Cinqueterre es una terra de colors, de pobles petits i plens de turistes que tenen el seu encant desde terra i són preciosos des de mar. Les façanes de colors torrats, rosats i grocs brillen amb els rajosde sol i contrasten amb el blau turquesa del mar.
N’hi ha que diuen que la zona és molt semblant a la costa Amalfitana, nosaltres no hi hem estat mai però un cap de setmana a aquesta petita part d’Itàlia es imprescindible per tornar amb uns quilos demés i fotos de postal.
Just acabar de treballar vam agafar un vol direcció Milà, voliem arribar just per dormir a la ciutat i degustar algun dels seus bons restaurants per l’endemà a mig matí agafar el tren que ens portaría a la Spezia. Normalment, aquesta no és la ruta per arribar a Cinqueterre, ja que és més freqüent i més curt arribar-hi des de Pisa… el problema era que en plena Setmana Santa els preus dels vols son del tot impossibles i l’alternativa més “low cost” era volar a Milà. Vam arribar tard a Malpensa i vam enfilar a un bus que ens duia directament cap a l’Stazione Centrale on ens esperava el nostre hotel de mala mort i les ganes de buscar un restaurant en condicions. Seguint recomanacions italianes va manar a parar al restaurant Mics Milano – un restaurant encantador, molt modern amb spritz d’escàndol i menjar del bo… Començava la nostra ruta gastronómica acompañada de Spritz per Itàlia.
Teniem el bitllet de tren agafat des de feia dies a través de la página online www.trenitalia.it (al no fer-ho amb suficient antel·lació l’anada i tornada ens va costar 50€ per cap per un trajecte de 3 hores i mitja). Passant les hores mortes al tren vam començar a resseguir la costa italiana i vam arribar finalment a “La Spezia”. L’hotel era a 5 minuts de l’estació i ben bé al centre del poblet. La Spezia seria el nostre camp base durant els propers 2 dies. L’hotel “Atmosfere Guest House” tenia 6 habitacions, noves i molt ben decorades. La Julia ens va tractar molt bé i més quan en Ferran va treure el seu art parlant italià! Com que era mitja tarda, en Ferran casi es marejava i no haviem dina tres vam anar a dinar la foccaccia típica a una botiga que feia una olor impressionant que només passar per davant feia venir salivera. Les foccacies allà tenen forma de triangle i realment son 200% recomanables Triangoletto Rizzoti.
Aquella tarda i després d’agafar forces vam anar a fer visita turística al poble, caminant prop del mar, xafardejant el iot d’en Giorgio (Armani – atracat al port de la Spezia) i a fer el típic aperitivo italià en una terrasseta amb el segon spritz del viatge en mà i embotits i foccacia per fer-nos venir gana per sopar. El poble de la Spezia té relatiu encant… quatre carrerons estrets i plens de botigues i està molt ben comunicat amb la resta de poblets, té més restaurants, és més econòmic i sembla que hi ha més coses a fer que als poblets de CinqueTerre que es recorren en 15minuts.
Per sopar van recomanar-nos anar al Vicolo Intherno, un restaurant molt petit, molt bonic i amb l’especialitat de la casa – un risotto – per llepar-se’n els dits!
Haviem quedat amb en Lucio i la Mònica (els nostres amics italians que venien en cotxe desde Mòdena) per fer la ruteta del dia. Vam esmorzar al Café Dolce Magie, una cafetería plena de locals i molt “Mr Wonderful”… Feia un sol radiant i vam decidir que el millor que podiem fer amb la panxa plena seria anar a buscar el vaixell que ens portaría a veure Cinqueterre des del mar i veure tots els poblets, del primer a l’últim d’un sol cop i després anar tornant en tren o a peu. El trajecte de La Spezia a Monterrosso (amb parada només a Porto Venere – que vam aprofitar per fer el primer Spritz del dia) ens va costar 20€ i vam decidir no comprar la CinqueTerre Card, ja que els bitllets de tren si fas el tram en vaixell, algun tram a peu i algun en tren vam decidir que no valia la pena (ningú et mira que tinguis el bitllet de tren a sobre, tot i que l’has de comprar i validar quan el fas servir).
El poble que més ens va agradar des del mar va ser Riomaggiore ja que apart de ser el primer i el que surt a totes les fotografíes té mil colors i s’enfila per la muntanya com si fos un cabirol i va a parar al mar com si fós un dofí.
Vam baixar a Monterrosso i vam anar a dinar un plat de pasta al Vongole (lloc que no cal incloure a la guía gastronómica). Feia sol i els turistes ompliem els carrers dimituts i tan estrets que no hi tocava el sol. Normalment es pot anar de poble a poble a peu per un “Camí de Ronda” estil els de la Costa Brava, pero al Març de 2016 el més famós (la Via del Amore que va de Riomaggiore a Manarola) seguía tancat per esllavissades. El primer i únic que vam fer va ser el de Monterrosso a Vernazza, muntanya amunt, amb un sol de justicia i després muntanya avall…. Va ser prop d’una hora i mitja de caminada i les vistes que tens just quan comences a veure Vernazza a l’horitzó són impressionants El book de Vernazza el tenim tots al rodet del móbil! La llum de la tarda feia lluir encara més un poble encantador i no hi ha res millor com degustar una copa del segon spritz del dia admirant la posta de sol asseguts a la platja amb els peus tocant al mar. Es feia tard i vam tornar en tren al nostre camp base. Per sopar vam tenir l’honor de menjar crec la millor pizza que he menjat mai Pizzeria Napoli, una pizzería napolitana al barri “militar” de La Spezia amb una massa cruixent, gruixuda i d’un gust per sucar-hi pa…. Després de la pizza, tocava fer la digestió i no hi ha res més italià i poc conegut com el Meloncello – sí si, el meloncello i no limoncello, just com si bevéssis directament suc d’un melonet taronja de la Galia!
Últim dia de vacances i ens quedaven tres pobles dels quals només vam anar a dos (Corniglia que és l’únic que no toca el mar el vam deixar per una altra ocasió). En Lucio i la Mònica ja marxaven i van dir que ens acompanyaven en cotxe al primer poblet – Manarola. La carretera estreta voreja la costa, però 100% recomanable el tren…Moraleja: els italians condueixen com sonats i no vagis mai als poblets en cotxe ja que no trobaràs aparcament sota cap concepte!
Manarola es un poble molt bonic pero no vam tenir el plaer de veure’l amb sol, el dia no pintava gaire bé i entre núvols i barquetes entre carrers estrets i enfilats vam poder fer quatre fotos que es salvaven. Després de Manarola vam enfilar cap a Riomaggiore, un poble molt més cuqui des de mar que des de terra i crec que el més famós de tots. Després de la “ruta del bacalao” vam tornar al camp base per fer l’spritz del dia al lloc on ens vam quedar també a fer un mos. Una vinoteca que t’aconsellaven vins de la zona i tenien productes de la terra i uns formatges que feien plorar, està amagada, és molt petita i està plena d’italians: Enoteca di Barci Tornant a Barcelona, millor no agafar la bàscula per no plorar i no precisament de l’emoció. En resum, un viatjar amb bones vistes, bona companyia, bons hotels, bon spritz i bon menjar!