La “Isla Bonita” és el destí escollit per passar aquesta Setmana Santa. Pocs dies de vacances, bitllets econòmics, un client d’en Ferran i un record increïble d’un viatge de fa més de 20 anys. Una illa que el 2021 no només va patir la Covid i un incendi forestal, sinó que es va veure immersa en l’erupció d’un volcà que va deixar a milers de persones amb la casa sepultada entra la lava i les cendres en imatges tant espectaculars com esfereïdores.

Dia 1. Bcn- La Palma – Sopar a La Gatera (San Pedro)

Dia 2. Mirador la Cumbrecita – ruta de los miradores a la Caldera de Taburiente – ruta de los Volcanes (al volcà Cumbre vieja) – Sopar a Tasca Catalina (El Paso)

Dia 3. Ruta de Marcos y Cordero – Cascada de Los Tilos – Mirador de Tajuya (El Paso)

Dia 4. Mirador del Tirme – Poris de Candelaria – PuntaGorda – Roque de los Muchachos – dinar al restaurant Briesta – Carretera de las Mimbreras – Barlovento – Piscinas de la Fajana – Charco de Agua Azul – San Andrés y Sauces – Santa Cruz de la Palma – Sopar a La Lonja (Santa Cruz)

Dia 5. Fuencaliente – Volcán San Antonio – Teneguía – Salinas de Fuencaliente – Dinar a la Tasca la Era(Fuencaliente) – Tijarafe – Sopar a La Marmota

Dia 6. La Palma – Bcn

Dia 2. 

Després de degustar un sopar increïble (cuina de mercat a un restaurant que podria ser perfectament a Barcelona) i travessar per primer cop el famós “Túnel del Tiempo”, ens adonem que tenir de camp base una caseta amb vistes a Los Llanos, a la Cumbre Vieja i al famós volcà no està del tot malament i ens fa despertar amb ganes de descobrir cada racó de l’illa més allunyada de la peninsul·la a les illes Canàries.

Agafem l’Smart for 4 i ens dirigim al pàrquing de dalt la Cumbrecita sense passar ni tan sols pel centre de visitants (imprescindible reservar de forma gratuïta plaça a l’aparcament). Fa un dia esplèndid i untats de crema ens posem a caminar els 5km de ruta circular del treking més famós que hi ha. Després de pensar-nos la ruta, prescindim de la ruta del “Barranco de las Angustias” i ens dirigim al Mirador de la Lomada i de Los Roques, dos miradors amb vistes permanents a les imponents parets del que fa milions d’anys va ser l’origen de la illa, les parets d’un cràter de grans dimensions que ara delimiten un parc natural amb vida pròpia i un dels atractius més famosos de l’illa en qüestió. Recordo de fa 20 anys que les vistes des d’aquest mirador em van semblar d’un altre món i vist amb edat i en perspectiva només puc que validar el que uns ulls de nena van admirar amb grandesa. 

Una hora i mitja després, tornem al cotxe suats i amb ganes de descobrir una mica més la illa. A l’esquerra el mirador de Tajuya, buit, a anys llum de la imatge de fa mesos des d’on es tenia una vista privilegiada del volcà i des d’on els reporters obtenien un cúmul d’emocions i imatges increïbles. 

A la tarda, una visita especial, tenim hora per ser uns privilegiats i apropar-nos (a través de la “Ruta de los Volcanes”) al famós volcà. El paisatge és totalment oposat al del matí, terra negra com el carbó. arbres amb les fulles lluny de lluir el verd formidable amb el que ens tenen acostumats i silenci només trencat per corbs que van de conjunt amb el paisatge. Seguim el camí, trepitgem pams de cendra que l’han desdibuixat i veiem les boques del volcà una hora i mitja després, la lava, les medicions de CO2 i de Fons, el mar. No s’assembla en res al tipus de volcà i lava que tenim en ment d’Islàndia, sinó que els camps de lava d’allà, es converteixen en pols, cendra i pilotetes, que en el seu dia devien ser incandescents amuntegades unes sobre les altres com si es tractés d’una platja de pedretes de la Costa Brava… La Lava cobreix el paisatge i, tot i que inicialment ens imaginàvem molta més extensió guanyada per la lava a la Isla Bonita, no podem amagar que la llengua s’ha emportat tot el que hi havia al seu camí, sent una erupció molt més virulenta que la que vam presenciar en directe.

Estem cansats i decidim reservar al Tasca Catalina, un restaurant on mengem més que bé i té unes vistes al·lucinants als Llanos d’Aridane, poble on hem fet pit stop i ens hem trobat tots els carrers tallats per Processó.

Dia 3.

Es llevem i ens equipem per fer el trekking del viatge. La ruta de la Caldera era una broma comparat amb el que ens espera avui… Travessem el famós túnel amb les botes de caminar i parem al pàrquing per esperar al taxi que ens portarà a “La Casa del Monte”. El camí per accedir a l’inici de la ruta és impracticable (si és que no vols destrossar el cotxe) i contractem un taxi amb antelació que aconseguim omplir amb 6 persones més que fa que que ens costi només 17€ per persona (Taxi Palma Norte Marcos y Cordero).

Només 13 túnels ens separen dels famosos “Nacientes” i només uns metres després de començar a caminar al costat del canal ens trobem el primer… no me l’esperava així i entrar al primer túnel fa yuyu, té una reixa, està completament fosc, és estret, tens el mini canal d’aigua al costat i accelero el pas perquè els 100m i poc del primer els fem a mode Hussain Bolt i sortim de nou entre muntanyes, aigua, arbres i cel blau. Fa molt bon temps i és agradable no creuar-nos amb gaires excursionistes i poder creuar els túnels sense fer tetris per deixar passar a ningú. El més llarg fa més de 400m i amortitzem molt bé la pila del frontal mentre fem de saltimbanquis per intentar no posar de ple el peu a un dels molts bassals que passen desapercebuts a la foscor fins que sents el xofff directament.

El túnel número 12 és el millor de tots, com si estiguessis dins una cascada (està ubicat just al naixent) veus (i notes) aigua per tots cantons i fins i tot si aixeques al cap pots acabar amb les ulleres clavades gairebé al cervell. Arribem al punt on l’aigua balla per tota la muntanya i decidim seguir fins que ens trobem a un punt on el camí s’ha tancat temporalment (molt important veure abans l’estat de tots els camins per no trobar-nos en punts sense retorn i sorpreses desagradables que ens farien caminar 3 hores més – https://www.senderosdelapalma.es)

Fem mitja volta i passem de nou tots els túnels, I ens trobem al punt d’inici llestos (il·lusos de nosaltres) per començar el descens al cotxe…. Els 5km se’ns fan inacabables, el desnivell és propi d’una muntanya russa i les cames ens van per inèrcia mentre rellisquen entre pinassa, roques i fulles, en un camí, que és tan llarg com bonic i que el mode cabreta no serveix per fer-l’ho més amè o perquè s’acabi més ràpid…

Com que estem al costat, agafem el cotxe malhumorats. No tenim ganes de caminar més i aparquem el nostre Smart a la porta d’accés de la Cascada de Los Tilos. És un bosc primari, ple de falgueres i vegetació frondosa degut a l’aigua present a tot arreu. La cascada (tot i ser artificial) és increïble i l’espectacle se’ns grava a la retina perquè és senzillament preciós. 

Hem passat el dia, estem cansadíssims i tornem a casa per descobrir carreteres serpentejants entre plataners.

Dia 4

Avui toca un altre plat fort i és que el Roque de Los Muchachos és el que vam veure el primer dia des de l’altre costat de la Caldera. 

Pugem al cotxe, agafem les gorres i la crema solar i ens dirigim al nord de la illa. Amb la calitja pròpia d’una illa més pròxima al Sàhara que a la Peninsul·la, parem al mirador del Tirme on es pot apreciar (tot i el cel tèrbol) la magnitud del volcà i com l’illa és una mica més extensa degut a la lava que s’ha vessat al mar.

Seguim camí de Punta Gorda posant a proba els frens del cotxe mentre baixem a la fotogènica Poris de Candelaria. Baixem fins a l’últim pàrquing practicable vigilant cada corba i precipici de la Carretera però això ens permet caminar només 10 minuts fins a veure les cases que, per protegir-se dels pirates, van construir dins una cova. El mar està enrabiat, és d’hora al matí i les cases estan pràcticament buides. Ens imaginàvem aquest indret diferent i ens decep una miqueta, potser per l’hora, potser per l’estat del mar, potser perquè les expectatives són altes, però agafem el cotxe i seguim fins el mirador del Drago abans d’enfilar la carretera de revolts eterns del Roque. Passem de llarg el nou centre de visitants i el paisatge de vegetació queda obsolet quan arribem a un paisatge més lunar, d’on entre les roques color terra veuen la llum desenes d’observatoris de totes formes, mides i colors. Deixem el cotxe (tenim un cotxe petit i l’aparcament és gratuït) i caminem fins a admirar, de nou, la imponencia de La Palma. Podríem estar hores admirant el paisatge, hores veient cada racó de l’altre extrem de La Caldera, i evidències de com la geologia pot ser tant increïble. 

De baixada explorem el nou centre de visitants, molt recomanable i interactiu i ens preguntem perquè no munten un observatori “turístic” per fer-hi sessions per gent com nosaltres cada dia a la nit i així contemplar un dels millors cels del món.

Desfem la carretera i seguim la nostra marxa resseguint la Carretera de las Mimbreras, una carretera tant estreta com preciosa fins arribar a Barlovento per admirar el famós far reconvertit en hotel (i amb les habitacions exhaurides des de fa mesos) i les piscines naturals de “La Fajana”; també gratuïtes i no tant turístiques com les que després admirem del “Charco Azul”. Seguim amb vistes fins on la terra toca al mar de plataners i fem volar el dron per tenir un record més de La Palma des de l’aire.

Abans de tornar a casa fem un mos a la capital, quatre carrerons colonials, tranquils i resseguits per un passeig on els cotxes hi aparquen a la vorera perquè falta espai per tot (es pot aparcar, no us preocupeu). Admirem una rèplica del Santa Maria i fem camí de nou al nostre estimat apartament per descansar d’un dia llarg i intens.

Dia 5. 

Només ens falta el sud de la illa per tenir el check complert i entre ràfegues de vent fem camí (fent la “vuelta al canelón”) cap a Fuencaliente. Visitem el Volcà Sant Antonio i tenim vistes directe a les famoses vinyes de Malvasia i al famós Teneguia, últim volcà fins el 2021 que va entrar en erupció a l’illa l’any 1971. El paisatge canvia totalment i tornen a quedar enrere els arbres, els boscos primaris, les falgueres i el verd intens. Benvingut negre, cendra, pedra, ocre de nou! Quina illa de contrastos!! Conduïm fins les Salines de Fuencaliente i al final podem contemplar com el Far dóna la benvinguda a unes platges salvatges, de sorra negra i com les onades s’enfronten a la punta més sud de l’illa on les rafegues de vent canvien cada 30 segons. 

Al costat del far hi ha les salines, sal volcànica en estat pur, unes salines i un far que es van salvar de l’última erupció com per art de màgia i que fan de l’indret un lloc encara més màgic i fotogènic. 

Som tossuts com mules i decidim fer quilòmetres en va per arribar a l’altre extrem de la colada de lava. Ens separen 8 km del nostre apartament dels llanos d’Aridane. 8km totalment impracticables, 8 km sense carretera, sense opció de pas, que ens obliguen a desfer les gairebé 2 hores de camí per arribar sans i estalvis a casa. L’altre extrem de la lava del volcà ens sembla molt més desolador, molt més tètric, més deixat i molt més devastador. Les cases, esglésies, teulades estan enfonsades pel pes de la cendra, la vida en aquest punt de l’illa és com si s’hagués quedat en stand by i la relativa normalitat que vivim a El Paso i Los llanos, aquí no existeix. Tot està colgat per la lava, tot està per fer encara.

La força de la natura ens torna a demostrar que és totalment imprevisible, una illa volcànica on l’activitat és més forta que mai, una illa plena de boscos de fa milers d’anys perfectament preservats, una illa amb un cel pur, una illa on la calitja de sorra del Sàhara hi és present molts dies i moltes nits, una illa tropical on la cendra, la lava i les ganes de recuperar-se d’aquests desastres naturals desemboquen tots al mar.