Nara – Koyasan, 28 Juliol 2015 (dia 7)
Primera experiència a un onsen, preguntes que et venen al cap a la cerimònia prèvia: He d’anar-hi nua? Puc fer servir la tovallola gran i la petita? Qui més s’ha assegut al tamboret de fusta? On deixo la tovallola? Estaré sola? Què faig dins l’aigua?
Moltes d’aquestes preguntes troben la resposta quan imites a les dones que estan allà dins amb tu! “Sola ante el peligro” obro la porta que em duu al primer onsen del nostre viatge. Tres dones, dues piscines, 10 tamborets, 3 tovalloles petites i un munt de productes de cosmètica… em lio i no sé què fer primer. Obro la dutxa, netejo el tamboret, deixo les tovalloles mortes de fàstic a una estanteria, omplo la cassoleta de fusta, me la tiro per sobre, m’aixeco i entro a l’aigua. No tinc cap distracció, per tant canvio de piscina. Vaig a fora a compartir piscina amb una iaia amb la tovallola petita al cap (ara descobreixo perquè serveix la tovallola petita), em pica un mosquit i decideixo que, per avui, ja n’he tingut prou. Tampoc cal abusar el primer dia!
Segona experiència a un onsen superada amb escreix, ahir en vam aprendre i com dos artistes hem baixat amb la yukata (el kimono japonés d’estar per casa) i una tovalloleta petita per fer-nos un banyet d’aigua termal calenta. Avui ha estat una mica més relaxant i és que això de menjar amb palillos està fent que cada cop se’ns aixinin més els ulls.
De bon matí he manat a fer quilòmetres cap al Nara park… Centenars de cérvols afamats esperaven que turistes, com nosaltres, els donessin galetes… Hem caigut al parany i ja veus en Ferrant corrent amb les galetes a les mans davant una manada de cérvols japonesos! Hem visitat també un temple que ens ha deixat amb la boca oberta, suposo perquè no ens l’esperavem i és que no es veu cada dia un buda de 15m d’alt.
Volíem arribar a Koyasan de clar i hem agafat el tren, parant abans a comprar el “Petit Príncep” de rigor per la col·lecció de la tieta… la dona de la botiga no ens entenia i hem optat per dibuixar-lo! Resulta que, contra pronòstic, la dependenta ha tornat amb dues edicions diferents sota el braç i, és que com diu en Ferry, una imatge val més que mil paraules!
Arribant al nostre temple a Koyasan, ens han ensenyat l’habitació, tatami, taula i coixins… typical japanese i amb uns jardins acabats de rampinar. Com que encara era clar, hem passejat pel poble i sols com mussols hem pogut gaudir del complet de temples de Garan en exclusiva! El lloc és molt bonic, temples, toris, campanes, fanalets, es respirava tranquil·litat i harmonia i si no he fet 200 fotos, no n’he fet cap!… S’acostava l’hora de sopar i no tenia ganes de fer la meva nova dieta basada en tofu… Tal i com m’imaginava avui toca operación biquini i després de mig sopar i ajudar a un monjo que sabia que parlàvem català i que “Catalonia is not Spain”, hem anat a fer un vol pel cementiri budista de Oku no in… infinitat de tombes, fanalets tètrics i ningú a la vista… em quedo, sens dubte, amb l’experiència de l’onsen i marxem del famós cementiri fent els 100m llisos 🙂