L’eslògan de l’escapada d’aquest estiu podría ser carretera, gasolina i manta… i és que Galicia és el destí escollit per oblidar-nos de feina, pandèmies i calor.
Els aproximadament 1200 km que separen Galicia de Barcelona tenien un parell de pit-stops per estirar les cames i conèixer una mica més del nostre Nord. Després de dormir a Donosti, posavem rumb a Astúries, on ens esperaba el verd intens de les muntanyes amb les vaques a poble que paraves.
Per poder tenir entorn unes 24 hores per terres asturianes d’allò més intenses i aprofitades vam enfilar per la costa fins a Llanes on vam poder contemplar platges tant salvatges com la Ballota o Andrín per poder fer la turistada de dinar un cachopo amb vistes al mar. Ens va sorprendre la quantitat de gent que hi havia a les platges tot i que estavem entorn els 22 graus i el cel estaba ben ennuvolat… durant aquest viatge ens adonarem segur que som d’allò més mediteranis.
Cap a les 3 de la tarda enfilem cap a Poncebos, deixant enrere pobles mítics com Poo de Cabrales, on pots visitar una de les mítiques coves del seu famós formatge, i aparquem a la porta del Funicular de Bulnes. En aproximadamente 7 minuts puges per dins la muntanya fins al poble perdut al bell mig dels Picos de Europa i on compartim espai amb vaques, xais, cabres i excursionistes que volen fer nit a algún refugi de la zona. Des de Bulnes i a 10 minuts a peu pots arribar al mirador del Naranjo de Bulnes i si tens sort veure’n la seva forma tant típica quan fa una ullada de sol… sembla que en aquest road trip tot surt molt bé i tot i que quan arribem al mirador els núvols tapen els cims de les muntanyes, la paciencia té la seva recompensa i els núvols escampen la boira per deixar-nos veure les parets verticals de forma imponent. Baixem al poble i desfem el que haviem pujat amb el funicular per la mítica Ruta de Bulnes, un camí de cabres que ressegueix el serpenteig del riu que acaba espategant al Cares (la ruta de Bulnes i la del Cares comencen les dues al poble de Poncebos). Ens topem amb basses amb aigua de color turquesa que fa que ens empenedim de no haver agafat banyador i tovallola i que acaba amb una instantània del Puente La Jaya ja arribant a baix.
Canviem les bambes per les xancletes i fem camí per l’interior d’Astúries fins arribar al nostre petit hotel amb encant: Palacio de Cutre; un Palau senyorial, de decoració clàssica que sembla un petit museu d’època però amb un gust, una Terrassa i unes vistes que et fan oblidar fins i tot com et dius. Cau la nit i sopem a la Terrassa on ens sorprenem de la qualitat dels plats. Simplement espectacular per acabar un día on hem passat per 3 comunitats autònomes i on s’agraeix necessitar la jaqueteta per fer-nos oblidar dels 35 graus que teniem a casa.
Hem descansat en un llit King size, esmorzat prenent el sol de la Terrassa de l’hotel i conduït durant una horeta i poc per arribar a Entrago; el nostre punt de partida a fer l’activitat del día: Recórrer els 28km que té la famosa Senda del Oso; una via verda que passa per l’entorn natural de Somiedo i que permet creuar Ponts, rius, boscos, túnels excavats a la roca i veure els famosos ossos que viuen a l’entorn ja que no poden adaptar-se a la vida salvatge.
Lloguem per 20€ cadascún bicis Conor a “bicissendadeloso.com” i en acabar la via et recullen per tornar-te al punt de partida. És important començar a Entrago i no a l’inrevès ja que d’aquesta manera el camí fa constant baixada i pots deixar les habilitats com a Induráin de banda. És dissabte i el camí está bastant ple, tot i això crec que disfrutem de l’excursió i tenim la sort de veure un els ossos que pululen pel parc.
Ens treiem el mallot de ciclista i seguim de ruta fins arribar a Lugo; ciutat on ens espera en Carlos i on hi ha unes muralles romanes de més de 2km que encerclen tot el casc antic i que realmente son impressionants.
Comença la nostra nit gastronómica i ens sorprèn que a cada bar on demanes beguda et deixen escollir la tapa que vols i te la serveixen de forma totalmente gratuita… no ens fa falta ni sopar… però hem reservat a una marisquería i no podem dir que no: Casa Campos ens ofereix unes navalles i unes zamburinyes (volandeiras com diuen aquí) que són per plorar d’emoció i un peix i carn de primerissima qualitat regat amb un vi autòcton de Ribeira Sacra. La nit no pot acabar millor per poder descansar a l’hotel i matinar per veure la Praia das Catedrais en plena marea Baixa!
Un dels plats forts de la visita a Galicia ens esperava avui i és que teniem plaça reservada per visitar la Praia das Catedrais. Durant el COVID es necesita controlar l’aforament i conèixer els horaris de Baixa i plenamar perquè pots accedir a ella fins a 2 hores abans i 2 hores després de Baixamar. Sant Google ens diu que podem baixar a la platja a partir de les 12:39 i fem una horeta de camí amb el cotxe per veure com un Munt de cotxes busquen aparcament gratuït per accedir a la platja. Veiem fins a 3 parquings per deixar el cotxe i unes passarel·les de fuste ens porten a l’entrada al monument. Arribem justos i fem una mica de cua per baixar a la platja plena ja de gom a gom. Posem els peus a l’aigua de l’Atlàntic i comprobem un cop més que el mediterrani està a una temperatura més agradable! Només es permet el bany a una zona de la platja i costa fer-se una foto sense ningún darrere… tot i que es controla l’aforment creiem que visitar aquesta platja un día d’hivern ha de ser molt més espectacular i evitar així aglomaracions com les d’avui…. Ens ha decepcionat una mica l’excursió i decidim veure si des d’un mirador la panoràmica ens deixa millor sabor de boca però… la panoràmica només ens fa veure la gentada que passeja i es fa selfies entre la roques monumentals, fotogèniques i erosionades per la força del mar.
Tornem a Lugo per dinar unes amanides molt encetadoes al O Figón, un dels pocs restaurants oberts en diumenge d’agost i amb patates fregides no congelades. Afagem forces per agafar el cotxe i pujar al pobre de O Cebreiro; un poble amb les construccions típiques de la zona anomenades Pallozas i on els habitants de la zona vivien entre el seu gra i els animals. És una etapa del Camino de Santiago i ens perdem entre bars i peregrins.
Tornem a Lugo i decidim sopar de pintxos i tapes, ens torna a sorprendre com hi ha bars on no et serveixen raccions si pagues, sino que només et serveixen beguda i la tapa que escolleixis de rigor. Ens crida l’atenció especialment el restaurant A nossa terra, on hi ha unes taules de formatges i embotits que ens tornen bojos. Amb godello a les venes anem a dormir que demà toca fer canvi de provincia i quilòmetres fins arribar a la fi del món.
Marxem de Lugo amb núvols i de moment ens trobem amb l’únic moment de pluja del viatge de camí a la Costa da Morte. No entrem a A Coruña ja que volem viure un entorn més rural i decidim fer una primera parada al poble de Muxia (zona zero del Prestige). Muxia ens sorprèn pel seu ambient, les seves terrasses plenes de gom a gom i turistes que caminen uns quilòmetres fins a l’església de Virxe da Barca en un entorn idílic on l’església es confon amb les roques de la costa i on la remor del mar fa de l’indret digne d’un conte de meigas. Ens agrada i seguim el camí fins a la Praia de Nemiña; una platja de sorra blanca, surfistes (sense onades), gavines i furgonetes i autocaravanes aparcades fent l’aperitiu a un aparcament minúscul. Fa vent però el mar, contrapronòstic, está en calma i comencem a veure com les platges gallegues son en un día de sol un paradís.
No hi ha costa da Morte fins que no es posa el peu a l’antic Fi del Món i visitem el Far de Fisterra per veure l’horitzó, adonar-nos que hi ha un hotelet i un restaurant molt pintoresc i entendre perquè des d’allà no podies imaginar-te cap lloc més remot que aquel i que el nom de Costa da Morte está més que justificat per la quantitat de naufragis que hi ha hagut a la zona al llarg dels anys ja que está ple de roques, illes, esculls i furions.
Acabem la jornada amb una visita llampec a la Cascada d’Ézaro, una de les úniques cascades d’aigua dolça que acaben al mar de la mateixa localitat. Hi ha bastanta gent tot i que és un paisatge curiós…
Estem cansats i posem rumb al nostre hotel a la Serra D’Outes, on arribem després de conduir per carreteres serpentejants, boscos de molsa, eucaliptus i travessar pobles d’allò més rurals.
Ens llevem al Vell mig de la Serra d’outes en un entorn més que rural i agafem el cotxe per recorrer la Ria de Muros i Noia. Plovisqueja i hi ha boira, un temps que ens vé a la ment quan pensem en Galicia. A l`horitzó veiem la nostra primera parada il·luminada per un raig de sol, la platja de la Carnota amb més de 7 km ens espera impacient per adonar-nos de com és caminar per una platja amb aigües gelades i sense cap tipus d’aglomeració.
Després, visitem l’Horreo de la Carnota, el segon més llarg d’Europa amb (comptats) més de 30 passos d’un extrem a l’altre, després de la sessió fotográfica de rigor seguim fins al poble pintoresc de Muros, un dels que més ens fan el pes fins ara. Un antic poble de pescadors amb un front marítim ple de bars i ambient on degustar marisc autòcton i perdre’s per carrers empedrats que fan companyia a un port ple de barques i peix. Ens agrada Muros i probem sort amb la resta de pobles de la Ria amb vistes a les muscleres on ens cruem amb els famosos mariscadors: gent que está vora la platja, ficat al mar amb un rampí per buscar berberetxos, navalles i tot tipus de crustacis.
Parem a O Freixo, un poble sense cap tipus d’encant però amb els millors restaurants de la zona i on podem apreciar com descarreguen un vaixell carregat de musclus fins a Dalt. Ho fan per la nostra sorpresa amd una grúa i els garreguen com si fós palla a un camió. Fa olor de mar i seguim fins al poble de Noia. Un poble sense tant encant com Muros, amb aparcament gratuït i on una petita passejada ens fa descansar de totes les visites del día.
Com que tenim temps lliure encara decidim visitar el Monestir de San Xusto de Txoxosautos; un Monestir abandonat en un entorn idílico on a través de passarel·les de fusta resseguim el riu i practiquem fotogafia manual intentant que una de les cascades que hi ha en dirección al Colomer quedi amb efecte seda. Per finalizar la jornada, travessem el PonteAfonso i seguim per bingo amb un sopar a O Freixo al restaurant que no ens havien recomanat els locals (error). Tot i que a nivell d’aparença Asador Albatros era molt millor (i el cambrer era encantador), els locals ens havien recomanat Pepe do Corxo, just a davant i on segons diuen la materia prima estaba per sucar-hi pa!
Es el día del peregrí i la pluja no ens impedeix visitar Santiago de Compostela, a menys de 45 minuts de l’hotel. Aparquem en un parquing prop del casc antic (intransitable en cotxe) i fem la parada obligatoria quan no es porta paraigües ni cangur a sobre: un café a Ratiño Coffee Shop; pintxos de truita super esponjosos i torrada healthy que inclou alvocat i salmó fumat. Amb això passem ja fins l’hora de sopar mentre descobrim els carrers de Santiago entre edificis on hi creix molsa i males herbes… s’olora una atmosfera de peregrinatge, turisme i antiguitat i és que l’ambient és gris com les pedres dels seus edificis. Ens perdem per la plaça d’Obradoiro i veiem la catedral coberta de bastides mentre visualitzem entre gotes de pluja quan a gust s’està amb 19 graus a ple mes d’agost!
Toca canviar de Ria i explorar la Ria d’Arousa, on ens adonem que el nostre estimat Martin Codax és un albariño de les Rias Baixes i que es fa al costat de Cambados. Importantissim si es vol realitzar una visita a les bodegues, reservar-ho amb antel·lació ja que nosaltres ens hem trobat que no teniem lloc fins d’aquí a 4 dies. Una altra observació ha estat adonar-nos que els vins que trobaves a la bodega eren més cars que els que comprem, no a Andorra, sinó a Barcelona!
Amb les ganes de visitar una bona bodega d’albariño i de vuere per primera vegada que les vinyes d’albariño no son ceps arran de terra sinó que es tot en un entramat de parres aparquem al port de Cambados (també gratuit) i ens fonem amb la bellesa del poble, arran de ria i infectat de bars als baixos d’edificis de pedra encantadors on no hi cap ni una ànima!
Sortim de Cambados per fer el check-in al nostre hotelet rural d’avui: Carballo do Prado 1900, una caseta amb habitacions renovades a mig camí entre la Ria d’Arousa i la de Vigo.
Contents amb la nostra elecció nocturna conduim cap a San Vicente Do Mar, aparquem al port Esportiu i caminem més de 2km en cada sentit pel sender de fusta de les Pedres Neras, una passarel·la que recorre platges transparents on el cel blau es fon amb les pedres grises erosionades pel mar i vent. La sorra blanca ens crida però decidim deixar les estones de platja pels locals i seguir el camí passant desaparcebuts entre monolits i roques enormes que fan joc amb el mar, sempre vigilades per l’Illa de Ons a l’horitzó. La passejada ens encanta, el sol cau i decidim que aquesta zona ens agrada més del que ens pensavem… fins que visitem O’Grove i l’Illa de la Toja… que trobem que son poble sense l’encant que em trobat a les platges anteriors.
No volem quedar-nos a sopar a O’Grove i decidim ser autòctons i anar als Furanchos: vivendes partículas que ofereixen al jardí de casa el vi que sobra de la verema de l’any anterior amb menjar casolà. És dimecres i no hi ha massa furanchos oberts (tot i que a Aldea de Abaixo n’hi ha una elevada concentració); escollim el Furancho O Angel on s’entra per la porta del garatge i s’arriba passant per un menjador a un petit jardí casolà on seiem al costat d’un Horreo… Allà per 19€ sopem i bevem… i és que el vi barato sembla que puja bastant més si es veu amb uns bols de cereals d’esmorzar… la carta és breu contundent i optem per compartir un riancho (raxo, patates que com a tot arreu a Galicia no son congelades, i pebrot Vermell)… ens posem les botes i gaudim de l’experiència typical Gallega en un entorn… autèntic?!
Fem els 15minuts que ens separen de casa amb aire d’eucaliptus i sabor d’albariño i arribem a la conclusión que… que bé s’està quan s’està bé!
Posem rumb a la Ria de Vigo amb ganes de veure en Pau i la Inés i de degustar un cop més zamburinyes. No hi ha massa quilòmetres però decidim parar a Sanxenxo i Combarro. El primer ens costa travessar-l’ho el que no está escrit, ja que está ple de gent i cotxe que estiuegen de fora a la ciutat… decidim passar de llarg i jugar-nos-ho tot a Combarro; un poble petit vora la ria amb horreos al costat del mar. Hi ha batees a tort i a dret i caminem amb un sol sentit fins a descobrir que a cada horreo del casc antic que té vistes al mar s’ha reconvertit en bar, restaurant i taperia, l’encant que desprenen és enorme i ens podem imaginar com es barreja l’olor de sal amb la de marisc acabat de fer regat amb un bon albarinyo o ribeiro ben fresquet.
Combarro ens agrada i desfem el caminet per carrers empedrats per tornar al parquing i seguir en ruta fins a Baiona. Ens coneixem el Poblet, el port i el mar i repetim a la pensió Mosquito; un hotel al cor del poble, envoltat de restaurants, xivarri i ambient reformat de fa un parell d’anys i molt assequible per on esta situat. Tenim temps i per estirar les cames donem la volta a la fortalesa del parador (és 1€ caminar per Dalt la muralla i gratuït si ho fas pel camí de Baix) però les vistes a l’atlàntic del capvespre et fan adonar que si mires ben lluny ben lluny a l’horitzó, et toparàs amb Amèrica.
Sopem amb els nostres amics a la Queimada i reservem forces per aprofitar bé la visita a les Cies de l’endemà.
No m’imagino un millor día d’estiu per navegar fins les Illes Cies. Degut al Covid els bitllets dels vaixells i els permisos per accedir-hi són més que limitats i hem de fer mans I mànigues per, amb una setmana d’antel·lació, aconseguir fer l’excursió. Agafem el “Mar de Ons” a les 10:40 del matí i després de 30 minuts ens plantem a l’embarcader de l’illa a tocar de la Praia da Rodas. Agafem lloc i podem comprobar que l’aigua está tant transparent com freda i sota un sol de justicia, plantem el camp base, “free gavines” per evitar que ens robin el dinar i enfilem una caminadeta d’uns 5km cap al far entre sorra, sol, sombra i eucaliptus. Les Cies són un paratge natural sorprenent que es troben al mig de l’atlàntic i que fan de guardianes de la Ria de Vigo. La platja més gran és on s’acumulen els visitants però hi ha diverses caletes al cantó de la Ria que les podrien situar tant a la Costa Brava com a Formentera si no fos perquè és gairebé impossible posar-te a l’aigua més enllà del tormell.
Quan arribem a Dalt el far veiem com una boira comença a engolir les illes i ens deixa un paisatge tret d’una pel·licula de pirates on t’esperes que aparegui un vaixell fantasma en qualsevol moment. No sembla que la boira vulgui marxar però seguim gaudint de la sorra fina i blanca i les aigües gèlides fins a les 16:50 que és l’hora de tornar a port i menjar un geladet de Bicos de Xelado per no treure’ns la gana i així que pugui despedir-me com déu mana de Galicia Calidade amb unes bones Zamburinyes!
Demà comencem el viatge de tornada a casa amb una paredeta a la terra amb nom de vi i reguem la nit a l’hotel de les bodegues Eguren Ugarte on farem que sigui el nostre oasi particular i el farem servir d’avituallament per emprendre la tornada a casa i a la realitat.
