Les tan esperades vacances ja han arribat, per fi! I no hi ha millor manera de celebrar-ho que amb una copeta de cava al VIP i un avió mig buit del model dreamlines amb ales corves i finestres cromàtiques que n onecessiten la persiana cutre; un avió que ens ha permès estirar-nos en 3 seients i comprobar lo dura que està la fixació dels cinturons de seguretat.
Hem aterrat en un aeroport més petit que l’aeroport de Girona i en un tres ino res ens trobavem davant el nostre flamant 4×4 aprenent com treure la roda de recanvi de sota… hem posat les motxilles dins unes bosses especials molt incrèduls pero en arribar a l’hotel hem entès el perquè… teniem el mateix Sahara al maleter!
Amb el nostre super 4×4 hem començat a conduir per l’esquerra i en entrar al caminet de sorra hem fet 220km i només en hem trobat 18 cotxes! Namibia als nostres peus i ningú enlloc, només rius secs, bots, pedres, alguna muntanya a l’horitzó i un sol de justicia! Gairebé volem més de 3 cops i és que els canvis de rassant inesperats he après que no es poden fer a 90km/h!
Ja pensant que haviem recorregut milers de km per veure vaques, burros i cavalls hem comenát a veure Oryx Springboks, gos salvatge del desert, estruços i una moneta agosarada que creuava la carretera. Després de molta pols hem arribat a l’hotel, un lloc encantador al mig del ro res! 16 casetes blanques amb vistes a l’horitzó color daurat amb un cel totalment blau i una desconnexió absoluta!
Després de degustar un sopar deliciós al Desert Homestead amb vi sudafricà per anar fent boca, hem pogut contemplar més estrelles que mai, miravem al cel i realment tot de cuques de llum omplien el cel negre i fosc ple de rodonetes brillants com diamants, tant en Ferran com jo ens hem quedat sense paraules… Namibia promet!
<span class=»bws_code»>
</span>
Ens despertem acalorats pensant en la calor asfixiant que fa al desert i decidim recollir els trastos i fer camí cap a la nostre próxima parada: 390km dirección Swakopmund!
Necessitem gasolina i posem totes les expectatives a la fantástica ciutat que surt a tots els mapes anomenada “Solitaire”… Passen els km de res, de tot el pantone de tons taronges, marrons i beige fins a … atenció… trobar-nos amb una trista estació de servei al mig d’un encreuament… Només cotxes destartalats, la gasolinera… vaia super poble…Passavem de llarg intentant trobar el poble km més enllà però hem constatat un cop més que tot és qüesitó d’expectatives i que fins i tot Namibia té una Ruta 66 i un “Rayo McQueen”.
Després de Solitarie canvis de paisatge constant, igual d’arig, igual d’ocre però amb dunes, muntanyes, canyó, rectes infinites i fins i tot les primeres zebres a la vista! Ells les anomenen Hartman’s mountain Zebreas… Després de molts km arribem a Walvis Bay; un poblem on les dunes arriben al mar i on els flamencs rosats invadeixen les llacunes salades! No hem arribat amb el 4×4 a Pelican Point per yuyu a quedar tirats amb el cotxe i hem comprobat un co pmés que això és una mica més urbanitzat i que la densitat de población de Namibia es divideix entre Windhoek, Walvis Bay i Swakopmund… En arribar a la city, hem descarregat les maletes, ens hem posat guapos per veure la posta de sol i sopar al restaurant pijo de la ciutat “The Tug”; un restaurant tocant al moll amb vistes de la posta de sol en vivo i en directo on veiem el sol desaparèixer dins el mar… Volem més sorra? Siii!!! Demà més i millor
<span class=»bws_code»>
</span>
Namibia és terra de miratges, mires a l’horitzó i es muntanyes desapareixen formant un llac amb illes flotants dins i de sobre desapareix tot fent que es vegi pla altre cop… No ens estranya que al mig del desert et tornis boig de desesperació anant de lloc fictici a lloc fictivci sense trobar aigua o que milers de vaixells naufraguéssin sense poder divisar la costa real i acabar els seus diez navegant entre un mar de boira… la frase dels habitants de Swakopmunt és; it’s Skeleton Coast! I amb això ja dónen per normal que la calitja no et deixi ni veure les plataformes petroleres, que la boira faci desaparèixer el sol i que la sorra cobreixi cada racó d ela ciutat!
Després d’enamorar-nos d’unes girafes de fusta i dubtar encara si endur-nosla a casa he manat puntuals al tour del Sandwich Harbour en 4×4… Amb un Land Rover nou de trinca hem vist la segona foca (la primera estaba perdudíssima saltant pel mig d ela carretara, com si fós un gat que travessa el carrer a Barcelona), hem vist foques mortes a la costa i es veu que van a morir lluny de les colònies… Hem arriba ton la sorra toca el mar i és realment espectacular! Hem fet l’animal amb el jeep amunt i avall, hem degustat ostres i cava a ple desert i hem tornat xino xano cap al punt de partida.
Avui tocava sopar al “Tiger Reef”, un lloc on la posta de sol prometia si no fós perquè no hi havia sol i feia un fred de mil dimonis! Només ens ha faltat beur elpaperol sol per saber que avui valia més anar a dormir!
Demà anem a la recerca de més foques!!! Iuipiiii!
<span class=»bws_code»>
</span>
He somiat tota la nit en foques i, finalment, hem arribat després de molts km sense res (això ja no ens sorprèn) i la visita fugaç a un vaixell embarrancat a Cape Cross… Una reserva de més de 100.000 foques… quan arribes veus les foques allà moníssimes esperant davant la passarel·la; intenta sortir del cotxe i t’inventes 1000 excuses per quedar-te a dins… Fa una pudor infernal, de veritat, pensava que en Ferran era un exagerat però les foques pudentes han pogut amb mi i realment era inaguantable tot i suportar la pudor de fems…
Un cop hem arribat a la pasarel·la de fusta… sorpresa, moltíssimes més foques estaven posades tenyint la roca amb el seu olor, cridant amb la seva veueta i surfejant les onades de forma molt graciosa… la pudor es feia més suportable per moments i hem estat conscients que no podiem haver triat millor momento per arribar… les foquetes petites acabaven de néixer, amb el cordó umbilical de les foques encara penjant i buscant a les seves mares desesperadament… Quan una altre mare s’apropava a les seves cries es tornaven violentes fin al punt que ens han acorralat 2 foques a la pasarel·la… surrealista!! Pendents a dreta i esquerra perquè les foques pudentes no ens atrapéssin! Ha estat molt gracias, llàstima que en pujar al cotxe no ens hem tret la pudor de foca de sobre fins passar per la dutxa… no exagero!
Hem fet km i km de paisatge canviant, sec però canviant.. passant per canvas de rasant, grocs, marrons, beige, muntanyes, plans, pols, tempests minis de sorra… fins arribar a Damaraland I començar a veure el cartel de peril elefants… ja ens veus a en Ferran I a mi mirant per tots cantons sense poder apreciar-ne ni un! Passant carreteres de ura sorra i urs bots hem arribat a un paisatge al·lucinant, pedres enormes rodones amuntegades formant muntanyes, super bonic fin sanar a parar al nostre camp base per 2 dies: Mowani Mountain Camp; un hotel al bell mig de roques rodones que passa totalment desaparcebut i que té unes vistes magnifiques! L`habitació superior té una Terrassa amb vistes inimaginables i que només et falta veure-hi el rei lleó dalt d’una roca i els elefants pasant tranquil·lament pel pla!
Hora de la posta de sol? Ens aposentem sobre uns coixins apoiats a un tronc sec i disfrutem del paisatge. És magnific, el sol enorme i groc es pon darrere unes muntanyes i s’allibera un groc que sembla que s’acabi de calar foc; la llum és preciosa. Arriba l’hora d’anar a sopar i probar springbok fumat i oryx… està tot boníssim i anem a dormir pendents de demà tornar a buscar elefants per tots cantons…
Elefants del desert… No us amagueu!
<span class=»bws_code»>
</span>
Són les 5 de la tarda d’un día típic de desembre a Namíbia. Fa molta calor, els ocellets canten, fa un sol de justicia, les mosques no paren de molestar però estem els 2 estirats a les tombones de lhotel mirant com els granits rodons gegans es converteixen en sorra, com la sorre més enllà es converteix en un Prat verd d’arbres i com al final, a l’horitzó, els arbres es transformen en muntanyes. Pensem en tot el que ha donat el dia de sí mentre mirem quatre monos passejar pel Prat de davant nostres i és que ens hem aixecat a les 5:30 del máti per fer d’exploradors tapats fins les orelles i buscar elefantets.
Hem seguit el rastres de les caquetes d’elefant, ja que ara en som tots uns experts i després de conduir entre dunes, terra i riba del riu que é son primer n’hem trobat 4 i després 5 més; amb un de mini que no arribava als 8 mesos d’edat, no tenia ullals i encara mamava. Després de relaxar-nos mirant elefants, hem vist petjades fresques de lleons però tot i posar el 4×4 de cap per avall i passar per camins impossibles no hem trobat els famosos lleons (jo segueixo pensant que ells sabien en tot momento on érem nosaltres…).
Hem desfet el camí entenent que els arbres blancs no estan morts i són molt usuals en aquesta zona i que les gallines de guinea tenen un volar menys glamorós que el salt d’un springbok nerviós. Avui també hem vist oryx (espero que no sigui el mateix que vam menjar ahir) i al tornar a l’habitació hem expandit el coneixament de caquetes veient les que dos ocells moníssims ens havien deixat sobre el llit… després de dinar hem fet la “siesta de la muerte” ja que ens hem despertat amarats de suor, hem anat una estoneta a la piscina per gaudir d’una nova posta de sol a primeríssima fila. Tots els colors es reflexaven als núvols i l’hem tornat a sentir com una de les millor sdesde que estem junts… aquest paisatge té un encant especial.
Després de sopar “Malarone time”, millor prevenir que curar i demà entrem a zona malària… en Ferry està una mica hipocondríac però ja no s’enrecordarà de res després de veure la primera girafa i el primer lleó… Demà rumb a Etoxha, o com dirien ells “Etosha cha (fent espetegar la llengua)
<span class=»bws_code»>
</span>
Ja érem conscient que això prometia però es que el dia d’avui ha estat rodó! Ens hem aixecat d’hora per evitar la calor extrema i visitar Twellyfontaine a primera hora… a les roques hi ha figures d egirafes, zebres, elefants, rhinos, estruós i fins i tot foques ja que éren nómades i anaven a buscar la sal a la costa. També hi ha grabades les petjades dels animals per identificar les preses per caçar!
Després de passar calor i fer-nos una sessió de fotos a l’hotel molón de Mowani hem posat rumb al poblat Himba. Durant el trajecte ens hem adonat que als pobles del camí no hem vist ni un blanc i que al super de Khorixas hi havia cua, ens ha fet yuyu i no hem entrat. També hem vist que les feines poc valorades aquí les fan els autòctons mentre que les d’alt standing les fan totes els blanquets d’importació… Després de molta carretera recta hem arribat finalment al poblat Himba, només entra rne shem trobat 5 himbres fent autoestop; hem seguit i no hem vist ningú a la “recepció”… En un obrir i tancar d’ulls han aparegut del res 5 personas amb un que deia ser el guía… no pintava molt bé la cosa i després de dubtar hem decidit tirar pel dret i fer la visita amb el guía peculiar. La visita ha estat més interessant i menys zoològic del que ens imaginavem.
Les dones no es poden dutxar amb aigua; els homes sí. Les dones no poden vestir-se occidentals; ells sí… Només 12 de la comunitat de 87 van a l’escola i 1 l’ha acabat. M’he enamorat d’un baby Himba negret de gairebé 2 anys amb els seus collarets de colors. Elles porten fang als cabells I l’acaben amb pèls de cabra; també s’empolainen amb fang pel cos. Hem comprobat que els hi queda millor a elles que a mi… Les nenes quan són petites van amb un parell de trenes cap endavant; mentre que els nens només amb 1 o simplement rapats… Tot i això, ni el poble ni ells fan pudor (excepte el tros de carn crua posat a assecar a l’arbre). Ha estat interessant conèixer les seves tradicions i aprendre el “moro/presin/nawa” i l’”ohakeju” (gràcies).
Hem seguit el nostre camí cap a Etosha amb vistes a núvols portadors de luja, com cau la pluja en aquest país! Hem hagut d’estar amb els 5 sentits per no atropellar a cap pumba! Són una autèntica plaga! De camí: pocs cotxes, pluja, pumbes, tortugues, dik-diks, kudu’s, gallinetes… després de 5h de viatge i amb les Claus de la nostra habitació… 5 girafes a la porta de la caseta.. .no he pogut evitar començar a cridar: collons!collons!collons! i és que en Ferry concentrat no les veía!
Realment ens ha encantat i hem tingut la sort del principiant… Demà ens llevarem a l’hora dels exploradors ja que el primer tastet ja ens ha enamorat… Ohakeju Namibia!!!
<span class=»bws_code»>
</span>
Hem començat el dia molt d’hora i l’hem acabat molt tard; més de 10h al Parc d’Etosha han donat per molt… després de conduir fins als waterholes de més a l’entrada només podiem divisar springboks i el que es diu d’aquest parc que és diferent a tos perquè hi ha aplegats a cada waterhole centenars d’animals de totes les espècies ha sembla una mentida… però és que no venim ni a l’època ni al lloc… amb el super 4×4 hem vist milions de caues d’elefant, però cap elefant; milions de springboks pero cap depredador; un springbok dalt d’un arbre mort però cap chetaah… Kilometres de desesperació que han acabat amb una filera de cotxes: allà ho teniem; una familia de 8 lleons tombats prenent la fresca just al costat de la carretera! Triomfada máxima! Teniem mitja feina feta… Teniem la familia de Lion King a menys d’1.5m!
Emocionats posem rumb a més waterholes sense èxit fins que a un lloc totalment insospitat, 2 lleons més! Prenent el sol amb les seves cabelleres daurades! Després de Goab seguim rumb a la porta Est i hem passat per “Oktoberfest”; una ruta on podies apreciar la imensitat de la pan de Etosha; un antim llac assecat fa milers d’anys; realment no veus el final i en aquest punt podries creure’t que la terra té forma de massa de pizza com deia Panoramix.. Sort que les zebres, els nyus i els springboks i els oryx ens fan tornar a la realitat… N’hi ha per tot arreu!
Seguim perseguint caques d’elefant fins que voilà! Un enorma elefant passa tranquil·lament per davant nostre; és calmet, transmet pau i relaxa.. fotos a tort i a dret fins a tornar a arrencar fins que en Ferry diu: Rhino!Rhino! Para!… i jo freno el cotxe en sec per poder gaudir del momento… allà estava.. sols ell i nosaltres… imponent el black rhino es deixava veure; ha estat meravellós… després d’una estona fent-nos companyia hem tornat amb les girafes i com no un parell de lleons que s’acabaven de menjar un parell de elans.. amb la panxa plena a Chudop una estona fent migdiada i l’altre controlant ja el sopar amb la cua en remull i els voltors; les hienes i els xacals mirant de reüll..
El dia ha estat complert! Ens queden els cheetahs, ja que per acabar la tarda hem saludat als baby hienes que voltaven prop de la porta de sortida… en sortir control exhaustiu per veure que no ens enduiem cap animal ni érem caçadors fortius i hem obert maleter, maletes, motor poer… ens han deixat passar…
Ara estem apunt de dormir, estem morts després de passar pel parc de 7:00 a 18:00; estem en un hotel super bonic (Mushara Bushcamp) amb 16 tendes moníssimes a lo explorador miner de port aventura… potser que deixi el boli i començi a comptar els rhinos que veurem demà!
<span class=»bws_code»>
</span>
Hem dormit com angelets a la nostra tenda molona tot i que a mitjanit ens he cagat de por… negre nit, foscor, silenci, i dormint dins una caseta dels 3 porquets (una de les que el llop pot aterrar si bufa fort)… hem sentit els dos com un animal no identificat trepitjava les pedretes del costat de la caseta… estava tan aprop que he agafat a en Ferran fort i ell s’ha apujat la manta per evitar desprendre més olor… no respiravem i el cor ens anava a mil… he intentat parlar fluixet però en Ferran m’ha posat la mà a la boca fent-me callar, no sabien què hi havia però ens feia companyia… estavem acollonits! Un lleó? Un cheetah? Un rhino? O només un bambi o un conill inofensiu? De totes maneres teniem pla d’escapament: En Ferran amb l’extintor i jo fent sonar l’alarma d’incendis! Surrealista però quin yuyu.. hem pensat en dormir avui al cotxe i tot!
Ens hem aixecat encara amb suor freda i por al cos però als 5 minuts ja reiem i teniem l’anècdota del dia.. Hem agafat el cotxe i he manat a veure el nostre estimat “Oktoberfest”… res… hem vist que els bitxitos prefereixen la party a la tarda… però en sortir el que semblava un termiter resulta que es movia… era un whiterhino i la seva mini cria! Estava lluny i les herbes el tapaven però portava la banya imponent (sabem que es van extinguir i es van reintroduir al parc l’any 95 desde el parc Kruguer…
A Chudop encara hi havia els 2 lleons fent el mandra… ottal que ens hem dirigit a la porta del Nord-Est i hem vist 10 girafes espatarrades bevent aigua de la bassa… Andoni Plains és una esplanada brutal amb infinites zebres, nyus, springboks i… un elefant de museu de cera! Després de dinar a l’hotel acompanyats de “pumbes” i suar la cansalada fent la migdiada (quina manera de fer saunes) hem tornat al parc…
A la tarda, una tempesta de sorra on podríem haver atropellat un elefant sense enterar-nos-en de la poca visibilitat… ha comenát a ploure i ens ha netejat el cotxe brut de jugar amb els bassals com nens petits… un cop passada la tempesta hem tornat a Chudop a veure com els lleons seguien tumbats sense fer res i al fons un cheetah que podía ser perfectament una roca… després d’això km, girafes i nyus fins a després de 360km tornar a l’hotel per sopar al voltant d’una bbq preciosa que ens han preparat..
Etosha en dos dies i 710km… crec que avui ja no cal sentir petjades a la nit ja que tenim animals fotografiats per aburrir… s’acaba super Namíbia però arriba super SudÀfrica!
<span class=»bws_code»>
</span>
Tan d’hora com podem agafem els trastos per anar a l’aeroport de Windhoek I posar rumb a la cirereta del pastís: Cape Town! Nerviosos per com aniria el tema de transporter una girafa de fusta de 1.50m en avió, aconseguim posar-lo com a equipoatge de mà i en 2h arribem a l’aeroport de CPT, els 3 com una familia feliç.
Agafem el substitut del 4×43 que es un polito vermell altrament batejat com la bala roja… Deixem les maletes ja fascinats pel primer tastet de la ciutat i anem rumb a aprofitar el dia… com a bons sudafricans anem a comprr entrades per visitar Robben Island; la presó o Alcatraz de Ciutat del Cap, on Nelson Mandela va estar-hi empresonat 18 anys… Era una presó de presos polítics amb tracte especial i segregació racial degut al famós apartheid però ens trobem amb l’entreban que les entrades estan exhaurides per la visita de la 1 i les 3… parlem amb un esgurata i fem el corrupte i comprem les entrades a la reventa… Mercat negre? Sí! Intercanviem bitllets d’estranquis, li donem propina al conserge amable i enrotllat i ens trobem de sobte embarcats al ferry com aquell qui no vol la cosa: la visita consta d’una ruta de 45 minuts en bus per l’illa veient el cementiri, els pingüins, el poble dels guardes, una vista desde el mar de la ciutat i finalment el plat fort… la visita a la presó de máxima seguretat guiada per un antic pres; algú que es va passar 7 anys tancat aquí i que té el valor d’explicar-ho tot en detall… La visita val l apena i el dia es tornava radiant.
Després d’una passejadeta pel waterfron veiem que Table Mountain està despejat, agafem el cotxe del parquing (5.30h ens costen 40ZAR, es a dir 3.5€, igualet que a Barcelona) i anem cap al pau del funicular. Són les 6, no hi ha cua i pugem al moment. Ens posem al cantó lleig del cablecar tristos però… el terra comença a girar en 360º!!! Salvats! Les vistes són impressionants i el sol es reflexa enorme sobre el mar… fa una tarda increíble, sense fred ni vent, caminem per les rutes de dalt i decidim triar una roca per veure la nostra posta de sol sudafricana… El sol es pon entre els núvols, el mar i els 12 apòstols caient imponents sobre camps Bay; el nostre barri de pijos durant l’estada a la ciutat… és molt romàntic i abans de baixar… sorpresa! Desde l’altre cantó la ciutat es comença a il·luminar com si tinguéssis als teus peus un mar de cuquetes de llum!
Arribem a casa cansats i la caseta és impressionant… ens reb la Clara, en Nicola i els 2 fills amb una copa d evi i olivetes i ens adonem que són gent encantadora… Després d’una bona estona decidim anar a sopar pel barri caminant però ens perdem i morts de fam tornem a l’habitació ja que dmeà toca tornar a matinar… demà is the DAY!
White Sharks a la vista!
<span class=»bws_code»>
</span>
Ha arribat el gran dia… l’excursió del viatge i ja sembla que li estem agafant el gust a aixo d’aixecar-nos a les 5 del matí. Estar de vacances ésmolt sacrificat i anar a submergir-te amb taurons blancs encara més… després de 3h de cotxe amb llums de Nadal penjats de taurons hem arribat a Kleinsbaai; un petit poble de pescadors amb oloreta a foca que viu principalment del turisme. Després d’un video explicatiu de què no fer a la gàbia i una demostració hem pujat al famós Apex Predator amb 24 persones més. Vam optar per contractar l’empresa del famós Brian McFarlane “Shark Cage diving.net o Great White Sharks”. Ens dirigiem al costat de la illa de Dyer, on 60.000 foques hi viuen sovint amb una tmeperatura de l’aigua d’uns fantàstics 9ºC i on el dia abans no havien pogut sortir per males condicions del mar… ja érem a lloc, preparaven el “Chum”; un mix de formula secreta d’aigua de mar i visceres per atraure els taurons mentre veiem els altres vaixells en acció… tardem una mica en veur eel primer tauró i arriba el moment d’obrir la gàbia… No som els primers preò veiem com els taurons (de moment 1 i amb molta calma) s’apropen a l’esquer i passen a prop de la Caixa… som els següents! Ens posem els neoprens i agafem aire; em toca a la cantonada, adrenalina a tope… l’aigua es nota freda i de sobte… “Down, down, left!”… baixem i el veiem cara a cara. El miro i sé que em mira; una experiencia inoblidable, realment per recordar… Baixem uns quants cops més, passa parop i pots veure’n els detalls i gairebé el color dels ulls (si no fós perqué són de color negre nit). Després d’unes quantes passades sortim de la gàbia amb fred i comencem a apreciar com es veu des de dalt… en Ferran ho veu molt bé, però jo ho començo a veure borrós, mogut i repetit i decideixo deixar de mirar els White sharks i centrar-me en tres arbres de l’horitzó i contar fins i tot les fulles que té cadascún… No funciona i jo només desitjo tocar terra ferma… hi ha gent que vol repetir! Nooooo!!! Jo ho faria però no m’aguanto ni els pets, ni l’esmorzar del máti i en Ferran és un gentleman que em cuida… l’ultima passada és la millor! Des de dalt es veu com el tauró més fosc agafa l’esquer i colpeja la gàbia fins que s’emporta el cap de tonyuina! És increíble!
Gràcies a déu terra a la vista i a sota els peus! I ens dirigim per acabar el dia rodó al punt més al sud d’Àfrica, allà on l’oceà Índi i l’Atlàntic s’uneixen… el poble i la zona, imprevisiblement desprenen un nosequè molt especial, un encant i una màgia únics…
Marxem del punt on el vent fa olor a oceans i desfem el camí per paisatges de blat, vi, arbres fruiters i muntanyes fins arribar a casa.. Decidim sopar però no perdre’ns i acabem fent tapes a un restaurant grec per quan arribem a casa pujar a casa els “amos” i beure limoncello italià, jamón serrano de España, embotit fumat sudafricà i vi blanc… petemla xerrada, acabem graciosos i decidim de forma unilateral que demà anirem a veure pingüins!
<span class=»bws_code»>
</span>
Després d’esmorzar un bon pa amb Nutella a la nostre terrasseta particular hem posat al GPS Muzenberg; un poble surfer amb casetes de colors a la platja que l’hi donen un aire tan pintoresc… un cop més hem trobat a la carretera que aquí la gent fa autoestop amb un bitllet de 10RAD a la mà i que a les onades de Muizenberg hi ha overbooking de tanta planxa de surf, paddlesurf i bodyboard!
Podriem quedar-nos hores asseguts a la sorra veient l’espectacle però agafem el cotxe i tot vorejant la costa arribem a Simon’s Town i a la seva platja de Boulder’s beach on viu una d eles poques colònies de pingüins sudafricans en perill d’extinció. La platja és xula amb sorra blanca i pedres gegants i arrodonides però quan veus minipingüins peluts acabats de nèixer i com els cracks surten de l’aigua mode surf on i caminen d’aquella forma tan graciosa no pots evitar voler un pingüí com a mascota per casa!
Fascinats per aquestes criatures hem visitat CapePoint i Good Hope, dos punts fonamentals a la historia de qualsevol mariner o pirata. Punts on el corrent fred de Bengala i el calent provinent d’Agulhas es troben formant corrents i vents terribles per a qualsevol navegant… No se’ns emporta el vent i hem seguit la ruta cap al Food Market que cada dijous fan al celler amb vistes al mar: Cape Point Vineyards… ens ha costa tpoc comprar una ampolla de vinet blanc, seure en unes escales amb vistes increíbles i començar a imaginar-nos lo fácil que ens resultaría viure aquí i és que veiem la ciutat semblant a Barcelona: cosmopolita, oberta al món, temperatura semblant i amb molta personalitat… Somiant truites de com eria e lnostre dia a diá aquí (hem arribat al mercat a les 5:30 i ja estaba ple – no treballant), hem arribat a la conclusió que hi segueix havent difereències racials important (no hi havia gairebé cap negre a les vinyes), hem seguit per la carretera e la costa de “Chapman’s Peak” (l’única que té peatge per les vistes xules i curves infinites que té durant els seus 10km) fins a arribar a Hout Bay i creuar cap a casa… necessitem descansar ja que el sol ens està absorvint l’energia (i els limoncellos d’ahir també)… Demà diuen que farà mal temps per tant tocarà improvitzar! Segurament el dia acabarà amb una nova mapolla de vi blanc sudafricà!
Visca el vi!
<span class=»bws_code»>
</span>