Ens llevem al Vell mig de la Serra d’outes en un entorn més que rural i agafem el cotxe per recorrer la Ria de Muros i Noia. Plovisqueja i hi ha boira, un temps que ens vé a la ment quan pensem en Galicia. A l`horitzó veiem la nostra primera parada il·luminada per un raig de sol, la platja de la Carnota amb més de 7 km ens espera impacient per adonar-nos de com és caminar per una platja amb aigües gelades i sense cap tipus d’aglomeració.
Després, visitem l’Horreo de la Carnota, el segon més llarg d’Europa amb (comptats) més de 30 passos d’un extrem a l’altre, després de la sessió fotográfica de rigor seguim fins al poble pintoresc de Muros, un dels que més ens fan el pes fins ara. Un antic poble de pescadors amb un front marítim ple de bars i ambient on degustar marisc autòcton i perdre’s per carrers empedrats que fan companyia a un port ple de barques i peix. Ens agrada Muros i probem sort amb la resta de pobles de la Ria amb vistes a les muscleres on ens cruem amb els famosos mariscadors: gent que está vora la platja, ficat al mar amb un rampí per buscar berberetxos, navalles i tot tipus de crustacis.
Parem a O Freixo, un poble sense cap tipus d’encant però amb els millors restaurants de la zona i on podem apreciar com descarreguen un vaixell carregat de musclus fins a Dalt. Ho fan per la nostra sorpresa amd una grúa i els garreguen com si fós palla a un camió. Fa olor de mar i seguim fins al poble de Noia. Un poble sense tant encant com Muros, amb aparcament gratuït i on una petita passejada ens fa descansar de totes les visites del día.
Com que tenim temps lliure encara decidim visitar el Monestir de San Xusto de Txoxosautos; un Monestir abandonat en un entorn idílico on a través de passarel·les de fusta resseguim el riu i practiquem fotogafia manual intentant que una de les cascades que hi ha en dirección al Colomer quedi amb efecte seda. Per finalizar la jornada, travessem el PonteAfonso i seguim per bingo amb un sopar a O Freixo al restaurant que no ens havien recomanat els locals (error). Tot i que a nivell d’aparença Asador Albatros era molt millor (i el cambrer era encantador), els locals ens havien recomanat Pepe do Corxo, just a davant i on segons diuen la materia prima estaba per sucar-hi pa!