Dia 5. Oaxaca
Ens llevem amb un mal de cap de ca l’ample, que ens fan pronunciar les famoses paraules de que mai mes beure mezcal… Tot i el mal de cap ens llevem amb ganes de fer de John Wayne i anem al Ranxo a conèixer els cavalls que ens faran cavalcar entre cactus, pedretes, figueres de moro per terres Oaxaquenyes… Realment, et senties dins la peli de “El Zorro” i només hi faltava que de darrere d’un cactus de 200 anys et sortir en “Rango” o un grup de mariatxis wey!
El meu cavall es deia Midnight i tenia prohibit menjar, el d’en Ferran “L’Antonio” també tenia prohibit menjar però a en Ferry li era igual i feia que el seu cavall fos superfeliç! Sort que no ens va tocar el cavall de la francesa que se li va desbocar i gairebé surt volant! Després d’acomiadar-nos de la Mary Jane va manar a comprar la famosa Guayabera; la de gala, vam prendre un suc de fruites tamany XXXXL i no ens vam atrevir a provar els chapulitos: grills, llagostes i cucs cruixents… Després de donar unes quantes voltes per Oaxaca va manar a buscar el bus que ens havia de servir d’hotel durant la nit i que ens faria arribar a primeríssima hora a San Cristóbal de las Casas per a fer un tour… però… les coses a vegades no surten com esperem i el que havia de ser una nit plàcida en bus es va convertir en un infern de 18h! Els famosos professors van decidir tancar les carreteres que sortien de Oaxaca i ja veus a un autobús ADO GL fent de 4×4 per camins de carro; almenys era entretingut mirar per la finestra i veure pneumàtics al mig de la carretera, fogueres que impedien el pas, camions aturats… i com un autobús ha de fer mitja volta en una carretera super estreta… Després de dormir poc i malament hem aconseguir arribar a la nostra destinació: Aleluyaaa weeeey!!!