Sembla que últimament tenim una fixació per visitar ciutats on el tràfic és d’allò més caòtic. Quan ens pensàvem que res podia ser pitjor que un bon embús napolità, aterrem a El Caire, la ciutat que no dorm mai, la ciutat que d’una carretera amb literalment 3 carrils marcats se’n creen entre 5 i 6, on els clàxons dels cotxes signifiquen, alerta que faig una imprudència i vinc per o no toca, t’aviso però faig la imprudència igualment. On els cinturons de seguretat dels cotxes no funcionen, on tothom es passa l’ús de la mascareta pel forro, on les motos van sense casc i tenen mínim 3 ocupants, on la gent creua els 7 carrils ficticis sense mirar a banda i banda, on els embussos són infinits i on els autobusos paren on els hi surt de la punta del pinxo. El Caire, capital d’Egipte, ciutat que ens permet conèixer una meravella del món antic, que ens fa viatjar al temps i reviure l’època dels faraons, dels déus i les tombes.
Després de sopar per 4.25€ els dos al barri de moda de Zamalek ens aixequem amb suficient energia per explorar les famoses piràmides, de sobte, entre la calitja podem veure a l’horitzó Keops, Kefren i Micerinos. Les fotos no els hi fan justícia, són realment impressionants, posar-nos al costat d’una de les pedres que les formen ens fa adonar que seguim sense descobrir l’enigma de com es van construir. La més gran és la de Keops, anomenada “La Gran Piràmide” però un efecte òptic fa que la de Kefren sembli més alta. No se’n veuen els colors originals: vermell, blanc i argila, ni se’n conserven les puntes daurades però només allà al mig, observant aquesta meravella, t’adones un cop més de lo avançada que estava la humanitat fa milers i milers d’anys!
Paguem 400 lliures egípcies per entrar a la piràmide de Keops, però la claustrofòbia em juga una mala passada i deixo que sigui en Ferran qui tingui el privilegi d’entrar fins a la càmera del final. No hi ha res, un passadís llarg i estret que et porta en un petit buit i és que resulta que aquesta piràmide mai va ser una tomba i no s’ha trobat enlloc que hi hagi escrita la paraula Keops. De mentre m’espero a fora gaudint de l’entorn, el sol, el vent i sent la protagonista de fotos robades per les nenes d’una escola egípcia de primària que segueixen sorpreses per la meva aparença.
Sortim de la Gran piràmide i anem a l’indret on hi ha una vista panoràmica increïble, la boira sembla que se’n va, el vent es fa fort però res no ens fa apartar la vista d’una imatge idíl·lica amb un desert, camells que fan rutes turístiques i les piràmides majestuoses al fons de la imatge. Visitem també la de Kefren i ens enfilem al cotxe per fer l’última parada del complex: la famosa esfinx de Gizeh! Les expectatives eren molt altes i els dos coincidim en “Me l’imaginava més gran!”, veiem l’esfinx petita en comparació a les seves veïnes piràmides i és que hi ha evidencies que l’esfinx és molt més antiga i era molt més gran del que és en l’actualitat (diuen que tenia cara i cos de gat però que els faraons li van fer el cos més petit i li van fer una petita cirurgia estètica de l’època per fer-la a la seva imatge). Tot i la decepció inicial per les dimensions del monument pensar on estem i qui fa molts i molts anys va crear aquestes estàtues i aquest indret fa que la visió sigui tot un espectacle, tot i que els dos coincidim en que esperàvem alguna cosa més (més gran, més idíl·lic, …)
Tornem a agafar el nostre conductor particular i anem a l’antic Museu Egipci (fa anys n’estan construint un de nou al costat de les piràmides i ja estan fent tasques de trasllat). Tot i que falten diverses peces ja i que les mòmies les han traslladat al Museu de la Civilització Egípcia, és un indret que et fa sentir com el mismissim Indiana Jones. Veiem urnes i caixes destartalades amb peces magnifiques, sarcòfags al pur estil matriuska pintats i amb detalls propis del millor artesà de l’època, un parell de mòmies conservades a la perfecció (Yuya i Thuya), urnes i cofres de quilos i quilos de pes i el que més ens crida l’atenció la sala del que es va trobar a la tomba de Tutankhamon. No em vull ni imaginar la sensació de Howard Carter en descobrir la tomba i tot el que tenia a dins, realment una tomba fora de saquejadors amb or, pedres i màscares funeràries pròpies d’un gran rei (tot i que va morir es diu amb 19 anys i va ser un faraó que va passar sense pena ni glòria)… si Tutankamhon tenia una tomba així…. Com devia ser la tomba de qualsevol gran faraó?
Ens comencem a familiaritzar amb Anubis, déu de l’inframón, Isis, deessa alada que t’ajuda a reencarnar i recuperar l’ànima, els escarbats que ajuden a unir el cos i són símbol de bona sort, Amon-Ra, déu del sol, la saga Nefertiti & Co i de tant en tant ens sentim com autèntics egiptòlegs.
Sortim de la visita al famós museu egipci i de quedar encara més fascinats per aquesta civilització i ens dirigim al famós carrer d’El Moez; el Caire islàmic i antic, un carrer on hi podem comptar fins a 6 mesquites diferents i on si mires amunt sempre tindràs a la vista un minaret. Ens perdem pels carrers del Khan El Khalili entre espècies, alfombres, andròmines daurades, làmpares i escultures de tots tamanys, mides i colors en forma d’escarbat de la sort, de faraons i deus i deesses, però és el primer dia i acabem amb les mans buides agafant un uber direcció de nou al nostre hotel amb vistes al Nil.
M’he deixat les barretes energètiques i no hem dinat, pel que ens mereixem un sopar com toca a un dels restaurants més de moda de la ciutat. El Crimson ens fa agafar forces per poder anar a dormir d’hora i aixecar-nos a les 5:30 del máti. L’aventura egipcia continua: Luxor, here we come!