No puc dormir, apart que els veïns de Dalt sembla que dormint caminant en cercles per l’habitació i fer grinyolar la fusta sigui esport nacional, intento fer combinacions per poder arribar a veure l’atracció que fa més de 160 dies que té aquest petit país: un volcà en erupció!
Em poso el despertador a les 5 del matí per veure com va i veig que la cosa va per llarga… en Ferran prediu que començarà a despertar-se cap a la 1 del migdia cosa que ens deixa el temps precís per conduir i gaudir del Golden Circle si ens llevem ben d’hora. A les 8 engeguem el cotxe i fem camí cap a Thingvellir National park. La boira, els núvols, la pluja i vents huracanats (40km/h) ens fan dubtar de si agafar un pàrquing de camp base o bé anar canviant el cotxe de lloc… però hem vingut a jugar i en això consisteix el típic temps islandès… ni que esperéssim un sol de justícia i 28 graus tota la setmana!
És curiós veure com a la majoria de parcs i atraccions turístiques no s’ha de pagar, però si que n’has de pagar l’estacionament, pel que Thingvellir no n’és una excepció i trèiem la targeta per complir (a Islàndia tot, tot i tot es pot pagar amb targeta).
Aquest parc és famós perquè s’hi troba l’esquerda que separa les dues plaques tectòniques que separen Amèrica i Europa, així com el primer emplaçament del parlament viking o les primeres cascades que ens farien descriure Islàndia com terra de Gel, Aigua i Foc. Estem gairebé un parell d’hores caminant pel parc, aparcant el Pàrquing 1 (just el del centre de visites) i ens marquem els punts destacats de: el mirador inicial, la caminada entre les plaques tectòniques, el parlament viking, Silfra (on es fa snorkle entre els dos continents i si no fas snorkle sense cap tipus d’interès en un dia plujós), una església típica, les cascades d’Oxararfoss i unes llacunes xulíssimes que són veïnes del llac més gran d’Islàndia del mateix nom! El vent amaina, el volcà segueix adormit i seguim la ruta ventosa i plujosa fins a Geysir (ja que volem parar a Burarfoss però prioritzem un volcà en erupció que unes cascades més). El parc de Geysir ens recorda a Rotorua a Nova Zelanda però bastant menys espectacular… també trobem aigua bullent i fumaroles, però lluny de la imatge que tenim gravada a la retina de la Champagne pool o el fang fent bombolletes com si féssim la pasta dels macarrons. Geysir és el nom del guèiser que inicialment hi havia a la zona, però ara ja rarament actiu. No obstant, un germà petit l’Stokkur, n’és ara el principal protagonista i es qui del·laïta els visitants amb “erupcions” cada menys de 5 minuts. No ens impressiona, per la simple raó que n’hem vist de més espectaculars prèviament.
La següent parada del cercle daurat és Gullfoss, una cascada ara sí més que imponent. Una caiguda al buit gegant en format d’esquerda que acaba en un petit riu que forma un canyó. També és gratuït com Geysir (també l’aparcament) i el recorregut pel sender sobretot de Baix ens deixa amb la boca oberta! Són com unes mini cascades Victoria buscant per on escapolir l’aigua i trobant l’esquerda perfecte en cada moment. Tenen molt cabal i tornem al cotxe molls (i no només d’aigua de cascada) i contents.
Mirem de nou el sismògraf i la línia blau cel comença a pujar (tot i que segueix estant lluny dels 5000 on la lava teòricament començaria a fluir), a youtube encara no es veu el xup però tot sembla apuntar que “today is the day”… deixem l’última parada del cercle daurat per l’endemà i prioritzem posar cinquena, deixar per art de màgia la maleïda boira enrere i posar rumb al pàrquing del trial C de Natthagi Valley (la meva recomanació és aparcar al pàrquing que, venint des de Sellfoss, et queda primer i venint des de Grindavik últim). Aquí el pàrquing també es paga i ens sorprèn veure-hi una food truck de frankfurts que fa cada dia l’agost i uns policlean que amb el vent que fa tens por que es bolquin amb tu a dins.
Youtube comença a mostrar signes de lava i algun que altre punt Vermell incandescent a la lava ja petrificada… es moment de barrita energètica, un glopet d’aigua i fer camí amb tots els elements audiovisuals per fer d’aquest moment èpic espectacular. Decidim optar per la ruta C (la més curta) i fem la primera parada als lava fields de Natthagi valley; un camp enorme ple de la lava que ha anat expulsant el volcà. Negre com el carbó i sec com el desert, només per aquesta imatge la parada i fonda al volcà ha valgut la pena… En volem més i decidim enfilar la carena de la muntanya fins Langihryggur… el vent es comença a fer insuportable, fa pujada i correm el risc de ser ventilats i volar com el globus d’heli de Pepa Pig del cap de setmana passat a casa…. S`hi fa falta ens posem pedres a les butxaques i de sobte veiem un filet de lava que sembla que Baixa a la deriva per la muntanya…. El tenim allà, ho hem aconseguit… seguim caminant per tenir millor perspectiva i quan arribem al cim de Langihryggur…. Donem la benvinguda a la nostra estimada convidada d’honor; la boira!…. és espessa, blanca i no deixa ni entreveure espurnes com si la lava fós una bengala… Ens intentem asseure darrere unes roques per, sense èxit, quedar arrassarats… I al cap de 20 minuts veiem que la boira ha vingut per quedar-nos…. Apunt de llençar la tovallola, i ja que hi ha una boira que no ens veiem ni la punta del nas, seguim pujant cap a Meradalir Valley i de sobte….. un miratge! El volcà i un riu de lava que flueix cap a la vall… ens mirem amb en Ferran i els nostres ulls brillen com el sol que fa un dia i mig que no veiem, se’ns posa la pell de gallina i l’emoció pot amb nosaltres…. Seguim caminant entrebancant-nos amb les pedres del camí perquè només podem mirar l’espectacle que protagonitza el volcà! Això només ha fet que començar i les pujades i baixades per la carena de la muntanya desemboquen al costat d’un camp de lava roent on podríem fer-hi barbacoes! El que veiem amb els nostres ulls no té paraules, és simplement brutal! El primer volcà en plena erupció que veiem en la nostra vida, foc, lava, i el soroll del magma que trenca estrepitosament la lava solidificada per intentar avançar; les flames que cremen el no res un cop la lava coincideix amb la terra “verge” i les fumeroles que quan cauen quatre gotes aguditzen la pudor de cremat de l’entorn. El volcà segueix escopint lava amb força, segueix formant cascades de lava a les seves parets i rius de lava que avancen a una velocitat que fa por. Podríem estar hores disfrutant de moments així, seure i admirar, intentar que tot el que veuen els nostres ulls quedi a les retines i a la memòria i no tenir la sensació mai que podríem haver aprofitat i disfrutat més del moment.
Increïble es queda poc, brutal també…. El volcà no cessa i sembla que el riu de lava que avançava cap a nosaltres para per començar a caminar cap a una altra vall. Baixem del nostre emplaçament privilegiat després de volar el dron i tenir instantànies diferents a tot el que havíem vist fins ara i resseguim la base de Stori-Hrutur per veure si el nou camí de lava fresca té fi…. Es fa tard, portem des de les 5 en territori volcà i l’erupció només fa que ser per moments, encara més espectacular… Després de veure el volcà en boira, pluja i al capvespre comença a fer-se negra nit i preparats amb frontals decidim desfer el camí trenca turmells sense resistir-nos a la temptació de girar el cap cada 3 passes per poder guardar cada instant als nostres records. La lava que escup el volcà és propi de la Caldera d’en Pere Botero dels pastorets de Torelló i de nit es comença a sentir la ràbia incontrolada del que podria ser el propi infern. No es veu ja el dibuix de la muntanya, només negre nit i la llum del foc reflectit als núvols baixos del cel; de lluny i ja amb el volcà amagat darrere les muntanyes sembla qualsevol escena apocalíptica d’una pel·lícula de Hollywood.
Arribem al cotxe cansats (De fet, destrossats) però res pot fer-nos esborrar el somriure de les nostres boques i les Imatges i experiències viscudes de 5 a 11 de la nit…. Ha estat en majúscules una de les experiències més increïbles de les nostres vides i així és com, després de 6 hores passejant per l’entorn, ho recordarem!