem seguit fent km en línia recta veient el caos més desordenat que hem viscut mai: taxis-busos als vorals, desenes de persones amb la bata vermella venent Coca – Coles i tot el que et podies imaginar, cabretes lligades als arbres, vaques de banyes infinites (més tard descobriríem que es diuen Ankole) amb mirada desafiant al mig de la carretera, forats a l’asfalt que et porten directament a l’infern, gallines de copilots a les motos, motoristes sense casc i amb sobre ocupació (5 persones), punxes rovellades cada cop que passaves un control de policia vestit d’un blanc immaculat, maniquins de color blanc, totes les noies amb cabell curt, militars que fan molt yuyu trets directament de pelis com “El senyor de la guerra”, moto taxis esperant per se el nou Valentino Rossi, els vorals de la carretera pitjor que La Rambla en temporada alta, les noies amb garrafes d’aigua de la font al cap i sobretot sobretot unes carreteres amb un estat lamentable on els campions van a 120km/h!
Entre tantes experiències hem arribat al Ziwa Rhino Sanctuary, un espai protegit que intenta re introduir els rinoceronts blancs a Uganda desapareguts durant els anys 80. Actualment hi ha 16 exemplars i amb molt neguit hem començat la recerca dels rinoceronts… a peu!!! Com si no n’hagués tingut prou a Nepal i Senegal, hem decidit provar sort i ha estat increïble; estar a menys de 20m de 3 rhinos adults i una cria no té preu! Els rhinos es diuen white perquè tenen la boca “wide”, poden pesar de a 3 tones, viure 45 anys i tenen un període de gestació de 16 mesos… ha valgut la pena l’stop and go per agafar forces i seguir fent camí entre somriure profident que ens assenyalaven i ens saludaven efusivament.
Tothom ens mira com si fóssim un blanc perfecte i és que les cases de totxos d’ahir a Entebbe s’han convertit en poblats amb cases de fang i sostres de palla amb una escola on els nens caminen km amb el seu uniforma i pràcticament tots descalços dia rere dia.
Àfrica autèntica és això; esquivar babuïns, esplanades de verd i acàcies, carreteres destrossades però sobretot aquelles experiències quotidianes que ens fan valorar la sort que tenim.
L’hotel en forma de Kasbah és a la riba del Nil i és un punt de partida increïblement fotogènic per començar un dia trepidant.
Agafem el cotxe i entrem al parc per la Tangin Gate, allà hem vist les obres que els xinos estan realitzant al parc eixamplant la carretera principal i intentant treure’n els bots. Abans d’arribar al desviament observem caca d’elefant fresca i just allà a la nostra esquerra contemplem els primers dos elefants de la jornada. Se’ns planteja el primer trencant i provant sort girem a la dreta cap a “Game Drive Trecks”… aquí la cosa es complica i l’autopista xinesa es converteix en carreteres laberíntiques i plenes de pols.
Tres girafes ens ensenyen que de Wilma’s no només n’hi ha a Namíbia i després del reportatge fotogràfic de rigor ens seguim perdent ( i gairebé rebentant el càrter) pel parc… no hi ha ni una ànima, ni un cotxe, només milions d’antílops a banda i banda com unes estovalles de verd sabana! L’herba està molt alta i comencem a sospitar que ens era molt difícil veure lleons!
Hi ha gaseles, unes bestioles semblants a un nyu, els kobs ugandesos que pasturen entre un paisatge que tardarem a oblidar.
Ens veiem obligats a posar la reductora per sobreviure a un dia de camins impracticables i fem aixecar un búfal de la migdiada que feia a un trist bassal al mig de la carretera. Fa un sol esplèndid i els “pumbes” corren alegrament amb al cua aixecada i els babuïns i monos patas comparteixen arbres amagant-se del sol i gaudint d’un momentet d’ombra.
Arribem al delta del Nil Blanc on aquest s’ajunta a Albert Lake i fem camí cap a buscar la barca que ens portarà Nil amunt. Ens col·loquem religiosament a bavor 8ja que els animals es concentren a la riba Nord) i no tardem a veure centenars d’orelletes i ulls bellugadissos que ens espien des de l’aigua… Estem en territori hippo!! Els hipopòtams gegants estan en remull a les zones poc profundes del riu i són amics íntims dels cocodrils de la zona (tant amics que fins i tot pugen sobre l’espatlla d’aquests). Miris on miris hi ha hipopòtams, ocells, aigua i vida— a punt d’arribar a les cascades veiem a l’esquerra un grup d’elefants i antílops pasturant sense espantar-los la pluja tropical que hi ha hagut fa un moment. Les cascades les veiem de lluny però ja podem apreciar que la força de l’aigua és eixordadora i sorprenent!
L’excursió per Murchison Falls val la pena i permet contemplar un riu increïble! Acabem al cap de 3h i decidim apurar fins l’última hora de l’”evening game drive”… els lleons se’ns resisteixen altre cop però sembla que els elefants s’han posat d’acord i en contem més de 10 de camí a casa!
Tornem a l’hotel amb la imatge a la retina d’una esplanada immensa pròpia de la pel·lícula de “Lion King”!
PD. Estant fent un pont que uneix els dues ribes del riu i que evitarà usar el mític i característic fer que hi ha actualment.
Avui el dia no prometia més enllà de fer molts km sota un sol de justícia i carreteres principals tretes del pitjor tram del rally Dakar.
Sortim de Fort Murchison i ens creuem amb moltes dones que van a la feina amb una destral o aixada al cap per anar a treballar al camp.. tenen unes cervicals de ferro i una habilitat innata per fer aguantar qualsevol cosa al cap: des de una galleda plena d’aigua a un feix de llenya, un cistell amb roba o la destral per treballar… Ens quedem bocabadats en veure que el dissabte és dia de fer rentadores aquí també i renten la roba a la vora de qualsevol canal (en ara que aquest tingui un color sospitós), després la deixen estesa al marge de la carretera o sobre les teulades de palla de les seves casetes.
Mentre fem cua perquè hi ha hagut un accident i esperem que la grua tregui l’autobús totalment destrossat (no m’estranya que tinguis accidents si aquests van fent carreres per carreteres infernals) veiem a homes amb barretets al més pur estil “principi de Zamunda” i nens que no tenen ni 4 anys solets per la carretera de carro empenyent una bici on no arriben que els fa de remolc per l’aigua de la font.
Arribem a la conclusió que des de petits i gràcies a pura supervivència i adaptació al medi aquests marrecs ens donen mil voltes i són de llarg molt més espavilats que qualsevol nen occidental…
Pit stop per passar la nit a Hoima, un poble literalment de mala mort on no ens ve de gust ni donar-hi el volt ja que aquí som 2 blancs perfectes! I mai millor dit ja que hem vist més fuells per m2 en aquest poble que en la resta de país!
PD. Quina relació té Uganda i Xina? Perquè els xinos inverteixen en carreteres, centrals elèctriques i canonades de petroli? Què obtenen a canvi?
Fem els km cap a Fort Portal saludant amb la mà a tots els nens que ens miren embadalits amb somriures i ullets brillants; també els fem fent un stop and go on un policia ens para per demanar-nos els papers… jo ja preparada per subornar-lo amb els 10.000 UGX que porto de sèrie a la butxaca i resulta que tot el que volia era petar la xerrada i saber més de nosaltres!
Travessem pobles empolsinats on algun dia pararem per temptar la sort i tastar un dels pans que tanta bona pinta tenen i on veiem en dies assolellats com el d’avui a totes les cases amb les plaques solars a terra absorbint energia a tot drap!
Les expectatives d’una ruta tranquil·la i sense forats s’esvaeixen als pocs km de Hoima tot i que els xinos estan anant molt ràpid en millorar totes les infraestructures del país… Passem per poblets inhòspits a mode muntanya russa i en arribar a Fort Portal el paisatge canvia completament: de la sabana de Murchison Falls, a la terra de color argila, a les collites de blat de moro, als hortets tímids, a les plantacions de te que podem apreciar fins on ens arriba la vista! Ens recorda a Sapa on en comptes de camps d’arròs hi trobem camps infinits de te cobrint els vessants de les muntanyes!
Ens dirigim a Isunga Lodge; un hotel on un grup d’estudiants del poble liderats pel pastor ens dóna la benvinguda, ja que ells estaven visitant les instal·lacions. Les vistes des d’aquí son impressionats, pots veure en un dia clar les glaceres de les muntanyes de Rwenzori i fins i tot on comença el Queen Elizabeth National Park (QENP) a més de 2 hores d’aquí!
Estem a 1.500m d’altitud i sembla que refresca una mica més; deixem enrere les senyores engalanades amb el traje de diumenge, arracades i talons que van a missa i els nens que estiren un bidonet amb rodetes, per veure la realitat d’un poble purament rural, on els nens fan pasturar a les cabres i els motoristes porten vaques amb els ulls tapats de paquet.
Ens queda tota la tarda per davant i sembla que, contra pronòstic, la gent d’aquí que ens pensàvem que estaven més acostumats a veure blancs es desviuen per saludar-nos, corren darrere el nostre cotxe i ens xoquen la mà (gent de totes les edats)
Anem a veure els Crater Lakes, uns llacs d’aigua verda i reflexant que antigament eren volcans; les vistes són molt bucòliques (Ndali Lake que apareix als bitllets de 20.000 UGX i Nkuruba) i fan que el dia acabi amb una copeta de vi admirant la Kibale Forest, casa de tants ximpanzés!
Mai havia pensat que desitjaria veure xinos als vorals de les carreteres tant com avui… el moment conductora a l’Àfrica ha estat una emoció innecessària on les motos se’m col·laven per tots els cantons i els baixos del cotxe perillaven a cada forat que no podia esquivar!
El dia no podia començar millor; els ximpanzés ens esperaven a la selva de Kibale. Ens acomiadem de les vistes increïbles d’Isunga Lodge i dels sorolls no identificats d’un animal del tamany d’un gat que ens ha despertat a mitja nit per anar amb l’Annet, la nostra guia per fer el tracking dels ximpanzés, que per 150 USD per cap i a les 8 del matí ens portaria a caminar per una selva humida i enfangada amb un fusell per si ens trobem un elefant begut (sí! Es veu que els elefants s’emborratxen si mengen una fruita molt habitual aquí).
Després de 30min caminant ens aturem sota una figuera i comencem a veure com cauen figues a mig menjar a tota velocitat sobre els nostres caps… Una família d’uns 15-20 individus s’han apoderat del menjar de l’arbre i gairebé ens morim de mal de cervicals de tant mirar com mengen, juguen, es barallen i es treuen puces als nostres caps!
Veiem de tant en tant petites cascades fruit del seu pipi i noto entre el colli la jaqueta com petites boletes de caca de coi de ximpanzé cau calenteta dins la meva esquena! Amb aquest poc glamur i amb paciència veiem com una cria endrapa un rat penat, com per fi 4 monos baixen de l’arbre i passegen tranquil·lament davant nostra; és un moment irrepetible! Els seguim contra vent i marea i ens esgarrapem si fa falta amb els esbarzers.. compartim més del 98% de codi genètic amb ells i fa que els gestos, l’expressivitat de la mirada, els mesos de gestació (8) siguin molt semblants als nostres! Quan són bebès tenen la cara clara i al ‘edat adulta es torna negre! Perdem els 4 ximpanzés que han baixat de l’arbre però quan donem la volta veiem que 3 més venen cap a nosaltres… el moment és únic i irrepetible i marxem de Kibale Forest amb un somriure a la boda i el brillo als ulls que se’ns encomana de la canalla d’aquí.
En Ferran m’ha tret la caqueta de ximpanzé que se m’havia fins i tot col·lat a les calcetes i content ha conduit camí a Marafiki a l’extrem nord del parc QE.
L’hotel està situat a la muntanya, observant tranquil al Lake George. Anem al visitor center a demanar informació pel safari de demà i mentre creuem l’equador amb les expectatives altes de veure lleons, trobem més de 10 elefants creuant a carretera principal…
Simba demà ens veiem!
PD. Tenim en Batman dormint com a ca el sogre al bany exterior de la nostra cabanya.. almenys no hi haurà mosquits…
Elefants seria la paraula amb la que definiria el dia d’avui.
Encara no havia sortit el sol quan ha sonat el despertador i és que avui teníem ganes de lleons i amb la calor horrorosa que fa havíem de ser previsors i buscar les hores més fresques del dia. Hem vist la sortida del sol des de el nostre cotxe mentre recollíem a la nostra ranger, la Harriet, per entrar al parc. Hem fet camí cap a buscar lleons i lleopards; desgraciadament hem pogut veure 3 lleons a l’horitzó que estaven aparellant-se. Missió complerta; la resta del matí l’hem passat conduint pel Kaseny Plains veient una hiena, 2 elefants enormes, milers d’antílops i una calor que no et deixava ni respirar La conclusió que hem tret del matí és que al PN de Murchison li dóna mil voltes a QENP en flora, fauna i paisatge a més de ser el parc natural més gran d’Uganda seguit d’aquest.
Fem molts km entre pols, suor i cap indici de vida salvatge i ens dirigim al must de la jornada: el creuer pel canal de Kazinga: la nostra ranger ens ha recomanat fugir dels que posa a la Lonely Planet i la Bradt i anar amb els de la Community: Kazinga Channel Beach.
La decisió no podria haver estat més encertada, ja que durant més de 2h hem recorregut part d’aquest canal natural de 40 km de llarg que uneix el Llac George i el Llac Edward (que és compartit amb Congo).
Búfals (loosers), hipos per para un tren, llangardaixos, cocodrils, infinits ocells i finalment una família de més de 20 elefants remullant-se al riu a menys de 10m de nosaltres. L’emoció ens pot i gairebé em poso a plorar, l’escena de quan tots decideixen combatre la calor i entrar en “stampida” al riu és una imatge increïble que tardarem molt en oblidar. Estem ben bé mitja hora gaudint del moment perquè és únic i irrepetible i fa d’aquest viatge un recopilatori de moments especials.
Els elefants xops segueixen jugant a i amb l’aigua i nosaltres agafem el camí de tornada per fer el nostre evening ride amb una calor asfixiant i amb vistes als búfals bruts i coberts de fent, amb més elefants i centenars d’Ugandan Kobs… amenaça pluja i ens donem per vençuts… demà estem segurs que serà el dia dels lleons.
Avui ens hem convertit en perfectes botànics i és que sabem diferenciar perfectament un fig-tree a quilòmetres de distància.
Bàsicament avui hem conduït hores i hores a la recerca dels famosos lleons trepadors… Hem marxat del nostre Lodge Marafiki a QENP per fer-nos la foto de rigor al cartell que ens portaria a creuar a l’hemisferi sud (un cartell de cartró pluma ja que el de veritat l’han retirat per les obres). Hem donat una altra oportunitat als Kaseny Plains per identificar felins però morts de calor només hem trobat antílops, búfals, pumbes i més elefants… Hem deixat el sector nord per arribar a Ishasha, la zona més remota del parc i que fa frontera gairebé a Congo. Allà, hem agafat un mapa de les tracks del parc on tenen marcats els fig-tree en verd (indispensable aquest mapa) i ens hem posat a donar voltes amb torticolis de tant mirar amunt a la recerca d’un felí recargolat entre les seves branques… diuen que l’esperança és l’últim que es perd i veiem famílies senceres d’elefants que ja no sabem valorar i que tot i ser d’allò més grans i fotogènics com que n’hem vist tants hem passat a guardar memòria a la SD pels Simbas… RES! Hem anat a cada fig-tree del parc 2 vegades i tot i que fa un mes que es veuen cada dia (o això ens diuen) avui no hi ha hagut manera… Un ranger ens ha dit que ahir n’hi havia un de ferit i que la resta avui potser s’han amagat millor per aquesta raó… El circuit sud està plegat de fig-trees però el circuit nord té més vistes a les esplanades plenes de topis i kobs i amb el riu i els aiguamolls sempre a la teva dreta que dona gust d’admirar!
En arribar a l’hotel un grup de nens de l’escola local ens han cantat i ballat i fins i tot ens hem marcat uns passos plegats… Ara a dormir com angelets amb els sorolls propis de la sabana africana!
A vegades els somnis es fan realitat i avui ha estat un d’aquests dies! He dormit intranquil·la tot i que contra pronòstic a l’hotel s’està de meravella. Per variar quan han sonat els despertadors no he fet el ronso com cada dia i en un tres i no res estava apunt per anar a veure goril·les!
Hem aparcat a Rushaga a 15 minuts escassos de l’hotel i pujat fins al lloc del briefing per indicar-nos que hi ha més de 450 goril·les a la selva impenetrable de Bwindi i que menys de la meitat estan habituats i que anirem amb un ranger i 2 soldats armats per si ens trobem amb algun goril·la no habituat o algun elefant… tot molt normal…
Ens han ofert portejadors que no hem volgut i un bastó que ens ha fet més servei que nosa amb la bandera d’Uganda pintada i un goril·la tallat de fusta a dalt!
Avui tocava visitar la família Kahungye i hem fet primer una aproximació en cotxe per posar-nos els mitjons per sobre els pantalons i començar a fer camí! Hem travessat rius i la suor ens regalimava per tot arreu només de veure tot el que faltava encara per pujar!
El terra relliscava i començàvem a apropar-nos a la zona on la falç ens obria camí més propi de Rambo que d’una selva perduda a l’Àfrica… Veiem el final entre esbufecs com uns peluixos negres baiaven a tota velocitat entre la vegetació de la vessant de la muntanya i veiem ja excrements de goril·la!
Arribava el moment i sota els nostres peus veiem una zona de jungla verda on els goril·les havien fet el seu camp base per la propera hora; deixem els pals, agafem la càmera i mig de cul baixem la pronunciada pendent fins poder entreveure entre la vegetació del primer “Silverback”. La vegetació no ens suposa un problema ja que el senyor amb el matxet ens aparta les fulles de davant i nosaltres a menys de 5m de distància podem veure com plàcidament degusta el seu menú vegetarià del dia… quan es gira veiem el pèl platejat de la seva esquena i… és enorme!
Caiem intentant arribar al lloc de la foto perfecte i mentrestant un bebè goril·la juga pujant a un arbre i fa molta gràcia quan fa el típic gest de colpejar-se el pit amb les mans. Veiem també jugant entre els arbres dues femelles i un altre mascle mentre li deixem una mica d’espai.
És llavors quan el segon silverback de la família s’apropa cautelós i passa just per sota nostra amb tota la seva majestuositat! Ens quedem parats quan sentim una femella fent un soroll molt estrident i el “big boss” que estava fent la croqueta-migdiada s’aixeca d’un bot i va cap allà! Quan veu que no passa res fa un salt increïble per anar a parar a un altre arbre i baixa jungla avall per dir-nos adéu…
Parlant amb en Ferran ens imaginàvem els 2 que els trobaríem en una esplanada tranquils i acabaríem en una hora plàcidament asseguts i admirant com es comporten com a grup tots junts.. No és així! Són animals salvatges i com a tal ens ha tocat córrer muntanya amunt i avall per trobar-los, ens ha tocat endevinar-los la cara entre arbustos i hem vist un total de 7 dels 14 individus que formen el grup… Veure com l’espatlla platejada menja tranquil davant nostra ha estat un moment on havíem d’haver pogut parar el temps!
Dels somnis te’n despertes ràpidament i nosaltres ens hem despertat de cop quan hem vist que tocava tornar a fer la pujada… no exagero quan dic que la pujada és d’aquelles que ni t’imagines! Tot i així, només 5km, 4 mesos més tard i havent arribat als 2.100m d’altitud (però semblava que havíem pujat al mateix Everest) hem parat al punt de partida on hem decidit que passaríem la tarda visitant el Lake Mutanda només a 45 minuts d’aquí.
Hem anat al Chamaleon Hill Lodge a fer l’esperada Coca Cola i admirat més vistes al·lucinants on el llac i les illes prenien protagonisme als volcans de l’horitzó del parc nacionals dels Volcans de Virunga a la veïna Rwanda… Ens ha plogut i diluviat però hem pogut admirar més vistes de postal…
Els somnis, efectivament, es poden fer realitat!
L’última posta de sol d’Uganda ens ha fet recordar totes les anècdotes del viatge i pensar en lo afortunats que som d’haver viscut experiències inoblidables.
No passarem per alt l’adrenalina i ràbia d’avui quan un senyor policia corrupte ens ha parat per dir-nos que excedíem la velocitat permesa… Els altres tres només volien petar la xerrada però aquest per ciència i física quàntica ha decidit que en un tram de 50 anàvem a 59km/h i que havíem de pagar una multa de 200.000 UGX (50$)… l’hem intentat subornar amb 10.000 UGX però ens ha dit que si sabíem comptar… ens ha dit que discutíssim l’import i com que no teníem suelto el senyor policia ha fet l’agost amb nosaltres emportant-se amb un somriure d’orella a orella un bitllet de 50.000 UGX (12.5 $)… Hem intentat oblidar aquest moment de la memòria per posar-hi records com l’alegria del grup de 10 dones que al camí des de Mutanda a Rushaga els hi vam donar unes xips de plàtan… els crits i les cares d’alegria es feien recomanadíssims!
Recomanem pel trekking amb els goril·les anar preparat amb guants de jardiner, ja que encara tinc punxes clavades als dits d’ahir i sobretot fer una nit a Rushaga i després de les vistes d’ahir una altre nit al fantàstic Llac Mutanda, ben propi d’un conte de fades.
Avui hem fet km per carretera asfaltada, la pobresa disminueix, els pobles són més pobles, la gent es casa i fa fotos al bell mig de l’autovia i ens adonem que els homes que hem estat veien equipats amb vestimenta groga igual son presos anant a treballar al camp o a les pedreres,. Wow! Això cada com és més sorprenent…
Arribem a Lake Mburo i gaudim de les vistes a l’infinit; veiem zebres i els ocells presents a la bandera ugandesa; avancem a incomptables “boda” (les motos que fan de taxi habitualment al país)… No volem acomiadar-nos del país sense una posta de sol en condicions….
Fins aviat Uganda!
