Ens llevem a l’hora dels senyors a les Harbour View Cottages de Grindavik I és que la ressaca de les vivències de la nit anterior és monumental. Fem de mestresses de casa i ens preparem com uns campions uns entrepans de truita per poder substituir les barretes energètiques de xocolata blanca i cereals de dinar.
Ens havíem deixat una parada pendent del Golden circle i vam sortir disparats cap al Keiro Crater (només ens feia desviar 15 minuts de la nostra ruta estàndard). És un dels pocs punts d’interès que et fan pagar entrada i és que a la resta de parcs nacionals en pagues únicament l’estacionament. Fem la volta per la part de Dalt del cràter amb colors terrossos i ocres i amb les vistes (amb una petita ullada de sol) a un llac que cobria el cràter. Emprenem de nou el camí correcte, ja que ens espera un tute de visites importants i trèiem a volar el droni (aquí a Islàndia són bastant permissius, ja que específica molt clarament quan i on no es pot anar d’excursió amb ell), veiem la carretera i les pedres volcàniques amb molsa de color verd clar que les cobreix… semblen tretes de la pel·lícula de Trolls i ja me les imagino rodant costa avall fins al capvespre cobrar vida fins l’endemà al matí.
Fem quilòmetres creuant-nos amb cotxes, cavalls, ovelles I gavines (que aquestes últimes tenen com a hobby principal posar-se còmodes al mig de la carretera i córrer el risc que acabin sent un Munt de plomes inertes volant després de morir atropellades. Sembla impossible però quan arribem a Gluggafoss veiem les primeres vaques i tornem a gaudir de cascades màgiques. És el dia de l’aigua i posem rumb a Seljalandsfoss. Sort de la roba impermeable, imprescindible per sobreviure en un país com Islàndia, perquè ens podríem passar hores admirant la bellesa i tranquil·litat que ens aporta questa cascada des del seu darrere. Potser no és la que hi baixa més aigua, ni la més alta però per nosaltres una especial. Caminem deu minuts i anem a parar a Gljufrabuifoss, una cascada amagada dins un petit canyó al més pur estil Petra amb el seu Siq… allà dreta a una pedra observant la força de l’aigua començo a entendre com d’imponent és la natura d’aquest petit país. L’aigua m’esquitxa la cara però m’és totalment igual, sentir això ens dóna una sensació de vida i llibertat que no es pot explicar. Pràcticament sols a un forat entre les muntanyes.
Ens falta una última cascada avui, Skogafoss, una de les més famoses de la costa Sud i aparquem de forma gratuïta per pujar 429 graons i així tenir les vistes des de l’inici del Fimmvorduhals Trail just a la part superior de la mateixa. Es posa a ploure i anem curts de temps però realment aquesta popular ruta de trekking promet. Obtenim també la panoràmica des de la base de la cascada i tornem al cotxe com si i hagués hagut un tifó per posar-nos massa a prop de l’aigua.
Aquí els restaurants tanquen a les 10 i havíem d’arribar a Vik abans per poder trobar algun restaurant obert… abans però ens desviem a Dyrholaey i admirem la bellesa del seu arc i topem amb els primers (i espero que on últims) puffins del viatge… aconseguim veure’n només dos en repòs però de sobte ens adonem que petits ocells amb el bec taronja, la panxa blanca i més petits del que ens imaginàvem volen en manada amb cops ràpids d’ala pels illots que separen la platja negra de Dyrholaey. Des dels penya-segats tenim unes vistes privilegiades a la famosa platja negra i als tres trolls que van quedar petrificats just davant de Vik per no arribar a temps a la costa…. Els paisatges semblen d’altres mons i les Imatges de postal conduint entre les muntanyes verdes i negres del voltant de Vik amb ocells volant com si fóssim al mateix poble d’Avatar és algo difícil de plasmar en paraules, com altres moments indescriptibles del viatge!