L’eslògan de l’escapada d’aquest estiu podría ser carretera, gasolina i manta… i és que Galicia és el destí escollit per oblidar-nos de feina, pandèmies i calor.
Els aproximadament 1200 km que separen Galicia de Barcelona tenien un parell de pit-stops per estirar les cames i conèixer una mica més del nostre Nord. Després de dormir a Donosti, posavem rumb a Astúries, on ens esperaba el verd intens de les muntanyes amb les vaques a poble que paraves.
Per poder tenir entorn unes 24 hores per terres asturianes d’allò més intenses i aprofitades vam enfilar per la costa fins a Llanes on vam poder contemplar platges tant salvatges com la Ballota o Andrín per poder fer la turistada de dinar un cachopo amb vistes al mar. Ens va sorprendre la quantitat de gent que hi havia a les platges tot i que estavem entorn els 22 graus i el cel estaba ben ennuvolat… durant aquest viatge ens adonarem segur que som d’allò més mediteranis.
Cap a les 3 de la tarda enfilem cap a Poncebos, deixant enrere pobles mítics com Poo de Cabrales, on pots visitar una de les mítiques coves del seu famós formatge, i aparquem a la porta del Funicular de Bulnes. En aproximadamente 7 minuts puges per dins la muntanya fins al poble perdut al bell mig dels Picos de Europa i on compartim espai amb vaques, xais, cabres i excursionistes que volen fer nit a algún refugi de la zona. Des de Bulnes i a 10 minuts a peu pots arribar al mirador del Naranjo de Bulnes i si tens sort veure’n la seva forma tant típica quan fa una ullada de sol… sembla que en aquest road trip tot surt molt bé i tot i que quan arribem al mirador els núvols tapen els cims de les muntanyes, la paciencia té la seva recompensa i els núvols escampen la boira per deixar-nos veure les parets verticals de forma imponent. Baixem al poble i desfem el que haviem pujat amb el funicular per la mítica Ruta de Bulnes, un camí de cabres que ressegueix el serpenteig del riu que acaba espategant al Cares (la ruta de Bulnes i la del Cares comencen les dues al poble de Poncebos). Ens topem amb basses amb aigua de color turquesa que fa que ens empenedim de no haver agafat banyador i tovallola i que acaba amb una instantània del Puente La Jaya ja arribant a baix.
Canviem les bambes per les xancletes i fem camí per l’interior d’Astúries fins arribar al nostre petit hotel amb encant: Palacio de Cutre; un Palau senyorial, de decoració clàssica que sembla un petit museu d’època però amb un gust, una Terrassa i unes vistes que et fan oblidar fins i tot com et dius. Cau la nit i sopem a la Terrassa on ens sorprenem de la qualitat dels plats. Simplement espectacular per acabar un día on hem passat per 3 comunitats autònomes i on s’agraeix necessitar la jaqueteta per fer-nos oblidar dels 35 graus que teniem a casa.
