Un matí més a les Rockie Mountains canadenques i més kilòmetres per arribar al parc nacional de Jasper, un dels més remots que hi ha. La primera part del viatge ja ens el sabem de memòria i és que repetim la carretera que vam començar a fer ahir…. Sort en vam tenir que vam reordenar les visites i que va manar al Lake Louise al capvespre perquè quan hi passem a les 10 del matí el pàrquing està totalment ple…. Fem quilòmetres descobrint noves muntanyes i quan passem els Columbia Icefields tot és un món nou! Els arbres agafen un color granatós, com si ens trobéssim al bell mig de la tardor però més tard descobrim que es tracta d’un paràsit que els mata lentament, cosa que provoca focs i amenaça a la “plenty of wildlife” que hi ha en aquests paratges.
La primera parada la fem a les Sunwapta Falls; seguim admirant el paisatge (que es torna una mica més planer i amb meandres al riu d’aigües turqueses de glaciar) fins arribar a les Athabasca Falls; un salt d’aigua més a la nostra llista (i li prometo a en Ferran de no portar-lo a veure més cascades que tenim ja sobredosi per molt al·lucinants que siguin.)
A Athabasca ens desviem de la Icefields Parkway per arribar a un sector d’accés nou al parc: Edith Cavell, una glacera amb un llac on les parets de gel agafen el mateix to turquesa que la seva aigua i on hi ha una vista imponent del circ de muntanyes… Com que hi ha neu i glaç l’accés està restringit i desfem els 12km que ens separen de la carretera principal amb un somriure als llavis de l’excursió tan xula que acabem de fer… perquè som del nord 😉
Conduint fins a Jasper ens creuem en grups incomptables de ciclistes que durant els dos últims dies ja hem vist… la ruta deu ser molt popular de bicicleta, tot i que hi ha unes pujades que déu ni do i la mitjana d’edat és bastant elevada!
Arribem a Jasper i tenim ganes de veure fauna, en l’últim tram de carretera ja hem comptat un grizzlie (el secret és detectar molts cotxes aparcats al voral i mirar cap on dirigeixen les càmeres)… Ha estat una experiència increïble! L’ós menjava tranquil al costat de la carretera, fins que ha arribat un ranger i ha agafat una escopeta estil paintball i ha disparat direcció a l’ós, que només veure’l ha arrencat a córrer cap a dins el bosc… encara ens preguntem perquè ho ha fet o si simplement l’ós estava massa aprop del poble i podia ser perillós…
Després de l’ós hem comptat 6 cow elks estiregassats a la gespa i hem admirat el Pyramid Lake, un llac amb molt d’encant a només 6 km de Jasper!… s’apropava la posta de sol i era l’hora de conduir per la famosa Maligne Road, una carretereta que acaba al llac del mateix nom i que té com a protagonista principal una illa on només s’arriba per aigua (Spirit Island) i que passa per Medicine Lake (un llac envoltat d’arbres morts i cremats) i per Maligne Canyon… un canyó amb 6 ponts, on estar caminar pels tres primers és tota una experiència (sobretot pel segon, on pots admirar la caiguda del canyó de 51m)… Comença a ploure i creiem que és el moment de tirar milles i admirar alguns elks que son al costat de la carretera, una àguila bald (el símbol d’USA) que posa amb molt d’orgull i finalment, el regal és un ós negre caminant i menjant floretes grogues just a un parell de quilòmetres de Maligne Lake…. Estar allà, mirant com l’ós pastura, amb la llum del sol de les 9 del vespre (aquí a les 11 encara és clar), els arbres i la muntanya nevada a darrere fan de l’estampa una autèntica postal…
Els parcs nacionals s’acaben però aquests records no s’esborraran mai!