Dia 6 – Damaraland
Són les 5 de la tarda d’un día típic de desembre a Namíbia. Fa molta calor, els ocellets canten, fa un sol de justicia, les mosques no paren de molestar però estem els 2 estirats a les tombones de lhotel mirant com els granits rodons gegans es converteixen en sorra, com la sorre més enllà es converteix en un Prat verd d’arbres i com al final, a l’horitzó, els arbres es transformen en muntanyes. Pensem en tot el que ha donat el dia de sí mentre mirem quatre monos passejar pel Prat de davant nostres i és que ens hem aixecat a les 5:30 del máti per fer d’exploradors tapats fins les orelles i buscar elefantets.
Hem seguit el rastres de les caquetes d’elefant, ja que ara en som tots uns experts i després de conduir entre dunes, terra i riba del riu que é son primer n’hem trobat 4 i després 5 més; amb un de mini que no arribava als 8 mesos d’edat, no tenia ullals i encara mamava. Després de relaxar-nos mirant elefants, hem vist petjades fresques de lleons però tot i posar el 4×4 de cap per avall i passar per camins impossibles no hem trobat els famosos lleons (jo segueixo pensant que ells sabien en tot momento on érem nosaltres…).
Hem desfet el camí entenent que els arbres blancs no estan morts i són molt usuals en aquesta zona i que les gallines de guinea tenen un volar menys glamorós que el salt d’un springbok nerviós. Avui també hem vist oryx (espero que no sigui el mateix que vam menjar ahir) i al tornar a l’habitació hem expandit el coneixament de caquetes veient les que dos ocells moníssims ens havien deixat sobre el llit… després de dinar hem fet la “siesta de la muerte” ja que ens hem despertat amarats de suor, hem anat una estoneta a la piscina per gaudir d’una nova posta de sol a primeríssima fila. Tots els colors es reflexaven als núvols i l’hem tornat a sentir com una de les millor sdesde que estem junts… aquest paisatge té un encant especial.
Després de sopar “Malarone time”, millor prevenir que curar i demà entrem a zona malària… en Ferry està una mica hipocondríac però ja no s’enrecordarà de res després de veure la primera girafa i el primer lleó… Demà rumb a Etoxha, o com dirien ells “Etosha cha (fent espetegar la llengua)
