Sona el despertador i em nego a pensar que avui tampoc veurem el sol… malauradament, la boira s’apodera de Kicking Horse i baixem de la nostra estació d’esquí particular esquivant entre la boira un cérvol que esmorza herba tranquil.
Creuem l’entrada a Yoho National park (sense pagar l’entrada ja que la noia ens diu que està en un break i que no ens pot atendre) i posem rumb a buscar les Wapta Falls… no sabem que a l’autopista hi ha anunciats tots els punts d’interès i ens posem per un caminet de 4×4 per trobar-les sense èxit… Preguntem a una parella que ha acampat la nit anterior allà i ens diuen que hem de seguir per la carretera principal fins a arribar al trencant on surt perfectament senyalitzat. Els hi fem cas i després de 30 minuts caminant arribem a les catarates; la força de l’aigua és eixordadora i realment ens queden ganes de baixar fins a la meitat per apreciar-ne la potència. Desfem el camí, vorejant el riu Kicking Horse i amb les primeres ullades de sol del viatge arribem al poblet de Field patint per si trobem una gasolinera de mala mort, ja que tenim el dipòsit d’allò més assedegat. Després de posar gasolina i esperar que passi el tren de càrrega de vagons infinits escollim a quin dels dos restaurants del poble dinem. Escollim el que és més estrambòtic i on la propietària va amb uns pantalons de flors i un turbant més propi dels anys 80 i de studio 54 que d’un poble perdut entre el parc nacional de Banff. La veritat és que dinem de meravella i així tenim forces suficients per seguir el camí i veure com s’ennuvola el dia i ens cau la tempesta perfecta quan aparquem a Emerald Lake.
D’allà seguim a Natural Bridge, una roca erosionada per la força de l’aigua i seguim per visitar les Takkakaw Falls; un salt d’aigua de 380m que diuen que hi viu un arc de Sant Martí permanent (a no ser que toqui visitar-les un dia núvol i plujós com avui).
Per ara l’única fauna que trobem és un esquirolet, grups de xinos i milions de indis (de la Índia)…. Seguim la ruta cap al sud per provar sort i complir la promesa que avui en Ferran veuria un llac de color Blau turquesa. Ens obren la carretera als morros cap a Lake Moraine (tanquen aquesta carretera d’accés quan el pàrquing està ple, igual que a Lake Louise) i enfilem entre arbres i corbes fins arribar als peus del llac. Un llac d’aigües d’un blau nou a la paleta de colors, un blau turquesa/fluorescent, envoltat de muntanyes de més de 2500m d’altura encara cobertes de neu. Aquest llac ens encanta, té una màgia que posa de manifest la majestuositat d’aquest tros de país, la grandesa dels arbres, la vida de l’aigua i el fet que miris on miris et sorprenen unes vistes capaces de plantejar-te la immensitat de l’univers.
Baixem amb la sort que a Lake Louise també obren la carretera d’accés i aparquem a la porta camí a Fairmont Chateau (l’hotel de luxe dels peus del llac). Encara fa sol i n’aprofitem els últim raigs per veure com la glacera del fons s’emmiralla a les aigües tornassolades del llac.
El dia ha estat llarg i posem rumb a Canmore, un poblet ja fora del parc nacional on ens quedem a dormir. El poblet només té un carrer principal però té un encant especial rodejat de les Rockie Mountains,
Avui estem cansats i decidim fer servir la cuina de la nostra suite per sopar tranquils i recuperar forces perquè demà també ens espera un dia intens.