La meva odissea per arribar a Canadà ha fet que aterrar a Calgary m’hagi posat un somriure permanent als llavis i és que després de perdre la primera connexió i transformar un viatge de 2 vols en un de 5 i arribar amb la maleta facturada a sota el braç és d’allò més paranormal!
En Ferran m’espera a l’aeroport, anem a llogar un cotxe al centre de Vancouver i resulta que no el tenen llest… després d’esperar-nos una hora i mitja segueixen sense tenir-l’ho llest i decideixen unilateralment donar-nos un Nissan Pathfinder, o sigui que conduirem per les carreteres canadenques amb un autèntic truck de 285CV!
Posem rumb a Whistler entre boira I pluja I això fa que no puguem assaborir una de les carreteres més boniques de tot Canadà: Sea to Sky Highway, on voreges el Pacífic on els pins es fonen amb el mar i on les mil illes semblen bolets posats expressament a l’aigua.
A mig camí fem parada i fonda a veure les Shannon Falls, unes cascades increïbles on podem començar a apreciar la majestuositat del territori (I també l’avistament de black bears uns dies abans). Reprenem la marxa i arribem a Whistler per allotjar-nos al Summit Lodge Boutique Hotel. Aquest hotel té molt encant, està ubicat al bell mig del poble, et rep amb llaminadures I galetes I té una llar de foc (falsa) a l’habitació. Al mig de la pluja i els 14 graus propis d’un 5 de juliol, donem el vol pel carrer peatonal del poble adonant-nos que no només està ple de turistes en temporada d’esquí sinó que l’estació es transforma en activitats i en un bike park durant els mesos d’estiu. El poble té molt glamur i les vistes teòricament han de ser increïbles (si no fos perquè hi ha una boira i uns núvols que no ens deixen veure més enllà de la tercera telecabina). Sopem a una pizzera molt recomanable (Antiga) i ens preparem per l’activitat del dia: a la recerca de black bears!
Ens enfilem a un Land Rover I anem camí amunt mirant a banda I banda. Plou, però no hauria d’espantar a uns ossos amb ganes de sortir del cau després de la hivernació…. Tot buscant vistes de les muntanyes (que no veiem pel mal temps) se’ns creua un os corrent davant el cotxe, és bastant gran però només el gaudim 10 segons… seguim buscant fins arribar al llac Callaghan, on veiem algunes tendes de campanya fent barbacoa per passar la nit i se’ns mengen els mosquits…. Però d’ossos ni rastre (millor)… de tornada a l’hotel i pensant que només hauríem vist el cul d’un ós negre, veiem al costat de la carretera un os tranquil menjant matolls i buscant el seu menjar preferit “Berries”… Ens abonem a fer-hi fotos i disfrutar del moment perquè no tenim ganes de trobar-nos-en cap més durant els pròxims dies si no és creuant la carretera tranquil·lament.
El dia es desperta encara pitjor que l’anterior, mirem les webcams de Whistler-Blackcomb i considerem que no val la pena pujar al peak 2 peak góndola perquè la boira no ens deixaria veure ni les vistes ni on posem el peu! Per tant després d’acomiadar-nos d’una de les millors estacions d’esquí de Canadà i de visitar el Lost Lake, marxem decidits a conduir durant 648km amb el convenciment que tornarem en època d’hivern per fer un tastet d’aquelles pistes que semblen al·lucinants.
Posem rumb a Golden, un poble a les portes de 6 dels parcs nacionals de Canadà i on els allotjaments són bastant més econòmics que a la veïna Banff. Conduïm per les mítiques Highways on no pots passar de 60km/h. Unes highway amb un sol carril per sentit I on et venen ganes de fer el gladiator amb els arbres centenaris I gegants que hi ha a banda I banda de la Carretera. Els km passen i veiem infinitat de llacs i terra sense explotar. També creuem pobles sense cap tipus de sentit on un centenar de cases anàrquiques formen carrers sense cap pla urbanístic i on els únics restaurants amb els que et creues són totes les franquícies hagudes i per haver de fast food!
Ens sembla curiós que de tant en tant a un país desenvolupat com Canadà et trobis senyals de: Check your fuel: next service 150km i també la quantitat de trucks i autocaravanes en plan nòmada que ens creuem al llarg de les 8 hores de conduir.
El trajecte no se’ns fa llarg perquè juguem a comparar preus de gasolina, comptem els llacs que travessem i ens imaginem la vida dels indis que habitaven aquestes terres, se’ns creua un cérvol i resem perquè no se’ns creui algun bitxo més gran.
Sembla que el temps ens dóna una treva i quan passem pel parc dels Glaciers podem admirar glaceres que arriben fins ben bé el voral de la carretera i unes vistes que et treuen l’alè. Tot el pantone de verds es pot apreciar en els incomptables arbres que cobreixen les muntanyes i visualitzem com deu ser aquest paisatge a l’hivern quan a cada casa hi veiem a fora aparcada una moto de neu.
Finalment arribem a Golden, un altre poble de mala mort sota un diluvi universal… Arribem al nostre hotel “Glacier Mountanieer Lodge” i veiem que es troba als peus d’unes pistes d’esquí que també molt bona pinta! Sopem a un bareto típic d’aprés ski on el joc oficial és jugar el mikado amb uns totxos de fusta que rebenten el parquet cada cop que cauen i finalment anem a dormir pensant que demà farà millor dia.
Sona el despertador i em nego a pensar que avui tampoc veurem el sol… malauradament, la boira s’apodera de Kicking Horse i baixem de la nostra estació d’esquí particular esquivant entre la boira un cérvol que esmorza herba tranquil.
Creuem l’entrada a Yoho National park (sense pagar l’entrada ja que la noia ens diu que està en un break i que no ens pot atendre) i posem rumb a buscar les Wapta Falls… no sabem que a l’autopista hi ha anunciats tots els punts d’interès i ens posem per un caminet de 4×4 per trobar-les sense èxit… Preguntem a una parella que ha acampat la nit anterior allà i ens diuen que hem de seguir per la carretera principal fins a arribar al trencant on surt perfectament senyalitzat. Els hi fem cas i després de 30 minuts caminant arribem a les catarates; la força de l’aigua és eixordadora i realment ens queden ganes de baixar fins a la meitat per apreciar-ne la potència. Desfem el camí, vorejant el riu Kicking Horse i amb les primeres ullades de sol del viatge arribem al poblet de Field patint per si trobem una gasolinera de mala mort, ja que tenim el dipòsit d’allò més assedegat. Després de posar gasolina i esperar que passi el tren de càrrega de vagons infinits escollim a quin dels dos restaurants del poble dinem. Escollim el que és més estrambòtic i on la propietària va amb uns pantalons de flors i un turbant més propi dels anys 80 i de studio 54 que d’un poble perdut entre el parc nacional de Banff. La veritat és que dinem de meravella i així tenim forces suficients per seguir el camí i veure com s’ennuvola el dia i ens cau la tempesta perfecta quan aparquem a Emerald Lake.
D’allà seguim a Natural Bridge, una roca erosionada per la força de l’aigua i seguim per visitar les Takkakaw Falls; un salt d’aigua de 380m que diuen que hi viu un arc de Sant Martí permanent (a no ser que toqui visitar-les un dia núvol i plujós com avui).
Per ara l’única fauna que trobem és un esquirolet, grups de xinos i milions de indis (de la Índia)…. Seguim la ruta cap al sud per provar sort i complir la promesa que avui en Ferran veuria un llac de color Blau turquesa. Ens obren la carretera als morros cap a Lake Moraine (tanquen aquesta carretera d’accés quan el pàrquing està ple, igual que a Lake Louise) i enfilem entre arbres i corbes fins arribar als peus del llac. Un llac d’aigües d’un blau nou a la paleta de colors, un blau turquesa/fluorescent, envoltat de muntanyes de més de 2500m d’altura encara cobertes de neu. Aquest llac ens encanta, té una màgia que posa de manifest la majestuositat d’aquest tros de país, la grandesa dels arbres, la vida de l’aigua i el fet que miris on miris et sorprenen unes vistes capaces de plantejar-te la immensitat de l’univers.
Baixem amb la sort que a Lake Louise també obren la carretera d’accés i aparquem a la porta camí a Fairmont Chateau (l’hotel de luxe dels peus del llac). Encara fa sol i n’aprofitem els últim raigs per veure com la glacera del fons s’emmiralla a les aigües tornassolades del llac.
El dia ha estat llarg i posem rumb a Canmore, un poblet ja fora del parc nacional on ens quedem a dormir. El poblet només té un carrer principal però té un encant especial rodejat de les Rockie Mountains,
Avui estem cansats i decidim fer servir la cuina de la nostra suite per sopar tranquils i recuperar forces perquè demà també ens espera un dia intens.
El nostre trekking d’avui ha fet aigua (i mai millor dit), resulta que la meteorologia no ha millorat i en aixecar-nos no es veia ni un trosset de cel blau, per alguna cosa els arbres estan tan verds i hi ha tants llacs i cascades!
El plan d’avui consistia en realitzar un trekking per Agnes Lake i veure una panoràmica del Lake Louise des de les altures… no obstant, les Cortines d’aigua ens han fet canviar de plans i tirar directament cap a Icefields Parkway; una de les carreteres amb més encant i paisatges més espectaculars del país.
Parem a pocs km de començar per visitar el Llac Hector i el Bow Lake entre amenaça de pluja i núvols més negres que el carbó, trobem el Waterflow lake on l’aigua és realment un mirall de la neu i la muntanya que l’envolta, un llac d’allò més fotogènic… tot i així les muntanyes són imponents i la neu que s’hi acumula pot arribar a parets de més de 10m d’alt!
El plan B de trekking és Peyto Lake i les vistes des d’un turonet on s’aprecia tota la seva longitud, esplendor i un cop més color blau intens… però es posa a ploure com si caigués el cel sobre els nostres caps i decidim optar pel pla C i seguir fent km fins arribar a Columbia Icefield Park…. Són més de 70km fins allà per una carretera on no pots passar de 80 però les vistes a dreta i esquerra són d’allò més increïbles i el trajecte no se’ns fa llarg perquè miris on miris hi ha una muntanya, una glacera, un rierol de color blanc o unes cascades que no havies vist abans…
El sol comença a sortir tímidament i arribem a Athabasca Glacier, una glacera visitable d’on podem apreciar com ens estem carregant això que anomenem Terra (perquè han marcat de forma visible tot el que ha reculat durant les últimes dècades). Fa vent però sol i el paisatge és exuberant. El millor de tot és que cada punt d’interès té el seu pàrquing gratuït i només es troba a poques passes del punt estratègic.
Decidim veure si tirant una mica més amunt fem temps per compartir el sol a la part més sud del parc i veiem el Glacier Skywalk, un mirador en forma de passarel·la de vidre que es precipita per tota la vall. Per entrar has d’haver comprat entrada i creiem que les vistes no fan justícia a l’estructura sustentada; per tant donem mitja volta i deixem la part nord de Icefields Parkway per demà per veure si tenim sort i podem veure el llac Peyto en la seva màxima esplendor.
Som un gran equip i sembla que el pla C ha donat resultat, pugem al Bow Summit i les vistes ens deixen literalment sense paraules. A sota contemplem tot el llac Peyto, i tot el seu blau intens ens hipnotitza!
Baixem dels núvols i fem camí cap a Banff, el poble més important del parc nacional… el poble té molta vida i és dels més bonics que hem vist fins el moment però no li arriba ni a la sola de la sabata al nostre Canmore estimat! Per tant decidim seguir els rajos de sol i anar a passejar pel carrer major del nostre poblet, fer un gelat i esperar a casa fins a intentar enganxar in fraganti als elks que ens han dit que volten pel Golf de la ciutat!
Un matí més a les Rockie Mountains canadenques i més kilòmetres per arribar al parc nacional de Jasper, un dels més remots que hi ha. La primera part del viatge ja ens el sabem de memòria i és que repetim la carretera que vam començar a fer ahir…. Sort en vam tenir que vam reordenar les visites i que va manar al Lake Louise al capvespre perquè quan hi passem a les 10 del matí el pàrquing està totalment ple…. Fem quilòmetres descobrint noves muntanyes i quan passem els Columbia Icefields tot és un món nou! Els arbres agafen un color granatós, com si ens trobéssim al bell mig de la tardor però més tard descobrim que es tracta d’un paràsit que els mata lentament, cosa que provoca focs i amenaça a la “plenty of wildlife” que hi ha en aquests paratges.
La primera parada la fem a les Sunwapta Falls; seguim admirant el paisatge (que es torna una mica més planer i amb meandres al riu d’aigües turqueses de glaciar) fins arribar a les Athabasca Falls; un salt d’aigua més a la nostra llista (i li prometo a en Ferran de no portar-lo a veure més cascades que tenim ja sobredosi per molt al·lucinants que siguin.)
A Athabasca ens desviem de la Icefields Parkway per arribar a un sector d’accés nou al parc: Edith Cavell, una glacera amb un llac on les parets de gel agafen el mateix to turquesa que la seva aigua i on hi ha una vista imponent del circ de muntanyes… Com que hi ha neu i glaç l’accés està restringit i desfem els 12km que ens separen de la carretera principal amb un somriure als llavis de l’excursió tan xula que acabem de fer… perquè som del nord 😉
Conduint fins a Jasper ens creuem en grups incomptables de ciclistes que durant els dos últims dies ja hem vist… la ruta deu ser molt popular de bicicleta, tot i que hi ha unes pujades que déu ni do i la mitjana d’edat és bastant elevada!
Arribem a Jasper i tenim ganes de veure fauna, en l’últim tram de carretera ja hem comptat un grizzlie (el secret és detectar molts cotxes aparcats al voral i mirar cap on dirigeixen les càmeres)… Ha estat una experiència increïble! L’ós menjava tranquil al costat de la carretera, fins que ha arribat un ranger i ha agafat una escopeta estil paintball i ha disparat direcció a l’ós, que només veure’l ha arrencat a córrer cap a dins el bosc… encara ens preguntem perquè ho ha fet o si simplement l’ós estava massa aprop del poble i podia ser perillós…
Després de l’ós hem comptat 6 cow elks estiregassats a la gespa i hem admirat el Pyramid Lake, un llac amb molt d’encant a només 6 km de Jasper!… s’apropava la posta de sol i era l’hora de conduir per la famosa Maligne Road, una carretereta que acaba al llac del mateix nom i que té com a protagonista principal una illa on només s’arriba per aigua (Spirit Island) i que passa per Medicine Lake (un llac envoltat d’arbres morts i cremats) i per Maligne Canyon… un canyó amb 6 ponts, on estar caminar pels tres primers és tota una experiència (sobretot pel segon, on pots admirar la caiguda del canyó de 51m)… Comença a ploure i creiem que és el moment de tirar milles i admirar alguns elks que son al costat de la carretera, una àguila bald (el símbol d’USA) que posa amb molt d’orgull i finalment, el regal és un ós negre caminant i menjant floretes grogues just a un parell de quilòmetres de Maligne Lake…. Estar allà, mirant com l’ós pastura, amb la llum del sol de les 9 del vespre (aquí a les 11 encara és clar), els arbres i la muntanya nevada a darrere fan de l’estampa una autèntica postal…
Els parcs nacionals s’acaben però aquests records no s’esborraran mai!
Si ens llevem ben d’hora ben d’hora ben d’hora podrem conduir durant 6 hores i arribar al “Parc Temàtic” del Calgary Stampede!
Sortim de Jasper a les 7:30 sota boira i pluja però amb el privilegi de ser els primers que condueixen per alguns trams de carretera… desfem el camí fins arribar a la ciutat de Calgary, molt famosa durant 10 dies per ser la seu del Calgary Stampede: Ells ho anomenen l’espectacle a l’aire lliure més gran del món i jo ho anomenaria una desfilada de camises de quadres, botes i barrets de cowboy al més propi estil John Wayne i oest americà…. El que devia començar com un mercat d’intercanvi de bestiar, s’ha convertit en una autèntica fira amb atraccions, centenars de paradetes de menjar escombraria i un seguit de rodeos com si fos el Buffalo Bill…. Vaquers intentant domesticar cavalls salvatges (hem après que han d’aguantar 8 segons sobre d’ells i puntuen tant als cowboys com als propis cavalls), la veritat és que fa una mica de yuyu perquè amb els moviments sembla que els genets hagin de caure i desnucar-se a la primera de canvi!
Després toca el torn de fer el mateix amb els torus (com si fos l’atracció del toro mecànic), agafar el llaç i lligar un vedell o fer una carrera a veure qui triga menys a donar voltes a tres barrils… És tot un espectacle i passem tres hores molt entretingudes entre un públic d’allò més entregat!
Hem passat la resta de dia visitant la resta del parc, assistint a concerts, classes de country, veient tipis i vestimentes d’indis i també admirant els cavalls que d’a prop es veuen més forts que mai… Seguim pensant si aquí abunden els Rantxos, de si la professió de cowboy és encara vigent i què en fan de tot el bestiar que pastura pels Prats d’Alberta… Com a curiositat hem analitzat l’origen d’alguns dels vaquers i la conclusió és que molts d’ells viuen en pobles d’entre 75 i 200 habitants, per tant visualitzem el ranxo que tots tenim en ment de forma clara!
El Port Aventura dels Rodeos ens ha encantat i acabem la nostra aventura per Alberta amb ganes de seguir gaudint de les vacances…
Yahoooo!!!
Els últims dies de vacances són per estar tranquils i gaudir-los amb la nostra particular família canadenca. Arribem i estan encantats de compartir amb nosaltres part del seu temps i finalment de conèixer a “Ferran’s Wife”. Per estar com a casa, tenen una radio a casa on sona la banda sonora oficial del viatge amb Justin Bieber i I don’t care i Señorita!
Passem els dies contemplant les vistes des de la casa al Pacífic tranquil i veient com cada dia millora una mica més el temps.
Baixem a Victoria Downtown i realment em sorprèn la quantitat de turisme que hi ha. És una parada obligada de creueristes i és un dels pobles amb més encant que hem vist. Hi ha un fisherman’s wharf on les casetes flotants de colors s’acumulen i des d’on surten water taxis molt cuquis que et porten a l’altre cantó de la badia. Aquí he après que aquesta gent no té cap tipus d’inconvenient en agafar un ferry per creuar in-land i que, com a tot Canadà, surt com els bolets fins i tot quan plou!
Visitem una granja d’animals on podem pentinar les cabres, el Totem de les First Nations més alt del món (estic seguríssima que Pocahontas està ambientada aquí) i per acabar el dia ens apropem a Sidney per passejar pel Sidney Market de productes locals que fan cada dijous d’estiu. Aquesta nit tenim sorpresa i dormim al Sidney Pier, un hotel davant de l’oceà on ens podem llevar per veure com el sol surt per l’horitzó i els locals passegen i seuen a les típiques cadires canadenques de color vermell que hi ha a la gespa per prendre el sol i admirar el paisatge impactant que tenen. Com a bons canadencs d’adopció seiem una estona mentre mengem raïm i imaginem com devia ser la vida de pescadors.
Sopem amb la família (al complet) a la vora del foc mentre sentim a l’aigua com algun animal al fons esquitxa i juga entrant i sortint del mar… és fosc i no tenim clar de què es tracta però per les dimensions podria ser un lleó marí o bé una autèntica balena!
Passem una velada encantadora i anem a dormir d’hora per presenciar el nostre primer partit de Lacrosse…. El lacrosse és un esport molt famós en aquest racó de món i és equiparable a nivell agressivitat al hockey sobre gel.
Visitem bodegues (el vi deixa molt que desitjar), recollim nosaltres mateixos blueberrys (i ens en mengem una de cada tres que recollim) i anem a dormir per agafar forces ja que l’última activitat abans de marxar és sortir a buscar balenes!!!
Emocionats no podem dormir més i agafem el cotxe per arribar a Victoria Downtown a les 8:15 per poder preparar-nos per estar 3 hores i mitja al vell mig de l’Oceà Pacífic buscant Humpback whales, orques, foques, lleons marins i el que faci falta… hem triat Eagle Wings ja que és l’única que té una opció de vaixell obert que no és la Zodiac i creiem que pel meu nivell de llop de mar és més estable i més a proba de marejades que qualsevol altre… Ens abriguem bé i ens donen pantalons i jaqueta gruixudes i impermeables, gorra i guants. Pugem a la Scarab, la barqueta dels “Vigilantes de la Playa” amb més de 900 CV i tirem milles per inicialment trobar-nos ja a aigües nord-americanes, en una zona amb molt plancton i peixets, però ni una balena…. Per radio ens avisen que hem de navegar una mica mes per trobar-les i busquem, entre el sol, el vent, el fred i les onades alguna cosa que sembli el mamífer més gran del món…. Veiem a la llunyania un xorro d’aigua que surt cap amunt i en apropar-nos amb la barca (no pots apropar-te a menys de 100 yards, veiem com la seva esquena surt una miqueta i es torna a enfonsar…. Anem veien l’esquena de la balena i és que si és adulta pot sortir a respirar cada 4-5 minuts per posteriorment enfonsar-se i si no és massa gandula és en aquest precís moment que ens ensenya la cua… Cada cop que veiem com surt l’aigua esperem apreciar d’una mica més aprop aquest animal tant fantàstic i és que tornen cada any amb les seves cries al lloc on “estiuegen”…. Veiem dues balenes i l’última es despedeix amb una bona enfonsada i una bona panoràmica de la seva cua imponent. No veiem orques però decidim anar a les Red Rocks, unes roques plegades de lleons marins i una solitària Elephant seal mig amagada al costat d’un far molt fotogènic. Allà també trobem la mítica Bald Eagle que posa el punt i final al nostre viatge per la costa oest de Canadà.
Fem un stop and go a Toronto amb un flight connection de més de 12 hores que aprofitem per llogar un cotxe I conduir 1 hora i mitja fins al poble de Niagara Falls. A les 8:30 del matí ja som a aquest poble de més de 87.000 habitants on tot gira entorn les catarates que connecten el llac Eire i el llac Ontario i que fan frontera amb Estats Units.
A aquelles hores encara no hi ha els grups de turistes i per fer-ho fàcil decidim aparcar al pàrquing que costa 25CAD al dia i que a hores d’ara ocupem un espai privilegiat just davant del pas de peatons que et porta de ple a les catarates.
Evitem els autocars i els grups de xinos i per un moment podem pràcticament gaudir de l’esplendor, la força i el soroll de l’aigua en solitari. Les catarates són d’allò més increïbles com que hem dormit només 4 hores a l’avió decidim agafar el creuer “The Hornblower”, des del cantó canadenc per veure si ens despertem una mica. Caminem fins a la base de les catarates on hi ha un mirador on s’aprecia la catarata que hi ha en forma de ferradura i també la que cau del cantó americà. Baixem en ascensor després de comprar els tiquets de 25.95 CAD i ens donen una capelina de plàstic de color vermell per evitar quedar empapats… Ens col·loquem a proa i podem veure com anem avançant a poc a poc fins a estar a metres d’on l’aigua cau amb més força! El vaixell ha de mantenir el motor en marxa per evitar que la força de l’aigua i la corrent ens faci retrocedir i la imatge des d’allà és indescriptible! Només jo i les catarates, només jo i milers de metres cúbics d’aigua per segon, només jo i la força de la natura!
El vaixell fa un trajecte de 20 minuts que ens semblen únics i és que moltes vegades una imatge val més que mil paraules i que tot el que et puguin explicar de l’entorn.
Ens hem quedat amb ganes de quedar empapats, estem a 28 graus i anem a comprar entrades pel “Journey Behind de Falls”, els túnels que hi ha sota les catarates i el mirador que hi ha just al bell mig d’elles… Són les 12 del migdia i ja hi ha molta més gent, no tenim hora per baixar als túnels fins la 1 i decidim fer una migdiada sota l’ombra d’un arbre. Mitja hora que ens dona la vida i una mica més d’energia per fer front a un dia que tot just acabem de començar.
Amb una capelina, aquest cop de color groc, baixem als túnels. Fa fred i el soroll és eixordador. L’espectacle des del mirador més gran ens deixa totalment sorpresos i el que és millor xops! Aquí apreciem perfectament l’energia que desprenen aquestes catarates i tenim una vista perfecta d’un entorn privilegiat!
Ens acomiadem de Niagara Falls i busquem un poblet més tranquil i coquetó per dinar. Escollim Niagara-on-the-Lake, un poble que bordeja el llac Ontario i des d’on es veu Toronto com un miratge a l’horitzó, poble amb vistes a USA i amb una carrer principal més propi de Saint Andrews a Escòcia que de Canadà.
Amb aquesta experiència i morts de cansament acabem les nostres vacances i recopilem totes les meravelles naturals de les que hem pogut gaudir.