Després d’un casament sortit d’un conte de fades i de que el pla B es convertís en el nostre somni fet realitat calia segur estant als núvols i no aterrar-ne fins a arribar a Austràlia.
La bona noticia del viatges és que sembla que he superat el pànic escènic a dormir en horitzontal als avions i que a viatjar en business m’hi podria acostumar. El jet lag no ha fet acte de presencia ja que després de dormir 9 de les 18h de vol vam caure rendits en posar el cap al coixí fins a despertar-nos impacients al nostre hotel d’Adelaide sense ser encara conscients que estem a l’altre punta del món.
Després de visitar unes bodegues d’allò més peculiars i provar un bon reguitzell de vins posem rumb a Cape Jervis on, un ferri ens duria a Kangaroo Island. Els pobles australians ens han sorprès ja que la majoria són cases baixes dibuixant un parell de carrers anàrquics i prescindir del súper, gasolinera o botigues de barri com les que estem acostumats. 45minuts de ferri després i vistes a camions de centenars d’ovelles provinents de Kangaroo Island i amb destí als plats australians arribàvem a Penneshaw: Un altre poble de cases baixes i cap altre senyal de civilització o urbanització.
Travessant carreteres estretes i tretes d’una pel·lícula de Tim Burton, els únics cangurs que hem pogut divisar han estat els morts atropellats a banda i banda de la carretera… esperem tenir demà més sort i poder veure cangurs i koales en plena acció!
Adéu Jet Lag!
Es veu que els avions Australians a vegades també van amb retard, però com els de casa és igual de fàcil fer-hi la becaineta a qualsevol hora! Només arribar a Melbourne I sortint del mateix aeroport un bon grapat de cangurs pasturaven als camps del voltant I és que Melbourne és la Ciutat de 4 seasons in 1 day I pot ploure, pots morir-te de calor I haver-te de posar la jaqueta uns 200 cops cada hora!
Ja a Melbourne l’hotel estava estratègicament situat al costat del riu, un riu on tot és vida, ambient, bars I aquell no-sé-què australià que dóna tant bon rotllo.
Aquí ens trobem amb un amic d’en Ferran que viu a GoldCoast i amb molta il·lusió vam decidir passar el dia i part de la nit junts. La pujada a l’Eureka Sky Deck és obligada, tot i que és cara però pot gaudir d’unes vistes inèdites i privilegiades de la ciutat i del seu skyline que a en Ferran tant li recorda a NYC.
Coincideix que estem a la ciutat durant la Melbourne Cup, un event de carreres de cavall semblant a Ascot, semblant també pels tocats i barrets que porten les convidades al més pur estil britànic!
Passejant pel riu ens adonem del munt de BBQs al servei dels habitants de la Ciutat I ens prometem que aviat les farem servir com a bons Australians adoptius!
Acabem el dia amb un improvitzat Castell de focs al bell mig del riu Yarra en commemoració a la festa Índia Diwali que fa que s’aplegui al centre de la ciutat pràcticament tota la comunitat índia de Melbourne!
Ens agrada la vida que desprèn la ciutat, serà perquè és dissabte a la nit i ens hem passat bevent Merlot?
PD: Portem una setmana increïble de casats!
Ens hem llevat amb vistes a dos A380 i afanyat a facturar les maletes i esmorzar com campions a la sala VIP de Melbourne (ja els agradaria a Iberia tenir planxes per fer bikinis o màquines de pancake)
Després de 3:30h de vol amb infinites turbulències ens hem adonat que ens han trencat les dues maletes que hem facturat i després de la reclamació pertinent hem agafat el cotxe direcció a Daintree. Hem parat a Palm Cove on ens ha sorprès veure una bandera vermella per perill de meduses, una zona delimitada pel bany amb xarxes i un cartell de perill cocodrils, vistos a la zona recentment…. la gran platja i resulta que no pots ni banyar-t’hi! Això comença a ser l’autèntica Austràlia!
Per una carretera que voreja tota la costa hem arribat a Port Douglas per triar el nostre viatge de snorkle de l’endemà. Hem escollit el “Poseidón”; després hem seguit fent km fins creuar al població de Mossmann on ens hem creuat amb un munt d’aborígens que s’han occidentalitzat i viuen allà. I hem seguit el camí fins a Daintree Village; un mini poble de 4 carrers on el riu i les seves excursions en recerca de cocodrils son el principal reclam turístic i és que el riu és d’aquells que només mirar-lo et crida als 4 vents: Habemus cocodrils!
Queensland “the sunshine State” ens despedeix amb 32 graus, pluja i tres camps plens de cangurs i wallabies just després del trencant de Kewarra Beach. Y New South Wales ens dóna la benvinguda amb sol i una temperatura d’allò més agradable.
Sydney té bona pinta i després de córrer per dur la roba a rentar comencem a fer km per creuar el Harbour Bridge i tenir les primeres instantànies de l’Opera House.
Ha marxat el sol i ens decepciona el seu color ja que teníem l’expectativa que ens hauríem de posar les ulleres de sol per admirar el brilli brilli de l’edifici i que seria més espectacular aquest edifici inaugurat l’any 1.973.
Fem l’spritz de celebració dels nostres 15 dies de casats… casats??!! Seguim admirant l’edifici amb un sol que fa que ara si l’edifici agafi protagonisme i decidim passejar pel centre de la ciutat fins arribar a Darling Harbour, una zona estil maremàgnum amb un ambientàs increïble i 6 minuts de focs artificials que fan cada dissabte. Anem a un steakhouse a sopar i el meu maridet sense cap coacció ha demanar una amanida cèsar… Tenim ganes de descobrir la ciutat i sobretot de viure-la de valent!
Nova Zelanda ens espera! Ens aixequem amb moltes ganes de sortir de l’hotel de mala mort i conduir per l’esquerra cap a la Península de Coromandel. Tenim un 4×4 i més endavant entendrem el perquè. Fem km d’Auckland a Thames sense creuar-nos amb civilització més enllà d’ovelles i vaques que, entre les dues sumen 80M mentre el país només té 4.8M de persones. Arribem a Thames i agafem provisions per la BBQ d’aquesta nit i comprovem que les cases són més pròpies d’un poble fantasma de la febre de l’or d’USA que d’un poblet de mala mort de NZ!
Agafem la carretera que puja per l’oest de la península i voregem el mar pla, tranquil amb un verd fosc degut als núvols grisos i les roques i arbres que abunden a la vora. La SH25 ferm que s’acabi a Coromandel Town i ens desviem a la Road 309 per fer del trajecte un risqui business sense asfalt del bo però a canvi podem respirar aïllament, pau, tranquil·litat i sentir la música d’unes cascades d’uns 10m que acaben en una bassa on uns sonats estant nedant com si d’una piscina olímpica es tractés: les Waian Falls són només a uns 8km del desviament de la 309 i senyalitzades en un aparcament. Uns 500 metres més tard i només a 15 minuts caminant arribem a veure els kauris: uns arbres centenaris de NZ que es van escapar de la tala massiva dels europeus colonitzadors del s. XIX. Comptem 13 Kauris i ens abracem a alguns d’ells. Pot semblar de sonats però segur que aquests arbres alts i de troncs de 6m de diàmetre han vist més coses que les que mai nosaltres podrem explicar!
Amb les piles carregades hem acabat els 28km de carretera sense asfaltar per arribar al pàrquing de Hahei on agafem un bus llançadora a l’inici de la ruta cap a Cathedral Cove (túnel i platja protagonista dels primers 6 minuts de les Cròniques de Narnia). La caminada és de 45minuts (si no agafes el bus llançadora es converteix en més de 55minuts) i les pujades i baixades són agradables i ideals per adonar-nos que estem en una forma física pèssima. La platja és realment preciosa, el túnel màgic i ‘aigua de la badia sospitosament serena.
Es fa fosc i decidim anar al nostre bungalow a gaudir de la natura, el silenci, la BBQ i les vistes i estalviar-nos la multitud que fa forats amb la pala per trobar aigua calenta a la platja de Hot Water. Ens relaxem, el paisatges és bucòlic, tanquem els ulls i només visualitzem desconnexió, és un dels primers cops del viatge que experimentem això, no sé si serà el vi o la super BBQ però sóc feliç!
La paraula que resumeix el dia és BLAU! Durant el dia d’avui hem après les infinites tonalitats del color blau: clar, fosc, intens, turquesa, transparent… així és com es manifesta el color blau a Bora Bora!
Hem agafat l’avió de Papeete amí a Bora Bora col·lant-nos el sobrepès de les maletes pel carnet del PADI (si no el tens el màxim és de 23kg per persona; si el tens et donen 4 kg més). En una avioneta d’hèlix hem pogut admirar la barrera de coral de les diferents illes des de l’aire per finalment admirar el contrast del mar amb el verd del volcà. Emocionats com nens petits amb el seu nou collaret de flors, hem agafat el vaixell que ens portaria al paradís.
Hem vorejat la llacuna fins arribar a un ressort xulíssim just a l’esquena del volcà famós amb vistes a la infinitat de l’oceà. Hem pogut provar el Pacífic i notar com la sorra blanca ens podria fer de pedra pomes abans d’adonar-nos que la nostra habitació és senzillament espectacular amb un finestral per no perdre’ns ni un detall del que passa al fons marí! Hem provat també la zona de bany de la nostra overwater villa i ens hem quedat com gambes estrenant la terrassa per despedir-nos d’aquest primer dia al petit paradís amb una bona posta de sol i una copa de vi!
Maruru Bora Bora!
Afegim un país més a la nostra lluna de mel i aterrem a Los Angeles!
A l’hora de llogar el cotxe tirem la casa per la finestra i demanem un Mustang descapotable per poder fer-nos els xulos amb suadora a 20graus!
Posem direcció a Rodeo Drive i trobem que està tot tancat! Sense saber-ho ens hem plantat a Thanksgiving day i els americans ho tanquen tot. Després de quedar impressionats per lo cutre que és un dels carrers més famosos i luxosos del món i de veure que té tauletes a fora per prendre el solet (que no pertanyen a ningú ni a cap bar) i que té el seu propi fil musical hem anat a veure si el famós Passeig de la Fama ens impressionava més! Tampoc ha estat el cas!
Estrelles rococó posades a terra amb els noms d’artistes coneguts, algunes petjades davant el teatre xinès i ple de turistes, gent disfressada de personatge de pel·lícules en plan horrendo i poc encertat que et criden l’atenció i molts molts sonats del poble. El Hollywood bulevard no és més que dues voreres per passejar-hi, cosa que e3ns ha fet tenir temps d’anar al Downtown recorrent Santa Monica Boulevard flanquejats per les famoses palmeres altíssimes a banda i banda de la carretera com si fossin guarda-espatlles.
Parlàvem de sense sostre? No us podeu ni imaginar el que hi ha als voltants de l’ajuntament, acampats en tendes i no deixant ni un espai de pas a les voreres… Realment aquesta ciutat té un problema molt gran!
Després de la visita al centre de la ciutat que per ser festiu només hi voltaven els rodamóns i nosaltres hem decidit veure com queia el sol a l’Observatori Griffith (passant per los Felices bulevard, on hem vist cases tretes del “quien vive ahi”.
Des de l’observatori hem pogut contemplar en la distància el cartellet de Hollywood i l’skiyline de la ciutat enmig d’una espessa calitja (no sabem si degut als incendis d’aquests dies). No ens ha emocionat la panoràmica i amb el nostre Mustang hem tirat cap a Lake Hollywood Park que té una vista privilegiada de les famoses lletres que hem vist en tantes pel·lícules. Vistes a les lletres i al perill de serps cascavell com a al·licient secundari.
Cau el sol molt d’hora i després de passar la nit en un vol llarg són les 6 de la tarda i ens sembla mitjanit… fem el volt per Rodeo Drive amb les llumetes de Nadal entre Corvettes, Lamborginis i Ferraris i decidim tornar a l’hotel perquè no ens aguantem els pets… Demà toca visitar les platges de la ciutat i més ens val descansar per quedar amb bona cara a les fotos de l’últim dia disfrutant de la millor Honeymoon!