La meva odissea per arribar a Canadà ha fet que aterrar a Calgary m’hagi posat un somriure permanent als llavis i és que després de perdre la primera connexió i transformar un viatge de 2 vols en un de 5 i arribar amb la maleta facturada a sota el braç és d’allò més paranormal!
En Ferran m’espera a l’aeroport, anem a llogar un cotxe al centre de Vancouver i resulta que no el tenen llest… després d’esperar-nos una hora i mitja segueixen sense tenir-l’ho llest i decideixen unilateralment donar-nos un Nissan Pathfinder, o sigui que conduirem per les carreteres canadenques amb un autèntic truck de 285CV!
Posem rumb a Whistler entre boira I pluja I això fa que no puguem assaborir una de les carreteres més boniques de tot Canadà: Sea to Sky Highway, on voreges el Pacífic on els pins es fonen amb el mar i on les mil illes semblen bolets posats expressament a l’aigua.
A mig camí fem parada i fonda a veure les Shannon Falls, unes cascades increïbles on podem començar a apreciar la majestuositat del territori (I també l’avistament de black bears uns dies abans). Reprenem la marxa i arribem a Whistler per allotjar-nos al Summit Lodge Boutique Hotel. Aquest hotel té molt encant, està ubicat al bell mig del poble, et rep amb llaminadures I galetes I té una llar de foc (falsa) a l’habitació. Al mig de la pluja i els 14 graus propis d’un 5 de juliol, donem el vol pel carrer peatonal del poble adonant-nos que no només està ple de turistes en temporada d’esquí sinó que l’estació es transforma en activitats i en un bike park durant els mesos d’estiu. El poble té molt glamur i les vistes teòricament han de ser increïbles (si no fos perquè hi ha una boira i uns núvols que no ens deixen veure més enllà de la tercera telecabina). Sopem a una pizzera molt recomanable (Antiga) i ens preparem per l’activitat del dia: a la recerca de black bears!
Ens enfilem a un Land Rover I anem camí amunt mirant a banda I banda. Plou, però no hauria d’espantar a uns ossos amb ganes de sortir del cau després de la hivernació…. Tot buscant vistes de les muntanyes (que no veiem pel mal temps) se’ns creua un os corrent davant el cotxe, és bastant gran però només el gaudim 10 segons… seguim buscant fins arribar al llac Callaghan, on veiem algunes tendes de campanya fent barbacoa per passar la nit i se’ns mengen els mosquits…. Però d’ossos ni rastre (millor)… de tornada a l’hotel i pensant que només hauríem vist el cul d’un ós negre, veiem al costat de la carretera un os tranquil menjant matolls i buscant el seu menjar preferit “Berries”… Ens abonem a fer-hi fotos i disfrutar del moment perquè no tenim ganes de trobar-nos-en cap més durant els pròxims dies si no és creuant la carretera tranquil·lament.