Primera parada del viatge… La gran Rússia… Sorpren que les grans cadenes de menjar i cafés tinguin el nom traduït al rus i que, ni un sigui capaç de dir ni mu en anglès
Deixant de banda l’ospitalitat russa, cal dir que la Plaça Roja impressiona, que el Kremlin és quilomètric i sembla una ciutat fortificada, que el museu d’història de la ciutat és preciós i que la basílica de San Basilio “me l’imaginava més gran”. Les cúpules de les torres semblen globus inflats de múltiples colors i és la gran protagonista d’una plaça enorme, amb el mausoleu de Lenin i un centre comercial on el luxe n’és el denominador comú.
Els peus ens maten, ens quedem adormits a les cantonades i, es que ningú va dir que fácil fer una parada tècnica a Moscou!
Japó… Ara venim!!!
Només 9:15 hores d’avió ens separen d’un món completament diferent i oposat! Només de baixar de l’avió, motxilles i controls en un moment i amb puntualitat japonesa hem enfilat el tren direcció Tokyo. Tampoc entenen un borrall d’anglès però amb els seus monosíl·labs allargats ens fan la mar de gràcia.
El primer cop de calor ens ha feta donar que estàvem morts i, com a bons xirucaires hem buscat l’hotel com si fos una agulla en un paller.
Després d’un migdiada que se’ns ha escapat de les mans hem decidit fer una petita demo del funcionament del wc amb botons! Gairebé ens dutxem sencers provant els diferents “xorritos” i, personalment crec que això de l’aigua a pressió al culet no m’acaba de fer el pes…. S’ha de reconèixer que ho tenen ben estudiat perquè et posis on et posis, apunta on toca!!
Estrenant el metro hem començat forts, descobrint Shibuya, el barri del neó. Si ens haguéssim fet una foto just sortir a la superfície, la cara d’encantats hagués estat èpica i, és que no es veu cada dia un Times Square a l’engròs. Les llumetes ens hipnotitzen i ens duen a un carrer peatonal on els cabells de colors, les indumentàries extravagants, els karaokes, els restaurants amb maquinetes expenedores de tiquets a fora, les zones de fumadors, les sales de jocs per nenes de l’institut, no s’han fet esperar i han superat les expectatives amb escreix.
Després d’escollir el restaurant que més ens feia el pes (ple d’autòctons) hem degustat un menú de noodles i gyozas que estaven per sucar-hi pa i es compraven a través de la maquineta que hi havia a l’entrada… La cirereta del pastís ha estat que per cada client que entrava feien una cantarella a base de monosil·labs que feia que et sentissis el client més important del món… Japan is different!
Ha estat un dia d’allò més complert i és que l’excursionista matutina cap a l’estació de Tokyo amenaçava a acabar el dia amb llagues als peus… Les rodes d’en Ferran no han aguantat el “tute” i ara mateix estem escarxofats al Shinkansen direcció Nagoya amb una les sabates intercanviades! És curiós, però són les 7:24 i ja és negra nit, els japonesos del tren han comprat caixetes de sopar i l’estan endrapant ja que, per fi, ha acabat la seva jornada laboral.
El primer que ens ha sorprès avui és veure com la comencen els funcionaris. Per escalfar i estar al lloro davant qualsevol contratemps: 8 senyors (inclòs el paleta) fent rotacions d’espatlla; ara endavant, ara endarrere.
Hem arribat a Nikko després d’estrenar el nostre primer Shinkansen; el lloc preciós, temples al mig del bosc on s’aconsegueix estar fresquet i respirar tranquil·litat. Un seguit de temples de color vermell patrimoni de la humanitat, inclosos els les figures dels tres monos del whatsapp. Després de visitar-los tots amb un calçat poc adequat, m’he encapritxat de fer la foto que sortia a la “Lonely Planet” i buscar els “1.000” budes de pedra al mig del bosc; ens han avisat que no era aprop, ni turístic, però patint de peus i fent km hi hem arribat. En aquest punt no teníem ni idea de què significava que cada figura anés guarnida amb un gorret vermell i un pitet al coll del mateix color. Allà mateix, ens hem creuat amb un col·legi que ha començat a dir-nos “konichiwa” i “hello” sense parar.
Després de la visita no hi ha hagut més remei que enfilar-nos al tren i fer més de 500km per arribar al nostre pròxim destí: Nagoya!
Avui hem après que si hi ha obres a la vorera, un senyor molt amable et fa passar per la carretera en “modo” guarda-espatlles” i que tots tenen el tic al cap i quan es creuen amb tu et saluden amb un somriure.
Avui discutíem sobre si eren budistes i la seva peculiar manera de resar… es posen de cara al temple i per acabar fan dos aplaudiments…
Ja sabíem que el viatges seria tota una experiència i és que Japó es una caixa de sorpreses!
Avui he manat a un campionat de Sumo, hem vist els Messis japonesos! La veritat és que prendre la decisió d’anar a veure un dels espectacles japonesos més genuïns ha valgut la pena! Estàvem al galliner, però la veritat és que tot el ritual és digne de veure! Els presenten a tots amb la seva banderola, es posen al centre del ring tots plegats, piquen i alcen les mans i baixen de forma ordenada altre cop del ring, d’un en un pugen quan els toca competir i es posen l’un davant de l’altre mirant-se als ulls; després fan allò que tant ens agrada a la resta del planeta que consisteix en picar amb els peus i la cuixa i, després van a buscar la sal i la tiren al ring. El ritual el repeteixen un parell o tres de vegades fins que comencen el combat.
Fa mal veure com es peguen i es tiren empentes i, finalment qui perd és qui o cau a terra o posa els dos peus fora el cercle central. Qui guanya no ho pot celebrar, perquè seria un gest d’humiliació… El que ens ha sorprès és la publicitat… apareix amb els lluitadors més populars i és en format “senyor de la pancarta”. Hem vist també els més mediàtics i el recinte s’ha tornat boig del tot!
Apart de la nostra primera experiència amb el món del sumo, avui a Nagoya hem patit molta calor! Només sortir de l’hotel i amb el sol que picava he manat cap a un centre comercial en forma d’OVNI on hi ha aigua ala coberta i hem vist els primers espècimens conduint bicicleta i amb un accessori pel paraigües i és que avui amb el sol no es podia aguantar! També ens hem creuat amb la “Sailormoon”, hem coincidit amb 3 geishes delicades i pintades de blanc que eren brutals, hem vist tot el merchandising dels cracks del Sumo i, com no, en Ferry s’ha tornat a queixar del mal als peus!!!
El despertador no parava de sonar i és que era el moment de dir “Bon dia” al Japó! Sol, xafagor i litres de suor ens trobaríem al llarg del dia. En un tres i no res hem aprofitat el Japan Rail Pass per anar cap al bosc dels bambús… el sol picava amb força i només podies sentir el “ric-ric” de les llagostes com ens desafiaven un cop més a passar calor. El bosc de bambús ens esperava tranquil; de fet, més que bosc era un camí amb bambús a banda i banda i és que no sé què ens imaginàvem però no acabava d’encaixar amb el que ens hi hem trobat. Després de la foto de rigor hem visitat un altre temple. Aquest tenia un jardí molt zen, però no deixava de fer-ne un més.
Hem tornat ràpid a l’hotel perquè la Hiroko (amiga japonesa d’en Ferran) ens hi esperava… a més a més ha vingut expressament amb el cotxe del Dr. Slump pintat de negre! Quina il·lusió! Un minicotxe, una japonesa i nosaltres dos per les carreteres de Kyoto! Hem enfilat a Fushimi Inari, famós per tenir més de 2.000 portes tori, les unes darrere les altres resseguint el camí cap al cim! L’experiència és màgica, ja que cada porta és més fotogènica que l’anterior! Tot i que costava quedar-te sol al mig del camí, quan ho aconseguies, respiraves un noséquè que et feia viatjar en el temps i que t’omplia de màgia i espiritualitat. Sincerament, el lloc val la pena! Llàstima que hi hem anat en mode japonès “on” i en Ferran ha trobat en la Hiroko la perfecte aliada per no arribar a dalt de tot i baixar i fer tot el Sant recorregut!
Després de dinar amb totes les articulacions consentides i agarrotades (hem dinat en un tatami), he manat a veure el temple daurat del que diuen que en un dia de sol l’has de mirar amb protecció per no quedar-te cec i la imatge reflexada al llac no té preu.
Tampoc té preu veure com tu també fas com tots els japonesos i aixeques els dits en senyal de “peace” en totes les fotos.
Al vespre tocava el tour de geishes… millor dit… un sopar típic japonès al “Celler de Can Roca” nipó, on hem menjat com pollets (perquè som uns llepafils), un espectacle on en Ferry competia amb altres assistents per veure qui s’adormia abans i una visita al mirador on es podia contemplar tota la ciutat, ubicar la Kyoto tower i apreciar tota la contaminació lumínica que hi ha… El cas és que de geisha no n’hem vist ni una, entre tant temple, casa de té i tofu. Avui han decidit que s’havien d’amagar totes i fer-nos agafar paciència per demà… més i millor!
Ens hem despertat desitjant que no sortís el sol ja que la dosi diària de sauna ja l’hem patit a la matinada. Dit i fet! Avui és el primer dia que plou amb cara i ulls al Japó i els paraigües antisol es converteixen directament en paraigües antipluja!
Després de repassar la llista del “most visit” a Kyoto hem enfilat cap al Kimeji-dera, un temple de la zona de Gion emplaçat a la carena d’una de les muntanyes que voregen la ciutat. Un temple enorme amb multitud de turistes nipons i amb més vistes al·lucinants! Hi ha la Font de la vida eterna, la pedra de l’amor i una pagoda de tres plantes de color vermell que ressalta entre tanta verdor! A més a més, la sorpresa ha estat encara més gran quan m’he quedat mirant amb una cara coneguda… no podia ser, però la vida es base en casualitats i la parella de l’any passat de Sri Lanka estaven allà plantats al mateix temple que nosaltres! Després de fer el guiri de rigor bevent aigua de la Font de vida eterna he manat a la recerca dels carrers amb encant, entre les botiguetes de té verd, la pluja i el vestit dels diumenges dels habitants de Kyoto semblava una escena treta d’una altre època! Es veu que aquí les noies queden el diumenge per treure les seves millors gales i caminar per la ciutat amb les sandàlies amb la sola de fusta… He manat també a la busca i captura de geishes i maikos (aprenents de geisha), voltant pels carrerons amb olor de fusta mullada, però no hi ha hagut sort i ens hem hagut de conformar en fer un reportatge fotogràfic de les cases de té on treballes i de veure com, quan no són a casa, giren les fustes amb el seu nom de l’entrada! Després d’aquest intent frustrat hem decidit visitar el mercat de Nishiki i sentir les “olors”, veure els colors i del que es podia provar tastar-ne els gustos, no sempre agradables! Hem provat mochis de té verd i soy beans i, sincerament no està fet per nosaltres, per això després de provar un peix plàncton diminut hem decidit assegurar les postres I prendre el ja tan arriscat gelat de vainilla. Pròxim capítol: Pequesan visita Nara!
Primera experiència a un onsen, preguntes que et venen al cap a la cerimònia prèvia: He d’anar-hi nua? Puc fer servir la tovallola gran i la petita? Qui més s’ha assegut al tamboret de fusta? On deixo la tovallola? Estaré sola? Què faig dins l’aigua?
Moltes d’aquestes preguntes troben la resposta quan imites a les dones que estan allà dins amb tu! “Sola ante el peligro” obro la porta que em duu al primer onsen del nostre viatge. Tres dones, dues piscines, 10 tamborets, 3 tovalloles petites i un munt de productes de cosmètica… em lio i no sé què fer primer. Obro la dutxa, netejo el tamboret, deixo les tovalloles mortes de fàstic a una estanteria, omplo la cassoleta de fusta, me la tiro per sobre, m’aixeco i entro a l’aigua. No tinc cap distracció, per tant canvio de piscina. Vaig a fora a compartir piscina amb una iaia amb la tovallola petita al cap (ara descobreixo perquè serveix la tovallola petita), em pica un mosquit i decideixo que, per avui, ja n’he tingut prou. Tampoc cal abusar el primer dia!
Segona experiència a un onsen superada amb escreix, ahir en vam aprendre i com dos artistes hem baixat amb la yukata (el kimono japonés d’estar per casa) i una tovalloleta petita per fer-nos un banyet d’aigua termal calenta. Avui ha estat una mica més relaxant i és que això de menjar amb palillos està fent que cada cop se’ns aixinin més els ulls.
De bon matí he manat a fer quilòmetres cap al Nara park… Centenars de cérvols afamats esperaven que turistes, com nosaltres, els donessin galetes… Hem caigut al parany i ja veus en Ferrant corrent amb les galetes a les mans davant una manada de cérvols japonesos! Hem visitat també un temple que ens ha deixat amb la boca oberta, suposo perquè no ens l’esperavem i és que no es veu cada dia un buda de 15m d’alt.
Volíem arribar a Koyasan de clar i hem agafat el tren, parant abans a comprar el “Petit Príncep” de rigor per la col·lecció de la tieta… la dona de la botiga no ens entenia i hem optat per dibuixar-lo! Resulta que, contra pronòstic, la dependenta ha tornat amb dues edicions diferents sota el braç i, és que com diu en Ferry, una imatge val més que mil paraules!
Arribant al nostre temple a Koyasan, ens han ensenyat l’habitació, tatami, taula i coixins… typical japanese i amb uns jardins acabats de rampinar. Com que encara era clar, hem passejat pel poble i sols com mussols hem pogut gaudir del complet de temples de Garan en exclusiva! El lloc és molt bonic, temples, toris, campanes, fanalets, es respirava tranquil·litat i harmonia i si no he fet 200 fotos, no n’he fet cap!… S’acostava l’hora de sopar i no tenia ganes de fer la meva nova dieta basada en tofu… Tal i com m’imaginava avui toca operación biquini i després de mig sopar i ajudar a un monjo que sabia que parlàvem català i que “Catalonia is not Spain”, hem anat a fer un vol pel cementiri budista de Oku no in… infinitat de tombes, fanalets tètrics i ningú a la vista… em quedo, sens dubte, amb l’experiència de l’onsen i marxem del famós cementiri fent els 100m llisos 🙂
Dormir sense massa aliment a l’estómac i sobre un fotón no ens proba. Ara mateix acabem d’arribar a lhotel de Miyajima (21:00) i no tenim esma per la nostra tercera experiencia a un onsen. Ha estat un dia dur i cansat i és que el despertador ha sonat molt d’hora per compartir amb els monjos budistes la seva meditació matutina. Amb lleganyes als ulls hem escoltat durant una bona estona càntics i mantres de tres monjos a la sala del temple rservada a això. El fet que només n’hi haguéssin tres ens ha decepcionat i hem enfilat ràpid camí al cementiri tètric de nit i fresquet de dia. Ara ja sabem què signifiquen les escultures Jizo (els hi posen Barret i pitet per protegir els nens que han mort i sol ser vermell perquè és el color que espanta el dimoni); et mires cada tomba amb una mica més de respecte.
On time hem anat empalmant trens fins arribar a Miyajima treient-ne com a conclusió que a tot Japó hi ha un uniforme official d’anar a la feina: pantaló negre i camisa màniga curta blanca, o amb ratlles pels més agosarats i caçatendències!!! El primer que arribes quan arribes amb el ferri a Miyajima és la Tori, la porta flotant vermella, d’on els “plebeus” havien d epassar-hi per sota en vaixell abans de posar un peu a l’illa. No podiem deixar de tirar-hi fotos i ens hem esperat fins a presenciar una magnifica posta de sol amb la tori, les muntanyes i el réflex del sol al mar. Tenim fotos de totes mides i colors, només ens falta que dmeà al matí l’hagin posat a punt amb la marea alta i d edia i…. reitero que Japó, és un món apart!
Què hi ha millor que començar el dia amb la suada del segle? Se’ns van enganxar els llençols i el primer que vam fer va ser comprovar que la tori de Miyajima seguia al seu lloc, flotant en un mar en calma. Tocava pujar a la muntanya més alta de l’illa i des del mirador veure totes les illes del mar interior. Pujant amb el telefèric, sobrevolant boscos frondosos ja es començava a entreveure el paisatge. No va ser fins que vam arribar a dalt que vam ser conscients que l’últim km fins al cim serà duríssim. El sol picava amb força (i la pujada també)… Suant la cansalada vam arribar al mirador, vermells com tomàquets, des de dalt teníem una panoràmica de 360ºC que no vam acabar d’assaborir degut a la calor infumable. Vam tirar fins a Hiroshima perquè se’ns posés la pell de gallina, al veure la A-bomb Dome, el museu de la pau i llegar mil històries esgarrifoses, et venien ganes de cridar amb veu alta: Com pot ser que la humanitat siguem així?
Amb els pèls de punta i arrossegant encara la calor del matí vam seguir fins Osaka, on dormíem. Vam aprofitar per gaudir una vegada més de l’amabilitat japonesa, així com passejar per Dotombori Street! El carrer de la “festa”, les prostitutes i els ninotets extravagants a les façanes per excel·lència d’Osaka abans de sopar de forma peculiar! Va manar a un restaurant o només hi havia locals i amb una canyeta de pescar aconseguies el teu peix… com a bons guiris que som… se’ns van resistir i vam optar per menjar de menú! Després d’uns quants dies per Japó encara tinc una pregunta que no em deixa dormir. Perquè carai les noies van amb mitges o mitjons de mitja a 40ºC si van amb sandàlies??? Amb aquest tipus de preguntes i desitjant després de les experiències impactant d’avui que s’acabin les injustícies i les guerres i que, per fi puguem gaudir de la utopia de tenir pau al món, me’n vaig a dormir!
Les coses passen per alguna raó i, a vegades, fins que no ho veus en perspectiva no ho entens. Tot i aixecar-nos extremadament d’hora i marxar d’Osaka amb un dels primers trens direcció Mont Fuji… ens vam equivocar de tren! Després de l’odissea de recórrer mig Japó en un matí Vam arribar a l’estació i tot i començar a caminar amb 2 hores de retard, no tenir suficient aigua per la pujada i començar amb l’adrenalina i nervis a flor de pell, vam arribar, per impossible que semblés al punt de partida sobre les 4 de la tarda, no sense patir una bona estona per si plovia a bots i a barrals.
Començant il·lusionats sabíem que seria un trekking dur i entre glop d’aigua i glop d’aquarius es feia més amena la pujada. Pujant com cabretes pels camins, escales de metres d’alçada, rocs, vam arriba en 4,5hores a la 8.5 estació on ens esperava el que podríem dir-ne un refugi de muntanya (allà n’hi diuen hotel) amb l’arròs al curry més deliciós que hem menjat mai. Tocava treure’s les sabates, posar-se dins el sac i, començar a suar la gota gorda, ja que “dormir” en una habitació amb lliteres i japonesos dormint (i roncant) a les 8 de la nit no acaba a estar fet per nosaltres… De totes maneres, la decisió de pujar fins tan amunt va ser l’encertada, ja que aquesta nit només podíem somiar amb l’hora i mitja que ens separava del cim… i és que després de 4h de pujada, 1.5hores més no són res!!!
Pròxim objectiu: 3.776m – Mont Fuji!!!
2:30 de la matinada. No sona l’alarma ni fa falta, no hem pogut dormir massa bé i, a més a més, les 20 persones restants de l’habitació fan un xivarri de mil dimonis… Totes menys una.. que és la que ronca!
Ens hem equipat amb roba d’abric i a les 3 hem començat a pujar, amb una filera que resseguia la muntanya de frontals. A cada dues cantonades paràvem a baixar pulsacions perquè durant la pujada adelentavem a grups, marejats i encantats! Després de prendre’ns un gel de glucosa pura ens hem posat les piles i, en un tres i no res ens hem trobat a prop del cim, amb el sol començant a treure el cap per l’horitzó, sobre els llacs i la vall dels voltants. A la vista magnifica li sobraven tres “municipals” guiant el trànsit cap a dalt el cim i és que equipats amb xaleco reflectant i altaveu t’avisaven de quan et quedava per ser més aprop del cel. A les 4:40 arribàvem a dalt i ens quedàvem fascinats pel cràter del volcà, les restes de neu que encara hi havia i la quantitat de gent! Després de fer les fotos de rigor i de corroborar lo exagerats que són els japonesos que van equipats com si pugessin a l’Everest i que cada tres passes inhalen oxigen… la veritat és que n’hi ha per llogar-hi cadires, però tocava baixar. Tres hores de tensió continua a les cuixes, cames, bessons, turmells i genolls per no relliscar més del compte i aparèixer a la 5ª estació abans del que tocaria! Després de 3h i completament morts, hem pogut agafar el bus de tornada a Tokyo!
Un cop a Tokyo i, instal·lats a l’hotel hem decidit provar Akihabara, el barri de l’electrònica i “l’anime” més espectacular del món. De botiga de figuretes manga a sales de joc, grans magatzem i uns cafès molt peculiars amb senyoretes vestides de serventes pel carrer que et decoren les begudes i postres amb dibuixats, juguen amb tu, et canten, …
Repte del viatge: Superat amb èxit!
Avui ens hem llevat amb ganes de marxa i començar el dia amb unes oloretes molt interessants i ens hem dirigit al mercat del peix. Amb uns amics hem tirat al metro i només sortir de l’estació una flaire de peix ens ha vingut a recebre. Al mercat havies de vigilar amb els carrerons, laberints i amb els carros porta-gels que gairebé se t’emporten el peu. No vigilen però és el seu dia a dia. Agafar preix fresc, congelar-l’ho matar els que encara estan vius, pescar per segon cop aquells congres que s’escapen de la caixa i veure com turistes badocs paren encantats i fan fotos a la massacre de matar un peix rere un altre. Després he manat xino xano a Ginza i hem arribat a fondre’ns de calor als jardins del palau imperial. Són infranquejables, ja que encara hi viu l’emperador i la seva dona (que diuen que té pànic escènic i no surt mail)
Amb les plantes dels peus cremant del sol, tocava dinar i veure els nenúfars de Ueno en un llac. El llac ni es veia i és que els nenúfars eren més alts que jo, en tres dimensions i no enganxats a l’aigua.
Em voltat per Akihabara i agafat el metro fins arribar a uns castells de foc… per acabar bé el dia faltava el mític karaoke espontani a una habitació privada amb vistes a Shinjuku. Ha estat un dia rodó!!
Què es fa un diumenge al matí si estàs de vacances? Patejar Tokyo i acabar amb els peus destrossats! S’havia d’aprofitar el temps i teníem un munt de coses a la llista pendents… Primer de tot, havien de visitar els 60 Doraemons plantats a la ciutat i és que degut a la imminent estrena de la seva pel·lícula estan tots bojos pel gat còsmic. Vam poder comprovar on es fiquen tots els nens de Tokyo cada diumenge: a fer-se fotos amb en Doraemon… Per no ser menys, nosaltres també vam caure al parany i després de veure unes vistes brillants de la Tokyo tower, va manar als edificis del govern on vam poder apreciar l’extensió de la ciutat ja que degut als terratrèmols i al cost de les estructura dels edificis no hi ha gratacels en excés!
Per patir una mica de calor vam visitar un parc on hi ha un dels temples més importants de Tokyo… però era un altre temple com els 1000 que ja hem vist… Per dinar, Shibuya, o més ben dit, el restaurant de sushi amb pantalletes que bé el menjar amb una cinta magnètica… això ho haurem de franquiciar i ens forrem! Per pair el dinar vam entrar a una casa de jocs, centenars de japonesos asseguts davant escurabutxaques, màquines d’apostes de cavall amb realitat virtual, nenes adolescents fent-se fotos per desaxinar els ulls i nosaltres ens vam posar a tocar els tambors! Cal dir que en Ferry va guanyar les tres partides i que Frozen va ser la cançó estrella!
Per acabar el dia, tocava anar de compres pel “carrer del souvenirs” que, curiosament, coincideix amb el carrer d’un altre temple més bonic i al costat de la Tokyo Sky Tree (una torre altíssima que emula un arbre i un edifici amb una espècie de caqueta daurada gegant…
Tokyo is different i és que mirant l’skyline de la ciutat, recordant com m’agrada sentir el soroll d’unes passes de xancletes amb la sola de fusta, de tancar els ulls I somiar amb el ding dong de les campanetes al vent, m’adono que no m’importaria viure en aquesta ciutat… Ara quan esperi el metro a Barcelona trobarem a faltar el cant dels ocellets que els nippons tenen al fil musical de l’estació….
Per despedir un viatge genial i posar-li la matrícula d’honor què hi ha millor que passar un dia al Disney Sea i disfrutar com nens petits?
Amb tota la il·lusió del món va manar a disfrutar com camells per comprovar que els japonesos es osen nerviosos quan entren per a porta d’un parc temàtic, que obren els parcs a les 8 i tanquen a les 10 de la nit (una mica fora d’hores, no?) i són civilitzadíssims a les cues de les atraccions… poden esperar hores i hores i no hi ha ni una pintada a cap paret ni barana de FxT! Admiro lo respectuosos que són! També admiro la seva capacitat per tenir ja tot el merchandising de Disney! Els veus ja al matí a Disney ja amb la samarreta i els porta crispetes del parc i… tornen a casa sense que els hi falti un accessori més: Gorres, diademes, tovalloles-capelines, samarretes, clauers, … També és curiós veure com les adolescents són calcomanies les unes amb les altres… surrealista!! També ens van impactar les crispetes de infinitat de sabors (curry, maduixa, jalapeños, salades, caramel… només falta que les inventant del maleït Green tea!
Un dia brillant, per posar fi a un viatge encara més brillant!
Arigato Gozaimazu Japó!!!