La mosquitera no em cobreix del tot, fa olor de pols i com diu l’Edu pels forats hi passa fins i tot un elefant… Estem a Masai Mara, un parc on just hi ha la gran migració de nyus! Els depredadors els segueixen des del Serengeti tanza i l’esplanada no es pot descriure amb tan sols una imatge.
El trajecte fins aquí ha estat més llarg i ple de sotracs del que ens podiem imaginar i, es que, al cap i a la fi estem a l’África (tot i que Nairobi i el seu voltant es veu molt més desenvolupat del que em pensava). Ja no recordava què se sentía en dormir a na furgoneta i somiar entre sotracs… Pel camí he manat trobant els Masai: Una tribu que viu per aquestes terres, pastors i caçadors… el que m’ha cridat l’atenció és que encara van vestits amb la roba vermella mítica o manta dels documentals i és que encara que portéssin uns texans no els hi falta ni el cabell ben curt, ni un bastó, ni la llança ni la batamanta.. alguns porten les orelles foradades i dil·latades i els bracelets i collarets que duen són d’allò més bonics.
Aquí anem amb generador de llum i, abans que s’apagui intentaré plasmar tot el que hem vist avui… quina ràbia no tenir una càmera interior que pugui imprimir les fotos amb la intensitat i la immensitat amb que les vius… El parc ése norma, hem vist els famosos nyus (culpables que estiguem a Masai Mara), les zebres indomables, una hiena, un espectacular mas de búfals, elefants, tapis, gazeles Thompson, impales, xacals i… un lleó! Hem estat més de 10 minuts admirant la seva melena rossa al vent, estava ajagut i era impressionant…
Abans de sortir del parc hem vist com un cotxe es quedava atrapat al fang i enstre un masai amb telèfon móvil i quatre turistes ho han pogut solucionar rapidament… jo només pensava… i si ara apareix un rhino?
Jambo!Jambo Bwana! Hakuna Matata!
Després de menjar acàcia i sentir historietes de com matar lleons ja em falta menys per ser una veritable masai… estem al mig del musical del rei lleó pero ara si canviant de banda sonora a la ja autóctona “Jambo Bwana”. Zebres per avorrir, milers i milers de nyus fent pacientment la migració, 17 lleons (menjant, de panxa enlaire, de perfil, de cul i, fins i tot esperant pacientment que els nyus acabéssin de travessar el riu Mara… Les girafes es mengen les acàcies a l’horitzó i els rituals d’aparellament entre una parella de lleons, on la lleóna es qui provoca el lleó consisteixen en 30 breus segons.
El paisatge et deixa sense paraules, llargues planures amb puntets que al final resulten ser més i més nyus i algn arbre que ni t’imagines com ha pogut arribar allà! Després de varies sotregades i veure una massacre en directe (voltors devorant una zebra morta), no hi ha res millor com veure cares somrients on només s’aprecien dents blanques com la neu… ells aquí son feliços i més quan corren cap a tu amb unes mans nervioses i un Jambo als llavis.
Després de no fer cas al nostre taxista improvitzat i cum laude en geografía que ens explicava que Nairobi està 3.000m d’altura i comprobar que està exactament a 1.661m ja podem dormir tranquils, si a això hi afegim que 4 japonesos ens han maleït els ossos per arribar suposadament tard, hem avistat un lleopard i hem obtingut la redempció de tot el grup de japonesos ipso facto, ja no té preu!
Si, a més a més, hem conegut a una prella de vascos que no callava, que hem ajudat a treure un cotxe del fang (gairebé quedant-nos-hi nosaltres), l’Edu ha descobrt que els Masai són del Manchester City i que hem arribat sans i estalvis a Nairobi, que hem degustat estruç i cocodril al Carnivore.. podem arribar a la conclusió que ha estat un dia rodó!
Is this your first visit in Tanzania? Noooo!! Respon l’Edu amb entusiasme! I és que aquesta és la primera frase que has d’aprendre’t si véns al país i vols ser menys estafat que la resta… Existeixen variants de regateig com: Ho hem vist a la guía i no era a aquest preu… o bé, teniu un problema que es diu internet i que surten uns preus molt més ajustats…
Avui ha estat un dia poc intens… tret de que hem passat la frontera terrestre i hem pogut fotograiar un gran “welcome to Tanzania” i sortir-nos amb la nostra en agafar el bus per arribar a Moshi i és que resulta que això de ser cagadubtes i deixar les decisions per l’últim momento s’encomana… Total… Hem canviat el punt de partida al Kili d’Arusha a Moshi i… la Ruta Marangu (la de la coca –cola), per la Ruta Machame (la del whisky)… Total… després de fer motxilles marxem demà al matí direcció l’aventura del viatge… Uhuru Peak… Here w ego!!!
Si treiem el cap per la tenda podem veure imponent el Kilimanjaro davant nostre, ens mira amb els seus 5.896m mentre nosaltres, insignificants ens trobem al primer pitt stop: Machame Hut (3.000m). Ens queden encara 5 díes per endavant però amb aquestes vistes sota el sol i sota el sostre d’Àfrica valen la pena unes jornades de trekking com la d’avui… Hem travessat una petita rainforest i entre “jambos” i “poas” he manat fent glopets d’aigua i avançant cap al nostre objectiu: el Kili!!! Als trosos de pujada veies patir els portejadors carregats fins les dents…
Next Stop: Shira Cave!
L’hivern a Tanzania, més ben dit, a la falda del Kilimanjaro, és assolellat, calorós i dur… Qui ens havia de dir aquesta nit, colgats dins el sac com cucs abans de sortir de l’embolcall que a les 5 de la tarda estariam dins la tenda amb insolació esparang que s’amagués el sol i poder-nos posar capes i capes de roba térmica i tornar-nos a acurrucar als nostres caus!
Ascens de 850m. Dur, empinat, per sobre els núvols i amb vistes excepcionals.. Ens hem empapat de geografía africana: que si el Mt. Meru, que si el Shira Peak, que si el Mawenzi Peak… i així hem aconseguir tenir milers de fotos del Kilimanjaro (no fós cas que ens perdéssim alguna perspectiva).
Pole pole i bona lletra hem arribat a la nostra lunch stop… d’on hi hem arribat amb molta gent i n’hem sortir sols ja que hem hagut d’esperar els dos japonesos que estaven ja catatònics! Hem reprès la marxa i amb una pujada important hem arribat al Shira Camp, on les vistes a una cara de la muntanya són brutals i on hem pogut amb dues palanganes i una miqueta de sabó fer com els gatets i rentar-nos la cara i les potetes! Cal felicitar a l’Edu perquè ha aconseguir anar a una d’aquestes “letrines” tan fantàstiques amb èxit… jo , en canvi, he preferit guardar l’èxit per més endavant… Vista els japonesos catatònics!
Un dia més d’aclimatació; avui pujada fins a Lava Tower 4.600m; pas lent però constant, pujada dura però gradual… les vistes, una vegada més ens treien les paraules… i és que veure com tens la munyanya més alta d’Àfrica a tocar no té preu! Neu, vent, fant i lava… combinació que fa que l’ascens al Kili sigui diferent, popular i sobretot especial… Qui m’havia de dir que estava prenent tès amb japonesos, bevent sucs de pinya i anant a una letrina asquerosa per anar al WC!!!
Durant l’ascents et vas creuant amb els mateixos de sempre i és curiós veure com amb un somriure i amb cara de fred, cansament i calor et pregunten: què tal estàs?
Avui hem pujat i com m’he sentit? Com l’Edu ja sap mai abans havia pujat tan amunt I entre el cansament, el vent, el fred, la calor I la il·lusió suposo que tinc el cap una mica ressentit! Tot començant la baixada hem tingut un petit contratemps, ja que el terra relliscava molt i l’Edu ha jugat a fer equilibris… el tinc a la tenda amb gel al genoll però és un campió i demà será el primer de la fila com de costum!
Hora de descansar, demà més i millor… de momento lúnic que ens queda és “Take a Deep breath” i admirar el volcà més alt del món!
No sé de qui va ser la genial idea de pujar al Kilimanjaro… la verita tés que no sé pas quants cops hem arribat a repetir avui el “Never again”… Segurament no ens podíem ni arribar a imaginar cap de les sensacions, pensaments i duresa de cada moment i cada pas. Cada pas, era un pas més cap al cim, però també un pas més cap a perdre la força de voluntat i el “nosequè” que feia que anéssim punant per inercia, un pas més cap a tirar enrere i deixar de creure en nosaltres… Coincidim que pujar a Uhuru Peak ha estat una de les coses més dures de la nostra vida i és que, caminar 14 de les 24 hores possibles es bastant matador! Aquesta ruta de trekking ha aconseguir que després d’una pujada ja no ens refiem de que hi ha l’objectiu, sinó que de ben segur que hi haurà un parell de pujades i baixades més, perquè… després d’una maleïda pedra, sempre en vé una altra!
Jornada de Barranco Hut a Barafu Hut passada per quatre volves de neu… amb una estupenda breakfast hill de propina que et treia l’alè abans de començar i només mirar-la.. pujades infernals i baixades relliscoses i això amb el Kilimanjaro omnipresent, com si fós déu i et pogués donar i treure l’alè i les ganes de seguir.
Un cop a Barafu Hut i, després de fer un descanset de rigor.. menjar aliments rics en proteïnes, hidrats i energía com són les galetes de mantega i un bon tè, 12:15 Zulú.. inici de l’ascens. Inici per nosaltres i per 200 persones més amb les seves faroletes frontals.. quin malson… miraves amunt i no s’acabaven les llumetes… dels frontals a les estrelles!
3.5km en 6hores de pujada inacabable, de no arribar a dalt, de veure gent vomitant, perdre la consciencia, rendir-se i fer-se arrossegar cap amunt i amb això fer com si res, mirar-te els peus, seguir els passos del de davant i fer com si no passes res, com si en comptes de pujar el Kilimanjaro passegéssis per les Rambles i com si tenir mal de cap, malestar a la panxa, anar somnàmbul i patir fred fos el més normal del món… Per intentar passar l’estona? Cantar tota la discografía de Disney una vegada rere l’altre, no mirar amunt i anar mig adormit… el cas és que encara em sembla un somni, o un malson, haver passat hores i hores per pujar al cim i el primer que et passa pel cap en arribar-hi sigui baixar-ne de cop! Segurament més d’un cop i més de dos caminavem amb els ulls clucs, segurament viure moments de desesperació era una part mes de l’espectacle!
Les sensacions? Indescriptibles! La duresa? També!
Per saber si avançavem en la muntanya i no haver de mirar les llumetes infernals prenia com a referencia la neu i la carena de la muntanya, com més aprop estava, més ganes tenia de veure el famós Stella Point… el punt on els fundadors de la ruta Machame van decidir donar per acabada la caminada, sense poder arribar a l’Uhuru Peak.. Encara no sabem com, vam arribar a Stella Point i no sé si la pressió, si el vere que les francesetes cridaven de desesperació o el cansament va fer que no pogués aguantar les llàgrimes.. Un cop a Stella i després de mirarnos amb l’Edu, no podiem deixar escapar el cim i amb pas lent i sense energía a les 07:30 del dia 03/08/2015 vam coronar el que vorejavem feia 5 dies!
Les vistes des de dalt, boniques, to i que on les vaig disfrutar com tocava…. Ha valgut la pena?? Totalment!
Després de pjar i per molt que no ens ho volguéssim creure, tocava baixar i no era poc… ens vam adonar de tot el desnivell que haviem fer i es posava de manifest altre cop que després d’una pedra… sempre n’hi ha una altra… No podía més, m’arrossegava literalment per les pedres, m’entrebancava pels sortints i tirava els Pals per inercia… Tots els congratulations tenien el mateix sabor… a falta d’energia, a duresa i a somni/malson. La pèrdua d’altura feia que, per contra, el mal de cap disminuís de forma inversament proporcionalt amb les ganes de dormir i dutxar-nos… El camí de baixada no ha estat fácil.. del camí de pedres “romperodillas”, al fang relliscós i, d’aquest al camí dels 4×4… La Mweke Gate ha estat un miratge, així com la dutxa de després i com aquest llit a més d’un pam de terra…
Let’s kill the Kili!
Escoltant els minarets, record que estem al remade I que a Tanzania conviuen cristians, musulmants I animists.. Cada tribú és un món I, cada món té una cultura I unes tradicions sorprenents.. No deixarà de cridar-me l’atenció veure com la modernitat i la tradició es barregen amb tota la normalitat del món, que veure un massai amb telèfon móvil, o conduint un amoto no es incompatible i és ben real…
Avui hem vist un nou model de massais i és que això de la “interracialitat” està de moda… Fins ara els massai es trobaven arreu, ciutats, camps, interior, però eren els típics amb les mantes vermelles o blaves, un munt de collarets, arrecades, un bastó i les mítiques sabates fetes de pneumàtic.. Ahir vam veure els que duien el cabell llarg i avui ens sorpren veur emolts joves d’entre 13 i 15 anys sols, vestits de negre i amb la cara pintada blanca… Resulta que és una cerimònia per fer-se gran i han de marxar de casa per viure 3 mesos fora i després caçar el mític lleó… Es pinten encara més foscos del normal i nhi ha que fins i tot porten plomes al cap… Després de veure nous massais hem fet com el petit príncep i he manat al pasí dels baobabs on elefants i girafes es feien la competencia… Si no hem vist més de 100 elefants, no n’hem vist cap.. Grans, petits, menjant, bevent… i les zebres? Sabieu que es posen capiculades per controlar millor si hi ha depredadors?
Suposo que hem d’aprendre molt encara dels masai (i del senyor que ha fundat un poble amb les seves 30 dones i 120 fills), dels animals i del senyor trempat que des del minaret no ens deixa dormir!
Narcolèpsia asiática: dit de la variant de narcolèpxia endémica del Japó que consisteix en que un japonés es queda adormit mentre un lleó intenta caçar una zebra i durant la resta de temps… El senyor japonés ens abandona, ha arribat a la conclusió que ja ha aprofitat prou bé els 3 dies de safari dormint al cantó esquerre del cotxe amb guants, ulleres de sol, gorro, mascarilla i suadera posada… tot lo bo s’acaba diuen
Jornada de safari a Ngorongoro, un cràter fascinan ton hi habiten mils d’animals. Balanç? 5 lleons ben vistos, un rhino-pedra, un rhino-fagocero i un paisatge brutal! Hem après sobre el ritual d’aparellament d’estruços i hem presenciat l’estrategema empleada per una lleona per intentar caçar unes zebres! Feia servir els cotxes per arrossegar-se i posar-se en posición… és curiós com estudiava el seu sopar… posición i… se li han escapat les zebres… presa de posició de nou i esprint! No sé què li ha passat pel cap perquè la lleona s’ha aturat en sec sense èxit! Moment que, de ben segur, no oblidarem.
Els bars estan plens, de quatre turistes despistats, d’habitants del poble i d emassais amb teléfon móvil que preñen cevesa amb coca-cola… una beguda d’allò més étnica… No deixaré de repetir com d’autèntic és aquest país, com es barregen i conviuen moments quotidians de tribus, persones i maneres de fer. No fa falta buscar massa per veure que la cultura massai està més viva que mai… per cert… com va la selección tanzana de futbol? Qui és el Leo Messi massai? Ens posarem les samarretes i cridarem: Amunt Tanzania!!!
El més interessant del dia d’avui és que hem arribat a la conclusió que el cilandro no serveix per res! Existeix, el posan a tots els plats per tal de donar sentit a la seva existencia i fer que la seva aparició no hagi esta ten va… Jo odio el “coriander”… i tu?
També hem arribat a la conlcusió que s’han extingit els animals del llac Manyara, tal i com s’ha evaporat l’aigua del llac també els petits habitants del parc… quatre girafes, elefants, hipos, però és el que té està massa ben acostumats… La nova experiencia del dia ha estat menjar red bananas i portar la roba a la bugaderia… tot per acabar només recordant aquell gust persistent i incòmode a cilantro… Si no t’agrada el cilantro digues “me gusta”!
Estic estirada per primera vegada en un llit zanzibareny… la diferencia? Gairebé es més alt que jo, és de fusta i té els típics barrots que et fan sentir com un aprincesa dels contes de fades, el petit detall és que en comptes de Cortines de seda hi ha una mosquitera blanca amb un rivet blau cel que li dóne el toc de glamour.
Desde el “Kilimanjaro international airport” i que amb un avió d’hèlices arribariem a l’illa de l’índic, una illa amb influències musulmanes, àrabs i indies, l’illa per excelencia de la ruta de la seda i de les especies: Zanzibar! Costa de creure que des de l’avió puguis reseguir l’illa de dalt a baix i identificar-ne els caps importants sense haver-hi estat mai… Després de llegar tant sobre els punts d’interès, sembla que tot et sigui tan familiar que el lloc no et resulta tan exòtic com realment és… portes de fusta, baranes i balcons, dones tapades fins les dents, mercat de menjar a l’aire lliure, olor de mar… és curiós haver de pessigar-me uns quants cops per adonar-me que tot això ho visc jo, ho veig amb els meus ulls.
Stone Town té molta historia, i es respira olor de mar, d’illa, un ambient relaxat, una Àfrica diferent però tradicional, un nou món, amb sensacions bones i amb ganes de saber més, de descubrir i assabori un nou bocí de món! Ciutat de pedra, sorra fina i aigua cristal·lina… què més es pot demanar?
Després d’un matí esgotador per Stone Town, de regatejar amunt i avall havia arribat l’hora d’arribar al nostre particular paradís. Normalment quan penses en ell t’imagines aigües turqueses, platges desertes, palmeres, cocoters, barques vora l’aigua i quatre tombones camuflades a la sorra… Bé… suposo que aquí no ens falta res d’això! Quilòmetres i quilòmetres de sorra fina i blanca de la que es massa fina per enganxar-se als peus, tenim crancs, autòctons, algues i tranquil·litat… moooolta tranquil·litat… Agafar la camèra, no pensar en res i creure’t el més bohemi del momento… Veure com els nens t’associen els diners resulta més evident quan en apropar-te et diuen “Jambo Dollar”, també veure com si dius quatre frases en swahili ja et pregunten a quina escola t’han ensenyat l’idioma, o veure com un nen d’un anyet que juga amb una pilota et mira i es posa a plorar.
Això és Zanzibar; illa d’aigua turquesa, cristal·lina i sobretot illa de tranquil·litat!
Veien en Pau Gasol a la tele sembla imposible que a uns metres hi continui habent la sorra fina, que uns metres més hi hagi una ila privada on el submarinisme és espectacular i que a uns km més hi hagi una de les cales més sorprenents que hem vista mai…
Vaig carregada de petxines, cargols de mar i trosos de coral mort i emblanquinat i és que després de fer una excurisó amb Vespa i tenir l’esquena destrossada després d’un dels tants massatges africants basats en el mal estat de les carreteres, va bé seure, relaxar-se i posar la ment del blanc de la sorra… Ja ens veus aquest matí els dos carregats a una Vespa de color blanc (com si fós la nostra “Poderosa” particular) saludant a banda i banda com si de la reina ens tractessim, explorant lo inexplorat i vivint experiències que no masses han experimentat…
Hem arribat a “La Cala”, marea baixa, algues, roques, crancs i un parell dpilles que feien d’aquell petit indret d’un món de somni, una postal… En marxar d’allà petit contratemps, bassal, dalla-dalla, roda de vespa poc fiable… i per poc a terra! Ho hem Salvat!
Veure com els pescadors preparen les barques no es paga amb diners, pujar els 82m d’altura que ´t ela segona muntanya més alta de l’illa tampoc (la primera en té 119), olorar la ferum a peix menys i escoltar música bevent un suc e plàtant sentint el vent fent ballar les palmeres resulta increíble!
Estem recuperant el temps perdut amb això de dormir, sinó no m’explico com pode manar a dormir a les 10 i llevar-nos a les 8 del matí! Ni en els nostres millors moments!
Després de posar els peuets a la sorra una vegada més i arrossegar-los fins a no poder més, degustar n bon esmorzar al costat de la platja i prendre el matiner sol de les 9 del matí, tocava canviar-se de platja. Nungwi ens esperava. Més platges cristal·lines, un hotel magnífic de 4 casetes i una piscineta amb tortugues, on després del “yuyu” habitual que fa ficar-se a l’aigua amb 5 tortugues amb experiencia i de grans dimensions vam decidir nedar-hi.
Nungwi és un altre paradís, amb més turistes, més complexos però al cap i a la fi, ni de bon tros el Salou que ens haviem imaginat!
Em surt el seafood per les orelles i és que si tenim en compte que li atribueixo la culpa del meu mal d epanxa, tardaré temps en tornar a menjar octopus, calamari, prawns i tota la pesca! Entre això i les omeletes matutines arribaré a casa amb el colesterol pels núvols!
Després de dir “Bon dia” a les tortugues tocava anar a bucejar… sempre em fa molt respecte i anar-hi sola, al mig de l’oceà Índic encara més… els doppins de biodramina van funcionar i tot i que el mar es movia amunt i avall fins i tot podía desviar la mirada d el’horitzó per menjar síndria i mantenir el sentit de l’equilibri intacte!
En fer la primera immersió em va ser molt difícil compensar les orelles i vaig fer que el dive master l’hi caigués la bronca per estar amb mi i ajudar-me a pujar i baixar… un ocp a baix… fosc… no spareciava el color del coral i tret dels peixos de colors (bancs enormes) no vam veure res despecial… al cap de 45minuts la segona immersió on vam creuar-nos amb un pop enorme, una manta petitona, peixos roca, i molts més Nemos… Es seguien sense apreciar bé els colors, supso que es el que té si fora l’aigua està caient el diluvi universal!
Kendwa és el tercer paradís del viatge: platja, sol, aigua turquesa i una magnífica posta de sol… es pot demanar més de com acabar millor un dia?
Després de dormir com un angelet en un llit enorme de Kendwa, només es pot demanr que la tumbona de la platja estigui lliure per gaudir de l’últim dia al paradís… Zanzibar s’acaba, però si ho fa millor que s’acabi bé…amb sol, pluja i una llarga passejada d’extrem a extrem de la platja, veient dones arreglant les xarxes de pescar, nens recollint cargols i petxines i centenars de barques esperant que sigui l’hora per sortir a pescar… Finalment mitja volta i correguda cap a la sombrilla… Després de dinar tocava aprofitar els últims rajos de sol zanzibarenys per incrementar aquest moreno tan daurat que em dirà la meva mare que tinc!
Tot lo bo s’acaba i després de conduir amb un suicida que no entenia el significat de “pole-pole” vam intentar sense èxit canviar-nos el vol per tornar a casa.
La gran Nairobi ens esperava per tornar a fer vida normal…
Voltes amunt i avall pel centre neuràlgic de Nairobi, la pregunta del milió és: “Com és que ningú porta la roba 3 talles més gran?” L’americana els arriba als genolls, fant servir hombreres com a proteccions pels colzes i entre la roba i el seu cos hi caben 4 kenians més!
Un cop feta aquesta gran observació tocava fer el pijo i anar a un centre comercial d’alt standing de Kenia, on hem jugat a bolos i hem vist el “Dark Knight”… Entre que el so no era el millor del món i que no sabem perqùe a en Batman li canvia la veu quan es posa la màscara (si ni li tapa la boca), hem caçat una de cada quatre frases del film…
Ara és quan ens repetim la mítica frase de:… Ja podría existir la teletransportació!
es molt interesant i la foto es súper xula