Comença l’aventura i és que no és el mateix viatjar dos que tres…. L’estrès de saber què posar a la maleta d’en Nil, de saber si ens posaran problemes de sobrepès o amb els polvos de la llet ens fa dormir poc i malament. Agafem el Vueling molt d’hora i ens plantem al mostrador de facturació per famílies on l’agilitat és digne d’admirar amb el cotxet (que no facturem: el secret és dir que és com un yoyo), una maleta de 10kg que facturem de forma gratuïta, una bossa de 5kg per en Nil, dues motxilles i el dron. És important mirar bé la política d’equipatge de les aerolinies quan viatges amb nadons ja que normalment pots portar molt més del que ens imaginem!
Amb en Nil en braços pugem al seu primer avió i tot i les reticències inicials juga amb els spinners i s’adorm tranquil·lament fins el moment d’aterrar. El copilot té un detall xulíssim amb en Nil i li entrega un diploma del seu primer vol.
Aterrem a Bologna, lloguem el cotxe a Goldcar (amb algun incident – a Itàlia les targetes de crèdit sense numeració o amb numeració sense relleu no funcionen per llogar un cotxe, pel que hem de fer mans i mànigues per canviar el titular de la reserva i així poder gaudir del nostre mitjà de transport pels propers 7 dies) un super Polo de color blau i una cadireta pel peque que sembla més de platja que de cotxe amb tots els estàndards de protecció. Tot i que ens donen un protector decidim posar-hi un llençolet de cotó perquè en Nil sui una mica menys.
Carretera i manta enfilem cap a Eslovènia, parem a dinar a un poble diminut i poc pintoresc del Veneto italià i comprem l’autopista pass just a la frontera amb Eslovènia. Un passi per poder fer servir les autopistes del país durant 7, 15, 30 dies o tot l’any. El de 7 dies és obligatori i costa 16€, però també hem de dir que ningú ens va demanar el comprovant. Després de 3 hores i poc ens plantem a Piran, un poble amb campanar venecià que mira imponent al mar. Deixem el cotxe a un aparcament de les afores i agafem el transfer al centre de la ciutat. El primer que ens sorprèn és la calor infernal que fa, el segon és que les platges no existeixen, la gent té plataformes de ciment i roques com a platja, deixant enrere la imatge paradisíaca de qualsevol lloc del mediterrani. Les aigües transparents de l’adriàtic brillen amb el sol potent de la tarda i ens conviden a tastar-ne la temperatura. Piran ens agrada i comencem també a ser conscients que els carrers empedrats i el nostre cotxet de ciutat cosmopolita no seran massa amics… Les millors vistes del poble són des de les muralles (tenen un cost de 3€ i no són aptes per cotxets) i perdre’s pels carrers de la ciutat menjant un gelat (els eslovens i croats són fans incondicionals dels gelats) és el millor que podríem fer en una tarda d’agost.
Seguim fent camí creuant una altra frontera i arribem a Porec a un allotjament als afores on fem jugar una mica en Nil perquè pugui agafar el son en un llit i un país que no és el seu.
6 mesos i recórrer en 24hores 4 països no pinta malament, no? A en Nil li espera un futur viatger prometedor!
Els check outs a Croàcia són a les 10 del matí i tot i que el despertador Nil zona entre 7 i 8 costa molt posar-nos en marxa, nets, menjats i amb el cotxe carregat. Aquest matí visitem Porec, deixem el cotxe al pàrquing de l’entrada i amb el cotxet no tot terreny enfilem el carrer principal de la ciutat. El poble ens sembla molt bonic, amb molt ambient, botigues de platja i souvenirs, gelateries i restaurants que conviden a quedar-s’hi de nit per poder-ne gaudir. Tots aquests poblets fan com una península i tenen diferents perspectives del mar. Nosaltres decidim anar fins la punta del poble, on hi ha alguna resta romana i d’allà a la Cocteleria peschiera, on a part d’haver-hi un golf per tirar boles al mar, hi ha el famós cor d’on s’obté la perspectiva perfecte i més fotogènica de l’indret!
Seguim xino xano amb el cotxe cap a Rovinj, el poble més bonic dels que hem vist fins ara i apte únicament per motxilles de porteig. Som uns inconscients i deixem el cotxe a l’aparcament de l’exterior (tots els poblets segueixen el mateix patró de pobles peatonals) i amb la motxilla i el cotxet visitem el poble. Dinem a la Pizzeria da Sergio unes pizzes tamany XXL i ens adonem que Rovinj és un poble amb molt d’encant. Carrers drets i empedrats, cases de colors pastel, pujades i baixades, quadres adornant cada paret I botigues d’art, ceràmica, pintura I gelateries!
Pugem suant i amb el cotxet plegat a l’ombro fins dalt l’església per gaudir de les vistes 360 des d’allà. Ens adonem que estem rodejats d’aigua i que cap a l’esquerra hi ha un port Esportiu d’allò més gran. Suats decidim fem camí cap aquest cantó per gaudir de la millor panoràmica de la ciutat i és que creiem que és un magnífic viewpoint de Rovinj, barquetes de pescadors, el mar que fa pampallugues amb els rajos de sol, un passeig amb para-sols, les parets de coloraines, els porticons mig oberts i a dalt el majestuós campanar punxegut.
Ens emportem les instantànies del viatge i marxem contents cap a Rijeka (volíem parar a Pula, poble interessant per un bon amfiteatre romà i a Bale, un poble més de muntanya, però amb en Nil decidim fer directament camí cap al nostre següent camp base). Creuem una carretera de muntanya on la pluja fa que baixi la temperatura 10 graus de cop i arribem a Rijeka passant per Opatija i les costes amb vistes a les primeres illes croates del viatge.
Agafem forces perquè demà provarem la temperatura de les aigües adriàtiques!
Com que no tenim massa temps i tenim ganes de gaudir de la Croàcia illenca decidim posar rumb a l’única illa on no s’accedeix amb ferry i hi ha un pont que la connecta amb la “mainland”. Krk és una illa no massa coneguda (si per alemanys i polacs) aquí i on el pare d’en Ferran hi va fer de les seves quan era jove. Una illa gran i ben connectada envoltada d’aigües transparents i turqueses. Fa calor i decidim fer dia de platja, tot i que hi ha platges increïbles, aquestes no són fàcilment accessibles si vas amb un bebè (a algunes només s’accedeix amb vaixell) i posem rumb a Baska (una platja urbana massa concorreguda). Es respira ambient estiuenc i fa olor de crema solar i per aquesta raó no hi ha ni un metre quadrat lliure a la sorra. Decidim treure el dron a passejar pujant al Castell de Baska i gaudir d’unes vistes privilegiades mirant el mar. De Baska seguim fins a Krk, la capital, una ciutat molt pintoresca que podria sortir tranquil·lament a un capítol de “Joc de Trons” envoltada d’història i mar. Aparquem a un carrer paral·lel de l’aparcament de pagament que hi ha al costat de la platja XXXX i gaudim mentre ens banyem del primer pla de les muralles de la ciutat que després recorrerem a peu. Ens encantem una mica i se’ns fa tard per arribar al següent destí i decidim seguir la ruta per l’illa sense cap més stop & go i d’aquesta manera començar a enfilar les hores que ens queden per arribar a RadovikaXXX el nostre centre d’operacions per descobrir Plitvice. Ens sorprèn molt la carretera per arribar allà i és que resulta que està fora de qualsevol circuit turístic, s’hi ha d’anar expressament i bàsicament no queda a prop de cap altre punt d’interès. Passem entre pobles de 3 cases de camperols, edificis destruïts i jardins amb gallines en llibertat. A la carretera gairebé no es poden creuar dos cotxes i ens sentim com si haguéssim agafat una màquina del temps i haguéssim tornat als temps on la guerra, no fa tants anys, hi era la protagonista principal.Després de serpentejar carreteres i fer 50km en 1 hora arribem al destí, sopem a un restaurant molt recomanable al costat de l’hotel (El DjenjaXXXX) i agafem forces per carregar en Nil a la motxilla l’endemà i començar a caminar.Ens sorprèn molt a mesura que ens apropem a Plitvice les fileres d’homes que caminen sense parar pel voral de la carretera, semblen pakistanesos i més tard llegim que aquelles contrades són una ruta migrant molt popular. Aquests homes passen mesos caminant des dels seus països a la porta d’entrada a Europa i un cop a Croàcia faran el que calgui per, en un futur, ser ciutadà de la Unió.
Nota: degut a la popularitat del parc nacional l’afluència de gent és cada cop major. Hi ha teòricament un cupo d’entrades per dia, nosaltres no ho sabíem i ens vam aixecar ben d’hora per poder entrar a un slot específic. Recomanem reservar entrada online per avançat. Nosaltres vam entrar a l’slot de 8 a 9 i ja vam haver d’esperar més d’1 hora per agafar un vaixell per creuar als llacs superiors.
Acollonits per si no trobaríem entrada tot i haver conduït fins al cul del mismissim món ens aixequem d’hora i decidim posar el polito mode sport per aparcar i comprar l’entrada. L’aparcament de l’entrada 1 (és el que ens serveix per fer la ruta C???) encara té places disponibles i creuem la carretera fins a taquilla. En Nil ja va com un rei a la motxilla on hi passarà les properes gairebé 5hores i només entrar al parc ens adonem que ja hem fet tard… hi ha moooolta gent, tot i que el paisatge és encantador. Es veu que aquest paratge natural va quedar totalment amagat durant anys, ja que s’hi amagava part de les milícies i només tancar els ulls, no ens podem ni imaginar tot el que han viscut aquestes cascades i muntanyes fa uns 40 anys. La imatge dels del primer mirador és totalment instagramejable i és la foto exacte que et vé al cap quan penses en Plitvice. Aigües turqueses, muntanyes verdes i frondoses i cascades un pèl més seques del que estem acostumats degut a l’època de l’any que ens trobem. Comencem la ruta que ens farà fer uns 8km i seguim les passarel·les fins a creuar literalment per sobre les aigües i veure la cascada més alta de Croàcia (Europa??) que degut a la sequera és un fil més aviat petit d’aigua. Seguim contemplant paratges naturals d’una bellesa extrema i en Nil s’adorm com un campió entre tanta pau. Les cascades segueixen i fem cua per agafar el vaixell que ens durà als llacs superiors. Tot i que menys massificats crec que els inferiors ens agraden més que els superiors i venir a una època diferent de l’any garantitzaria que absolutament totes les cascades estiguessin al seu màxim esplendor. En Nil juga amb la gespa i gaudeix creuant el llac amb el vaixell, mira a banda i banda tota la paleta de colors que va des d’aigües transparents (pots apreciar fàcilment tot el que hi ha dins l’aigua fins uns quants metres), a molsa frondosa, als colors vius de les flors i al soroll eixordador de les mil cascades. Per tornar agafem un autobús elèctric que ens torna al punt de partida on tocarà agafar el cotxe i posar rumb al país objectiu del viatge! Notem una gran diferencia entre la costa croata i l’interior, un estil i nivell de vida totalment diferents, del món avançat al món totalment rural, del segle XXI als anys 70 0 80… això s’agreuja només passar la frontera amb Eslovènia. El canvi de percepció és increïble, i és que Eslovènia ens sembla un país d’allò més avançat. Tot és verd, mires a l’horitzó i el paisatge es composa de camps verds, muntanyes, arbres fins on t’arriba la vista i pobles encapçalats per un campanar punxegut i teulades de color ataronjat. Uaaau! Cada km per l’autopista ens deixa fascinats i arribem a Ljubljana entre pocs cotxes, calma i envoltats un altre cop de verd i una tranquil·litat impròpia de les grans capitals europees.
Comença un dia que hauria de ser tranquil, passejant i gaudint de cada racó d’aquesta bonica capital. Agafem el bus per arribar al centre i comencem a fer km per carrers estrets I encantadors, carrers que voregen el riu I on els desmais fan ombra a les incomptables terrasses que acompanyen als habitants d’aquesta ciutat. La ciutat és petita i amb un dia la tens vista si és que no et vols perdre pels camins inacabables i laberíntics d’el Tívoli; el seu parc urbà més gran i verd. Aquest pulmó voreja majestuós les cases de colors i els carrers nets i li fa la competència al Castell de la ciutat. Decidim creuar el riu pels tres Ponts (encara no entenem perquè se’n van construir tres, gairebé un a sobre l’altre) i ens quedem fascinats per la tranquil·litat que s’hi respira. Les voltes del mercat, l’ajuntament i el carrer principal, ens porten a perdre’ns per carrers que o bé arriben al Tívoli, o al Riu o al Castell. Decidim enfilar-nos muntanya Amunt amb un nen de 8kg i un cotxet de 6 fins arribar al Castell. Les vistes ens deceben, els mosquits ens acribillen i la suor ens Baixa pel front… però és un bon moment per fer gala de l’eslògan per continuar; atura’t i així ho fem prenent un refresc al cim de la ciutat. Decidim no fer servir el funicular que ens hauria facilitat l’existència i baixem xino xano per seguir amb la ruta. Tot i que no hi ha massa a veure només passejar per cada racó és fascinant i acabem morts de calor prenent un spritz al voltant del riu per intentar, sense èxit, refrescar-nos. En Nil està Vermell com un tomàquet i nosaltres morts de calor pel que aprofitem l’hora de la migdiada (i de més calor) per tornar a casa, agafar forces i baixar de nou al centre a recórrer part del parc Tívoli i acabar amb una vista memorable de la posta de sol al Neboticnik, el gratacel amb un bar a Dalt de tot que és famós per tenir les vistes als alps i a la ciutat més fantàstiques del país.
Cau la nit i sopem de nou al costat del riu. Aquí tot tanca a les 22:00 i ja ens va bé per poder posar nota als gelats eslovens (anem al Vico) i anar a dormir per afrontar un altre trepidant dia per aquest país que tant ens ha sorprès.
Bon dia! Arribem a la visita estrella del viatge i és que tots pensem en un llac amb una illa al mig quan Eslovènia, aquell gran desconegut ens vé al cap. A tan sols una horeta de camí des de la capital ens trobem amb un parell de llacs impressionants! Per anar fent salivera parem a Stokka Loka, el poble medieval més antic i ben conservat del país. Segueix el mateix patró que totes les ciutats i és que els paisatges de postal mode Heidi són característics de cada racó d’aquest petit trosset de món.
Decidim parar al llac Bohinj per descobrir un llac enorme, al mig de la natura i el preferit dels locals. És un llac on el paddle surf és l’esport nacional i on miris on miris fan servir de platja per fer passar la calor de l’estiu. És un llac totalment navegable on el verd dels arbres tenyeix l’aigua transparent. A prop del càmping veiem un pàrquing (de pagament) totalment ple i és que creiem que és el punt més xulo per refrescar-se. Com a aperitiu aquest llac ens ha anat bé però l’expectativa és alta i no és fins que aterrem al Llac Bled que ens perdem amb l’encant de cadascuna de les vores de llac. Estem allotjats a 20’ de Bled i el primer que fem és donar la volta al llac per familiaritzar-nos una mica amb el highlight del viatge. La llum de l’hora daurada ajuda i decidim dedicar la tarda a descobrir on ens banyarem demà. Aquí les aigües ens recorden a la veïna Plitvice, escoltes rialles i nens fent la bomba a tort i a dret i veus gent gaudint dels 25 graus de l’aigua a cada cantonada. El Castell de Bled ho presideix majestuosament, fent de guarda-espatlles a l’illa de St. XXX, amb la característica església al mig i els XX graons que segons la tradició el nuvi ha de pujar amb la núvia a coll per tenir bona sort i els millors desitjos.
Els vaixells estan ja al moll, tot i que un Munt de gent segueix gaudint de les activitats aquàtiques. Fem la foto de rigor amb el cor emmarcant la famosa església i desembarquem a un parell de zones de bany que apuntem per fer la delícia de l’endemà. La posta de sol apareix i els colors taronges i rosats tenyeixen les aigües del llac com si fos una aquarel·la. Les llumetes fan pampallugues a la riba del llac i el Castell domina un indret que ens ha robat ja el cor.
Sopem al restaurant Carman i decidim que no n’hem tingut prou i que l’endemà tocaria pujar al mirador, tastar la temperatura de l’aigua i descobrir què ens amaga el Castell.
Ens aixequem d’hora per intentar evitar les hores de màxima calor, agafem la motxilla de porteig i decidits deixem el cotxe a l’aparcament del Càmping (on el preu per hora de 6€ és més car que el SABA de Passeig de Gràcia) i comencem a enfilar al mirador de OstrijaXXX. Decidim anar a aquest perquè amb un pes mort de 8,5kg a la motxilla no aspirem a coronar l’Everest. LA nostra sorpresa vé quan ens adonem que fa un parell de setmanes hi va haver aiguats i el camí per pujar al mirador està arrasat per una riuada. Com podem enfilem muntanya amunt (està ben assenyalat) però no sé perquè ens despistem i no veiem l’última fita (que queda a la dreta)… Al cap d’una bona estona i una pujada diria que perillosa ens adonem que ens hem passat el mirador i que sense voler estem de camí al que van els superherois… Decidim parar i baixar de nou a la recerca del mirador amagat…. La baixada la fem fent esses per no relliscar i finalment trobem el camí al nostre objectiu que ens destrossa els genolls però ens premia amb unes vistes impressionants. En Nil es desperta per gaudir del paisatge i és que tardarem anys en oblidar la bellesa d’aquest racó de món. Suats com si haguéssim sortit de la piscina ens posem el banyador i ens banyem a les aigües refrescants i cristal·lines del llac. Gaudim com en Nil fent xip xap i quedem com nous per visitar l’exterior del castell (l’entrada costava 15€ i tothom ens va dir que l’únic que valia la pena eren les vistes, que dubto que siguin molt millors que les que vam obtenir des del mirador), agafem forces fent la cata del millor XXX cake de la zona al Zima Cakes i amb il·lusió seiem al cotxe resignats perquè ens queden 4h per arribar a la nostra següent i última nit de viatge a Bolonya. Eslovènia s’acaba però ens adonem que passem pel costat de dos punts imprescindibles del país: Les coves de PostjonaXX (on no té sentit entrar amb un bebè de 6 mesos) i el Castell de Predjama (que veiem des de fora perquè ens queden encara moltes hores per endavant de camí). Ja a Itàlia fem un petit stop and go a Porto Gruaro, una mini Venècia en potencia fins que arribem a Bologna on ens esperen uns amics italians per sopar els seus famosos antipasti. Primer viatge dels pekesans 3.0 superat, tenim un gran viatger a bord i només tenim ganes de seguir descobrint racons de món junts.
