Viva “wife-wey” México!
Els Pekesans han arribat un cop més a la seva destinació, frescos com una rosa després de dormir més de 9h seguides a l’avió!
En plena negra nit hem agafat les maletes (en Ferry gairebé no recupera la seva ja que un noi tenia la mateixa i ja li havia confiscat) i hem començat el nostre usuari nivell principiant d’Uber que ens ha deixat a l’hotel… sense poder entrar a l’habitació hem decidit aprofitar el temps i dirigir-nos a la ciutat ´mes important de la Meso Amèrica: La ciutat asteca de Teotihuacan!
Mèxic DF té fama de ser caòtica però, a primera vista (i les aparences ja hem comprovat que enganyen) ens ha sembla d’allò més tranquil·la… potser el fet de voltar a les 6 del matí d’un dissabte ha estat un factor determinant.
Els autocars Teotihuacanos ens han deixat davant les piràmides després de recórrer muntanyes amb casetes de colors apilotades unes sobre les altres, parades “fantasma” al mig de l’autopista de 7 carrils, venedores ambulants de gelatina casera de melocotón i un mariatxi sense disfressa que ens ha muntat un show de 10 minuts.
L’entrada a Teotihuacan ha estat perfecte! El sol encara no picava fort, els globus sobrevolaven la “Calzada de los muertos” i quatre persones comptades visitaven les ruïnes mentre els venedors ambulants encara no havien ni muntat la paradeta.
Es respirava pau, immensitat i pujar els 258 graons fins dalt la piràmide del sol a 15ºC s’agraeix! Ja entenc com els fidels creien que Teotihuacan tenia una energia de connexió amb els déus si pujar aquella piràmide a ple sol et porta a un èxtasi total que et provoca un autèntic patatús! Les ruïnes són espectaculars i imaginar-te la zona en la seva màxima plenitud fa que ens plantegem com van aconseguir tot allò i fer una piràmide gairebé tan alta com la de Keops!
Hem tornat d’hora de Teotihuacan i encara no podíem entrar a l’habitació, així que hem dinat a un restaurant typical mexican, ple de mexicans (si continuem així tornarem a casa gorditos perduts) i amb uns chicharrones per llepar-se’n els dits i hem adquirit la nostra SIM mexicana per estar totalment integrats. Gràcies a un trajecte amb Uber hem descobert la zona cool de la ciutat amb bars Molons (Condesa – Durango), hem conegut a un conductor que tenia pinta de fer contraban a Tijuana, hem pogut gaudir del caos real de la ciutat (i com la policia passa de tot) i hem après que a Ciudad de Mèxico no suele llover en domingo… molt científic! Hem passejat també pel pulmó verd de la ciutat (Bosque de Chapultepec); un parc ple de paradetes de xurrades on la joguina de moda és un mono que s’enganxa al cap i les famílies passegen els seus fills amb Corretja i la cara pintada de colors. També hem passejat per la plaça més gran del món: el Zócalo… que casualment hi feien un concert d’un artista mexica que suposadament té renom… Hem acabat el dia fets uns autèntics fresitas anant a sopar a un dels locals de moda de la ciutat i, és que hem conegut el Mèxic on sí podríem viure… el Mèxic de bars amb llumetes blanques embolicant els arbres, el Mèxic de grups d’amics que prenen cocktails sofisticats i el Mèxic de casetes amb cert encant i, és que contra pronòstic, la policia està per tot arreu intentant transmetre una mica més de seguretat!
Viva México weeeey!
Doncs resulta que el senyor taxista d’ahir era un meteoròleg experimentat i tenia raó… Al DF els diumenges no hi plou (almenys fins al migdia)
Avui hem canviat una mica d’aires i hem visitat la ciutat de Querétaro i San Miguel de Allende; hem arribat a les dues amb busos de primera qualitat amb pantalla individual, seients on et podies literalment estirar i banys separats!
Querétaro té un centre històric que, contra pronòstic, ens ha sorprès; és el Port Aventura de veritat; casetes de colors amb marcs a les portes i a les finestres i arbres retallats en formes geomètriques… Querétaro té també un aqüeducte més cutre que el de Segovia però la ciutat i els tacos valen molt la pena… després d’una visita fugaç hem anat a parar a San Miguel de Allende… Poblet on ens hem desplaçat amb un bon autobús local destartalat i que no passava de 30km/h… visitar el poblet consisteix en perdre’s per carrers cèntrics, adoquinats, estrets i de colors amb olor a art i música de mariatxi de Fons! Hi ha restaurants molt aconseguits, placetes amb molt d’ambient i quan es comença a fer fosc es tenyeixen les casetes de colors més intensos il·luminades per lamparetes de color groc… llàstima que hem acompanyat la posta de sol amb llamps, trons i pluges torrencials… esperem que el diluvi acabi aviat que demà toca visitar més i millor!
Arribar de San Miguel de Allende a Puebla requereix algunes hores en bus… hores que et fan pensar en tot el que has fet durant el dia… des d’esmorzar en un forn de pa típic d’aquí: és a dir, ple de pastes, dònuts, dolços, empanades de totes mides i colors amb autoservei en una plata metàl·lica i unes pinces comunitaris, fins a pujar al tramvia turístic per recórrer els carrers acolorits a ple sol de San Miguel de Allende i descobrir alguns dels seus secrets: que si l’Antonio Bandera i la Salma Hayek hi van gravar pel·lícules, que si Cantinflas hi va comprar un hotel, que si molts estrangers compren una caseta per jubilar-se, que si menges un a pasteta típica i se’t trenca ets infidel… aquí es on hem pillat en Ferran… se li ha trencat!!
Després de 5h de bus hem arribat a Puebla… Pobla als peus del volcà Popocatepl (Popo pels amics), hem pogut corroborar un cop més que cap a la tarda comença a fer fresca i és que viure a 2.100m fan que el clima també sigui peculiar.. hem pogut veure a l’horitzó el volcà, a veure si demà es porta bé i podem fer la foto on es veu imponent davant el cel blau…
Després de passejar pel centre ens ha entrat la gana i hem sopat al “Mural de los Poblanos”, un restaurant per guiris d’autèntica cuina mexicana on tracten a l’encarregat de “Capitán” i on les salses que et diuen que no piquen et fan treure foc pels queixals! Hem provat les quesadilles i els tacos árabes que estaven molt bons i que per entendre’ns era una espècie de kebab tunejat… Al final necessitarem una desintoxicació de tacos… dieta on ets???
Era el dia de fer la foto del viatge… ens llevem amb ganes que no hi hagi ni un núvol per poder veure bé el “Popo” però, primera decepció: està núvol… igualment agafem un Uber direcció a Cholula per poder, entre núvols veure la “Iglésia de los Remedios” i la muntanya de fons: segona decepció, no hi ha manera de trobar el lloc de la foto… seguim decidits pujant a l’església, infinits graons quan encara no havien ni arribat els venedors ambulants pensem que des de dalt potser no podem fer la mítica foto però les vistes del volcà seran super xules… tercera decepció: els núvols han invadit el cim… No ens desanimem i quan agafem el taxi de tornada al Zocalo pensant que la foto és un muntatge, el taxista ens para a un pont sobre la carretera que li diuen “La Recta” i… voilà! Tenim la famosa imatge! Bingo!
Es veu que sota l’església hi haurà piràmide pagana (que sembla una muntanya) i es diu que l’església és un senyal de colonització però es dubta que en aquell temps els colonitzadors s’adonessin que hi havia un temple pagà a sota… Tornant al Zócalo amb un somriure als llavis passegem per la ciutat colonial i visitem la “Capilla del Rosario”, una capella brillant plena d’or i plata.. fa falta gairebé ulleres de sol per mirar cada detall.. també ens adonem que hi ha cues infinites als caixers automàtics que els nens petits passegen (com a DF) amb corretges per no escapar-se…
Passegem rumb a l’estació amb bon sabor de boca que ens ha deixat Puebla i quarta decepció… ADO GL és una merdeta punxada en un pal en comparació amb ETN i Primera Plus… Ni seients amb pantalles individuals, ni corrent, ni wifi, ni reposapeus, ni menjar! Hem comprovat que tot és qüestió d’expectatives! Després de 5h en bus, carreteres tallades, barricades i camions cremats arribem a Oaxaca i sopem en una Terrassa encantadores amb vistes a la “Catedral de Santo Domingo”; mengem tacos de conill adobat, verduretes i pop i… provem el Mezcal! Una espècie de tequila de 40º amb sabor a fum i fusta que es veu a glopets i que es pot combinar per exemple amb un margarita… No ens acaba de convèncer aquesta beguda tan preuada aquí… i menys després de comprovar el mal de cap que tindrem l’endemà! Nanit Oaxaca!
Ens llevem amb un mal de cap de ca l’ample, que ens fan pronunciar les famoses paraules de que mai mes beure mezcal… Tot i el mal de cap ens llevem amb ganes de fer de John Wayne i anem al Ranxo a conèixer els cavalls que ens faran cavalcar entre cactus, pedretes, figueres de moro per terres Oaxaquenyes… Realment, et senties dins la peli de “El Zorro” i només hi faltava que de darrere d’un cactus de 200 anys et sortir en “Rango” o un grup de mariatxis wey!
El meu cavall es deia Midnight i tenia prohibit menjar, el d’en Ferran “L’Antonio” també tenia prohibit menjar però a en Ferry li era igual i feia que el seu cavall fos superfeliç! Sort que no ens va tocar el cavall de la francesa que se li va desbocar i gairebé surt volant! Després d’acomiadar-nos de la Mary Jane va manar a comprar la famosa Guayabera; la de gala, vam prendre un suc de fruites tamany XXXXL i no ens vam atrevir a provar els chapulitos: grills, llagostes i cucs cruixents… Després de donar unes quantes voltes per Oaxaca va manar a buscar el bus que ens havia de servir d’hotel durant la nit i que ens faria arribar a primeríssima hora a San Cristóbal de las Casas per a fer un tour… però… les coses a vegades no surten com esperem i el que havia de ser una nit plàcida en bus es va convertir en un infern de 18h! Els famosos professors van decidir tancar les carreteres que sortien de Oaxaca i ja veus a un autobús ADO GL fent de 4×4 per camins de carro; almenys era entretingut mirar per la finestra i veure pneumàtics al mig de la carretera, fogueres que impedien el pas, camions aturats… i com un autobús ha de fer mitja volta en una carretera super estreta… Després de dormir poc i malament hem aconseguir arribar a la nostra destinació: Aleluyaaa weeeey!!!
Després de 18h en bus l’únic que teníem ganes de fer era estirar les cames… Total que hem vingut fins a l’hotel a peu, hem vist diverses botigues de rentar roba a pes (fins ara no n’havíem vist cap) i per 45MXN (menys de 2.5€) hem deixat 4.5kg de roba per rentar… Hem enfilat un taxi cap a San Juan Chamula… ens ha estat explicant el perquè del nom (quan els frares estaven colonitzant el poble el van dedicar a Sant Joan Bautista i quan un frare va anar a fer missa se li havia mort la mula per poder tornar a San Cristóbal; total un totzil va baiar al poble per avisar i com que no parlava l’idioma anava dient CHA MULA (mula morta en totzil)… També es va anomenat “Ciutat Real” i ens ha confirmat que tot el que es fa al temple està acceptat per l’església catòlica…
En entrar al temple hem vist tots els rituals que caracteritzen el poble i aquesta mescla de religions i creences és realment diferent i fascinant! Només veient-ho pots arribar a fer-te una idea de tot el misticisme de de l’edifici: Famílies senceres es reuneixen al temples; un temple buit, sense bancs, amb el terra cobert de pinassa i espelmes de totes mides i colors, amb tots els sants al voltant de l’església; figures amb un mirall on s’hi reflexa la maldat… Tothom agenollat al terra repartint amb cura les espelmes, encenent-les de 3 en 3, bevent refrescos (diuen que el gas et fa sortir el dolent del cos), tirant posh (la beguda alcohòlica típica a terra, sobre les espelmes i sobre els “malalts”), passant herbes sobre el cap i cos de la gent i, fins i tot utilitzant també un gall mentre reciten un mantra amb un idioma totalment desconegut fan passar el gall viu fent voltes per sobre les flames de les espelmes i després, el refreguen sense miraments per la persona en qüestió… És increïble com poden conviure sants i el que en el seu moment podia ser considerat paganisme… l’església està pintada amb animals, plantes i creus que en diuen mayes…
Després de quedar-nos impactats hem visitat també el cementiri que rodeja l’església antiga on hem pogut apreciar que les creus només duen la data de mort (creuen que el naixement no és important), així cap a les inacabables muntanyetes de terra que ens feia sospitar que els difunts no estaven enterrats a massa profunditat… Les creus són de diferents colors segons l’edat dels difunts (blanques i negres)… Després de passejar pel poble hem tornat amb un combi per 30MXN i hem passejat per San Cristóbal; poble encantador hippie i molt animat… ara toca descansar en posició horitzontal: per fi!!!
Ja no recordàvem què se sentia dormint en posició horitzontal… ha estat una nit magnifica en un llit King size i podent canviar de posició infinites ocasions sense torticolis i amb les cames totalment estirades! Quin gust!
Després de llevar-nos hem posat rumb al “Cañon del Sumidero” per 240MXN… ens hem posat el salvavides i cap al riu hi falta gent! Hem vist cocodrils, ocells de tot tipus i hem navegat entre parets de més de 1000m d’altura. La veritat és que impressiona passar amb una llanxa motora al costat de parets enormes; sembla que t’hagin de sortir caps de dinosaures entre la frondosa vegetació! En Ferran i jo posàvem la banda sonora per fer-ho més autèntic! Miraves amunt i veies els rajos de sol difuminats de l’altura de les parets… També ens ha sorprès les cascades (árbol de navidad) que surten com si fos el més normal del món d’entre la roca i desgraciadament la quantitat de porqueria que acumulen al riu! Després hem fet una visita a Chiapa de Corzo; un poblet sense encant i amb una calor inaguantable!
San Cristóbal de las Casas té un ambient molt peculiar, hi ha molts hippies que es concentren aquí i tot i ser un gran punt turístic i ser un poble molt bonic i pintoresc, creiem que està saturat de bars i hotels ja que en tot moment et dóna la sensació d’estar sol a l’hotel i restaurant o negoci que mires… negoci que està desert… Ha arribat al seu límit?
Anem a dormir, demà toca matinar i veure cascades i, com no, gaudir d’un dia més a México Wey!
Crec que mai m’havia llevat tan d’hora per anar a visitar unes cascades… a les 4:30 ha sonat el despertador per fer prop de 435 bots de la carretera fins arribar a Palenque i és que veure la sortida del sol des d’una furgoneta amb els núvols sota els teus peus i havent de frenar cada 40m perquè els senyors mexicans han descobert (i amortitzat) els badens val tot l’or del món!
Al cap de 3.5h de corbes i bots infinits (avui sense passar per cap caseta de peatge bloquejada per els professors on són ells els que manualment t’obren la barrera després de fer una donació davant la indiferència de la policia) hem arribat a les cascades de Agua Azul que, contra tot pronòstic eren blaves de veritat!!! Això de Chiapas és molt salvatge, molt pura vida i més quan llegeixes que l’efecte que fa que les cascades seguien blaves és molt semblants al de Rio Celeste de Costa Rica… després de usar la cansalada (i és que a 400m les temperatures comencen a canviar i pujar estrepitosament) hem tirat direcció Misol-Ha; una casada semblant a la Fortuna de Costa Rica però molt més baixa i per on pots passar per darrere i veure el salt d’aigua des de dins. És xulo de veure.. tot i que els indígenes que van amb el matxet de sèrie et facin pagar dos cops per entrar, ja que es veu que els dos pobles per on passen les cascades volen rebre’n beneficis… quins nassos!
Ben suats hem arribat a l’hotel de Palenque; on son bastant bordes comparat amb lo encantadors que han estat a la resta del país i com que no suportàvem més la calor he manat a la piscina per refrescar-nos amb l’aigua que estava a 31ºC! Més morts de calor hem sopat a una pizzería al mig de la selva (Monteverde), regentada per un suís rodamón que fa 7 anys, plena de mexicans autèntics i hem pogut comprovar, un cop més, que Miss Univers no podria ser mai una mexicana que apart de no trobar-ne cap de guapa, es pinten com lloros amb un maquillatge que no marxa ni amb la suor.. Els hi hauré de demanar d’on el treuen?
Ens hem llevat molt molt d’hora perquè a l’hotel han decidit fer classe d’Aguagym a les 7 del matí! En certa manera, ens ha anat bé per poder estar “fresquets” a les ruïnes de Palenque! Hem après que als membres de la reialesa els deformaven el cap i que com que tenien coneixement que els diferenciaven de la plebe perquè els veneressin com déus es mesclaven entre ells fins a una crisi tal que va fer que Palenque fos del tot abandonada i quedés sepultada sota la selva més del 95% de la seva extensió. Després de veure ruïnes, sarcòfags, conèixer més de la cultura maya (i que eren més baixets que nosaltres medint 1.50m), hem passejat per la selva veient aranyes, tot tipus de vegetació, cascades i els nostres col·legues de Costa Rica monos aulladores… Tot i que no hem vist totes les ruïnes hem pogut fer-nos una idea de la grandesa d ela ciutat i imaginar-nos la vida a palau de governants amb taparrabos coberts de jade, plomes i amb coneixements d’astronomia que a m’agradaria!
En acabar ens he manat a remullar a la piscina de l’hotel fent temps per agafar el bus que ens portaria fer nit a Villahermosa… un poble que ni Villa ni Hermosa… Estem a ple centre però ens fa yuyu fins i tot sortir de l’hotel… la gent et mira malament, és malhumorada… en definitiva, un poble que ens dona molt mal rotllo… sort que demà agafem el vol cap a Cancún per recuperar color, moreno i bon rotllo!
S’ha acabat fer d’Indiana Jones… a partir d’ara tocarà fer de Sirenita!
Per fi, i sense entrebancs (només que ens hem aixecat mot i molt d’hora) hem arribat a Rivera Maya! Relax is coming; amb por hem agafat el taxi que ens duria a l’hotel… no teníem clar si havíem pres la decisió correcta després de veure els grans hotels de cadenes hoteleres amb platges privades; nosaltres estàvem en un hotel al mig de Playa del Carmen i amb accés a la platja pública… però gràcies a déu està complint expectatives! Estem en un hotel de 200 habitacions distribuïdes en cabanyes de 2 pisos, amb 3 piscines i molta vegetació! No sembla que estiguis aquí; sinó que assegut a l’hamaca de la Terrassa et podries fer la idea que la selva està a tocar!
Hem anat a la platja i a la piscina quan plovia amb força però els llamps i els trons ens han fet tornar a l’habitació per descobrir que cada any moren 256 mexicans degut a llamps… millor prevenir que curar i tot i que era molt relaxant veure com plovia embolicat en forma de cuc de seda a la Terrassa, quan els llampecs t’enlluernen i els trams es senten massa aprop crec que és millor no jugar-se-la… Al cap de 3h diluviant com si estiguéssim a l’arca de Noè ha parat i hem sopat a un italià en companya dels catalans que vam trobar ahir a Palenque; aquest ha estat el nostre primer dia al paradís… Demà ens han cancel·lat el tour amb les balenes perquè… la depressió tropical número 9 is coming!!
El despertador ha sonat d’hora per veure si feia sol… no… no feia sol, però tampoc plovia… després d’esmorzar un suc recent exprimit de mango, maduixes i plàtan hem pres la decisió d’agafar un ferri direcció Cozumel… amenaçava pluja però Playa del Carmen amb pluja també té el seu encant… Hem corregut per agafar el ferri de les 12 mentre un noi ens deia: No hace falta que corráis; estamos en México… Llegáis seguro!.. Cert! Hem agafat el ferri “Caribe” ja que era 30MXN més barat per persona i, en arribar a Cozumel hem llogat una moto supersònica per 20$ a Shark riders… Hem començat a fer km per carreteres desertes, un paisatge fantasma ple de botigues tancades, carreteres buides, cel gris i rodejats de mar i selva fins a l’horitzó!
Les platges més exposades eren totalment salvatges amb xiringuitos destrossats, mentre que a mesura d’anar avançant hem topat amb la Platja de San Martin, molt molt xula! Després hem posat rumb a Playa Palancar però no ens ha convençut i hem seguit endavant per dinar i fer snorkle a Sky Reef… Jo tenia el record de fer snorkle a un dels llocs més espectaculars que mai havia vist, però d’això fa 6 anys i el coral de colors i peixos infinits s’han convertit en un desert de coral esporàdic de color lila fent vaivé i peixos que et miraven intensament (cal dir que segurament no hem sabut trobar el lloc ideal i exacte de fer snorkle)…
Cozumel ens ha semblat una illa bastant morta, sense ningú als nombrosos beach club que hi havia a la Costa Caribenya i amb hotels buits… El temps ha aguantat per poder tornar a la moto només molls de sal i no de pluja i hem tornat xino xano per la platja fins arribar a l’hotel on hem fet un bany amb la piscina per nosaltres sols per després sopar al restaurant “Fuego” a primera línia amb vistes al mar, les llumetes, els llampecs i alguna que altra gotera…
Demà han tornat a cancel·lar el tour amb balenes, port tancat… haurem de tornar a inventar algun pla alternatiu després de veure el suc de maduixa, plàtan i mango!
Veure l’espectacle de llampecs de feixos de llum intensos és impressionant; el cel s’il·lumina per veure un mar blau intens i els ulls després de cada llampec només veuen estrelletes.
Avui hem decidit donar treva als pepitos grillos, ja que en menys de 48h ja n’hem trepitjat més de 3 i, hem començat a pensar on anar a fer mal: Xcaret? Xel-Ha? Aventuras? Hem decidit suar la cansalada per la 5ª Avinguda fins a trobar la parada de colectivos entre la 20 i la 2 per marxar cap a Akumal: Akumal vol dir Badia de Tortugues i hem intentat trobar-ne alguna amb unes ulleres que, després de comprar-les ens hem adonat que eren de nen petit i que no ens hi cabia ni el nas! Les ulleres de mala qualitat o el mar tèrbol (opto per la primera opció) no ens han deixat veure cap tortuga i tot i que la platja començava a ser paradisíaca hem decidit seguir el camí cap a Playa Paraíso a Tulum… El colectivo et deixa a la carretera 307 i d’allà has d’agafar un bus amb seients destartalats i carrosseria de ferralla per arribar on es bifurca el camí… D’allà i a ple sol hem caminat uns 15min paral·lels a la platja per desembocar a “Playa Las Palmas”… Una platja de sorra blanca i amb un tacte de vellut que feia que el final de trajecte fos més agradable que caminar per pur asfalt… a la platja no hi havia pràcticament ningú; nosaltres, les palmeres, un mar blau i poca cosa més… després de fer-nos un banyet a la platja, ja oficialment, preferida per nosaltres de Mèxic, hem seguir fins a Playa Paraíso on es podia ja reconèixer la torra de la zona arqueològica maya de Tulum… Després de la passejada i de viure una mica més al Carib hem agafat un colectivo de tornarà i hem enfilat ràpid a l’hotel per gaudir d ela piscina infinita amb vistes al mar del Carib i a dues palmeres ballant amb el vent… Avui un altre sopar sota les llumetes encantadores del nostre hotel, un hotel recomanable 100% (Mahekal beach resort) amb habitacions i instal·lacions xulíssimes que sap combinar la ubicació i el bon gust…
We LOVE Mahekal
We LOVE You
Ens hem llevat amb un sol (I calor) de por I vam aprofitar el matí a l’hotel, vam esmorzar, vam tombar-nos el sol i fer l’últim banyet a les aigües del mar carib, vam treure’ns la sorra a la piscina de llits balinesos, vam fer-nos un book en plan mono pujant per la típica palmera que et demana fotos a crits per, finalment, agafar un taxi de 30MXN direcció ADO.
Cal tenir en compte que a Playa del Carmen no pots agafar taxis que estan parats, sinó que els has d’agafar en moviment a partir de l’avinguda 10… la diferencia és pagar 100 o 30/35 per anar de la 2ª amb la 5ª a la 38ª amb la 5ª!!!
Suats infinit vam pujar al bus per agafar el vol que ens duria a Veracruz… acostumats apagar poc per taxis veure que l’única opció d’arribar d’allà a l’hotel era pagant 250MXN sorprèn bastant… Arribant a l’hotel van deixar els trastos i va manar en colectivo de 18MXN i ferralla pura els 2 fins el centre de Veracruz! Colectivo que ni els autòctons de Veracruz havien agafat mai!
Va manar a sopar a “Los Portales”; la zona d’ambient de Veracruz al costat del Zócalo! Allà vam conèixer tota la troupe… prototip d’americans borratxos que beuen tequila com si fos aigua i amb gent de totes les nacionalitats, semblem la ONU! En aquella plaça no hi havia cap turista però estava ple de grupets ambulats de marimba i mariatxis que et cantaven la cançó que volies per 50MXN, hi havia acròbates de pa sucat amb oli, venedors de tot… i un cartellet lluminós de Nadal que posava: Viva México!!!
Pre-Bodorrios time… ens aixequem i amb molta mandra i calor anem al tour pel Fort de San Juan de Ulua… un fort al port de Veracruz més aviat mediocre… Veracruz no mata, de fet és una ciutat lletgíssima, sense encant, platges que fa yuyu banyar-s’hi i casetes mig abandonades però amb un port que és el més important de Mèxic, grans vaixells de càrrega dedicats a l’exportació i importació… El tour, ja mig deshidratats s’ha acabat i mentre en Ferry estava al barber hipster perquè li deixessin la cara impecable, la barba fina i el mimessin, jo estava socialitzant-me i refrescant-me a la piscina per després arreglar-nos i anar a sopar a n lloc super fresita “Las Velas” amb gent molt posh!
El bodorrio mexicano s’acosta i crec que és molt bona idea unir el “United Colors of Benetton” abans perquè ens coneguem i puguem celebrar una gran “Bodacherra”!
Visca els nuvis!
Ha arribat el gran dia! Mexican bodorrio has come! Ens aixequem tard per poder carregar bé les piles per aguantar la Mexican Party… Em venen a pentinar 2 personatges i els hi dic que vull semblar la Giselle Bunchen… dic que no vull que em maquillin, però la primera pensada és la millor i això que li diguis a una mexicana que et pinti natural és més o menys quan et diuen que una salsa no pica! Després de veure’m pintada com una mona decideixo rentar-me la cara i fer un Txell style!
Ens posem guapos i anem a l’església… acaben de sortir de missa I sona Pachabell en La menor… l’església és lletgíssima, les noies mexicanes porten ulls com mapatxes i la Prisca està radiant! Arriba l’hora de la veritat i tornem a l’hotel a fer el cocktail que consisteix en 1 margarita, gelats de la Neveria Güero i Coco’s… entrem a la sala amb 280 persones més; està decorada amb banderetes de colors, una pista de ball de led’s i una taula de dolços plena de souvenirs de colors… estem a la taula molona de Yucatan i comencen els parlaments… El menjar deixa bastant a desitjar, no hi ha vi blanc però tenim “Las Banderas”: un triple xupito de llimona, tequila i salsa picant… no està tan dolent i a més a més, és typical Mexican! Després de les postres comença el festival: música, copes i molt bon rotllo… Fan el ritual de tirar el ram amb totes les noies amb un vel al cap i després els nois amb un davantal per recollir la lliga com de la núvia entre traguet de tequila a morro… passaven tots per sota el pont que feien amb el vol de la núvia molt curiós…a partir d’aquí tot borrós.. disbauxa festa i bandera’s power!
La festa va ser genial i èpica… érem la parella del moment, va sonar pásame la botella, hasta que se seque el malecón i va acabar amb Axwell and Ingrosso per després fer un canvi express de sabates i seguir la festa al Love.. una discoteca plena de mexicans, reguetón i més xupitos… l’endemà… muerte súbita.. vaig ser un cadàver fins la nit… Gràcies Ferry per aguantar-me… ara des de l’aeroport veiem que Mèxic mola i que els viatge ens ha passat volant! Hem conegut molta gent i tornem junts per sempre més (havent après que els bodorrios Mexicans són totalment diferents…
Vista les banderas!
Viva México cabrones!!!