13 hores de vol després (amb la mascareta posada religiosament) arribem finalment a Los Angeles per fugir immediatament i començar el nostre Road Trip pel bressol d’Amèrica. Sortim de la terminal en un tres i no res, agafem l’autobús que ens durà a la base d’operacions de Alamo i triem un flamant Chrysler negre com si fóssim el mismissim president dels Estats Units. Agafem carretera i manta per intentar passar desapercebuts a LA i arribar de clar (sense cap tipus d’èxit) a Barstow; la nostra primera parada i presa de contacte amb un Motel de Carretera.
Barstow no té res, simplement motels econòmics (i molt bàsics), la Ruta 66 que Travessa el poble, que està a dues horetes i mitja de LA i que està molt aprop de Calico (el poble fantasma que visitaríem l’endemà). A les 22:00 tots els restaurants de fast food (perquè no en trobem de més varietat) tenen únicament el delivery obert i cau la primera cheeseburguer del McDonald’s per tema de pura necessitat.
El jet lag fa de les seves i a les 5 comencem a donar voltes al llit fins que decidim aixecar-nos per degustar un esmorzar al Peggy Sue 50’s Diner; un local literalment al costat del no res que et tele transporta al passat. Colors pastel, cambreres amb el termo de cafè passant per les taules, la Betty Boop a cada racó del restaurant i els uniformes amb la còfia i un somriure d’orella a orella per oferir-te pancakes del tamany d’un disc de vinil.
Amb la panxa plena i ja a 38 graus (a les 9 del matí) paguem els 8$ per entrar al poble miner fantasma de Calico. No ens acaba de convèncer el Poblet, sembla que estiguem a la secció del Far West de Port Aventura, amb un carrer amb casetes de fusta a banda i banda, musiqueta country i un tren de la mina… però resulta que en aquest indret hi van arribar a viure fins a 1200 persones fins que el preu de la plata va baixar en picat i van decidir fugir a la ciutat. En definitiva, a hores d’ara prescindiríem d’aquesta primera parada i començaríem a desfer pneumàtics per l’asfalt en mal estat de la Ruta 66. Cal dir que durant aquest tram aquesta va paral·lela a la nova Interestatal 40 i tot i que sembla que no té encant, és, de moment on ens hem sentit més sols i on hem vist imprès el logo de la Ruta 66 al terra. El paisatge és totalment àrid i pla, amb algun miratge de tant en tant en tant. Veiem que anar 5 hores per la 66 és insostenible i ens reincorporem a l’autovia per comprovar que els camions s’adelanten a velocitats importants. Ens desviem cap a la 66 de nou per arribar a Oatman, un altre poble miner (en aquest cas gratuït) on els ases es passegen tranquil·lament perquè els turistes els hi donin de menjar (i on els petits porten un adhesiu al front que t’indica que només beuen llet materna). El poble és un carrer al més pur estil Oest on esperes el proper tiroteig i l’aparició del Sheriff a la següent cantonada i es el punt de partida al tram més salvatge, per ara de la Ruta 66. Un tram amb serps de cascavell i 191 corbes que et fan pujar un port de muntanya amb vistes a un paisatge lunar.
Arribem a Kingman i repostem forces al D’z cafè, un altre lloc molt pintoresc on ens enxufem Coca Cola en vena per intentar reanimar-nos. Just davant el cafè ens trobem amb la locomotora Santa Fe, un bitxo enorme que recorria el trajecte de Kansas a LA durant més de 20 anys i que cada roda fa 2 vegades en Ferran. Fem la turistada de rigor de passar per l’arc de la ruta 66 amb el cotxe i deixar-ho immortalitzat per la posteritat.
Agafo jo el cotxe i seguim per la 66 fins a Hackberry, on hi ha un xiringuito ple d’andròmines, cotxes antics, cartellets i sortidors de gasolina que han vist millors moments. Seguim fins a Selligman amb amenaça de pluja i amb un avís al cotxe d’alerta tornados per travessar el poble i passar immediatament de 41 a 16 graus com aquell qui no vol la cosa.
Agraïm el petit canvi de temps, els llamps i trons que veiem a l’horitzó i arribem a Williams, un poblet molt pintoresc que ens roba el cor i on farem servir de base per agafar forces per demà veure i viure el Grand Canyon!
Ens aixequem emocionats des del petit poble de Williams. De clar s’aprecia cada cop més l’aire de muntanya que té. Boscos frondosos, escultures de cérvols i verd fins on t’arriba la vista que permet que sembli que s’aturi el temps i que seguim viatjant en carruatges i trens de vapor.
Arribem a l’entrada Sud del Grand Canyon en un tres i no res i seguim estranyats de continuar rodejats d’arbres, boscos i “elks”… però el grand canyon és de color sorra i desèrtic, oi???!!
Paguem per l’entrada anual dels parcs nacionals de tot USA ja que ens surt molt bé de preu (si fas tres parcs ja val més la pena l’entrada global) i després de pagar amb gust 80$ per vehicle aparquem el cotxe al costat del Grand Canyon Visitor Center. Ho tenen molt ben muntat i és que només la part est te la deixen visitar en cotxe propi i la resta hi ha una xarxa de diferents línies d’autobús gratuïts que t’apropen a miradors de vistes que et deixen totalment esmaperdut!
Línia taronja: la primera que agafem i utilitzem per anar al Yaki Point. És el primer mirador i en Ferran només baixar de l’autobús es queda amb la boca oberta. El quadre que es dibuixa davant nostra té una profunditat, colors i majestuositat increïbles. Recomanem el mirador, que potser perquè ha estat el primer, ens ha deixat un molt bon sabor de boca. També fem servir aquesta línia per arribar al Yavapai Point i culminar la visita al mirador amb una passejada de 20 minutets per la Rim Trail i així arribar al Mather Point, el mirador del camp base, el més concorregut i amb vistes que igualment et deixen corglaçat!
Línia Blava: És el que et porta a tots els allotjaments i restaurants del “Village » i et permet també enllaçar amb la línia vermella
Línia Vermella : Fa els miradors de la part oest. Important tenir en compte que està pensada per baixar als miradors d’anada i fer la tornada del tirón, ja que de tornada només para a 3 dels 9 miradors. Nosaltres baixem a Maricopa , Powell (des d’on fem un caminet per la Rim Trail de 500m per arribar a Hopi) i a Monument Creek… Molt molt recomanable el de Hopi. Veus la grandesa de la natura, la imatge del salvatge oest, arribes a apreciar els ràpids del Riu Colorado i fins on t’arriba la vista veus cingles escarpats de milers de metres d’altura. El Monument Creek és totalment descartable i reemplaçable pel Mohave o pel Abyss.
De camí a l’aparcament uns quants « elks » decideixen saludar i marxem amb un somriure d’orella a orella per les visites tant al·lucinants de les que hem pogut disfrutar durant 5 hores de la nostra vida. El cotxe ens portarà fins a Mexican Hat, però fem parada i fonda al Desert View Watchtower… un mirador per no perdre’s del cantó est del canyó. S’ha de dir que és una meravella de la natura pel que l’observis des de on l’observis, és una imatge que ens quedarà gravada a la retina per sempre més.
Deixem el Grand Canyon per arribar a territori Navajo, el territori amb lleis pròpies, horaris propis i paisatges també d’allò més espectaculars. Creuem poblets de mala mort apreciant que no existeix pla urbanístic, que moltes carreteres no estan asfaltades i que la majoria viuen en caravanes metàl·liques al mig de no res però envoltats de cavalls i colors terra que cada cop es tenyeixen més d’ocre gràcies a la llum del sol com cau. Divisem infinites “boles del desert” que estan aturades al voral de la carretera esperant rodolar al mínim cop d’aire i ens pessiguem una vegada més per comprovar que no estem vivint en un somni o un decorat!
L’hora daurada s’avança massa i arribem a Monument Valley per treure’ns el cuquet i amb bones sensacions per demà ben d’hora ben d’hora poder apreciar la seva màgia. Parem gairebé de fosc a Forrest Gump Point i se’ns posa la pell de gallina de tenir davant nostra aquella imatge que hem vist a tantes i tantes pel·lícules.
Demà el dia també promet!
No sabem si hem somiat en una nit estrellada on es podia apreciar la Via Làctia o bé si des de el motel de Mexican Hat podíem en realitat agafar les estrelles amb les mans.
No sabem si desfer el camí cap a Monument Valley i no trobar ningú al Forrest Gump Point és sort o casualitat. El sol de les 8 del matí il·lumina una vall marcada per formacions surrealistes que s’aixequen imponents fruit de diferents estats de l’erosió. Entrem al parc (costa 8$ per persona) i fem la ruta circular en el nostre cotxe particular per camins de sorra que fa joc amb les diferents estructures naturals. Els tres pilons que ens venen al cap quan pensem en Monument Valley no estan sols i hi ha una sèrie de formacions addicionals que fan d’aquest indret un lloc amb una màgia única. Les carreteres amb sorra no ens fan por i anem avançant fins arribar al John Ford Point; el mirador per Excel·lència (amb el permís del de l’hotel The View) i d’on tots els turistes ens deleitem amb infinitats de fotos que mai plasmaran tot el que aprecien els nostres ulls. Ens quedem sense la foto amb el cavall a la punta de la roca amb Monument Valley de Fons, però ens emportem una experiència i un recorregut digne de repetir una vegada i una altra.
La temperatura encara aguanta (són les 11 del matí) i ens separa 2:30 hores de Page, el nostre centre d’operacions per visitar Antelope Canyon, Lake Powell i Horseshoe Bend.
La nostra experiència a l’Antelope Canyon no és del tot bona… tot i que el lloc és totalment al·lucinant, els navajos no ho tenen ben muntat i després de pagar uns 120$ cadascun i no escollir la millor hora del sol (l’hora ideal és cap a les 12 del migdia i no a les 2:30 de la tarda que ja hi entra poca llum), no ens sembla bé que s’entri al canyó de 150m de llarg en grups de més de 60 persones que es converteix en una sessió fotogràfica més pròpia de qualsevol influencer que no d’una caminada en silenci admirant el que ens ha posat la natura al nostra abast. S’ha de fer? Si! Però expectativa vs realitat.
A uns 37 graus decidim que és bona idea anar a Horseshoe Bend i caminar 30 minutets sota un sol de justícia per veure la famosa ferradura. El sol està caient i el color coure de les parets de la muntanya fan un contrast perfecte amb el verd blau del riu formant un perfecte gir de 180 graus. L’aigua no es manté fresca i decidim acabar l’estada a Page admirant la presa de Glen i el Lake Powell per si ens refresca una mica. Ens emportem una sorpresa i és que el llac està sota mínims, resulta que la sequera no només ens afecta a nosaltres.
Escrivim des de Kanab, el nostre origen a demà, un dia que barrejarem natura i artifici, una barreja explosiva com Bryce Canyon i Las Vegas.
Esmorzem les sobres de la pizza del dia anterior i conduïm només 1.5hores per arribar a Bryce Canyon. El paisatge des de Kanab és idíl·lic! Prats verds, boscos, algun rierol, vaques i cavalls i poblets de 4 cases de fusta que creuem de tant en tant.
Entrem a Bryce Canyon amb unes visites semblants a les del Grand Canyon : cérvols, arbres, verd i no som conscients de com canviarà el paisatge d’un moment a l’altre. Ens serveix l’entrada que vam comprar el dia del Grand Canyon i donem per amortitzats els 80$ que ens va costar. Hi ha una carretera que creua el parc i que tard o d’hora has de desfer en algun moment. Hi ha miradors i diferents rutes de trekking però ens recomanen un ordre predeterminat que pots seguir amb el teu vehicle propi o bé amb un shuttle bus:
Bryce Point: El mirador que et dona una visió de 360 graus de l’amfiteatre de Bryce i el mirador per excel·lència. És una mescla entre xemeneies de fades i La Capadòcia. Milers de pinacles s’enfilen cel Amunt per donar una imatge d’uniformitat i contrast amb els arbres del voltant. El color sorra s’apodera de cada racó, totes les tonalitats es poden apreciar en cadascun dels “hoodoos”, o roques erosionades pels canvis de temperatura i vent. El paisatge és increïble i un cop més, un Wow surt de les nostres boques en admirar per primer cop aquesta postal brutal.
Inspiration Point: És el segon mirador i no li arriba a la sola de la sabata al Bryce Point. S’aprecien els diferents senders del parc i tot i estar a 28 graus ens venen ganes de poder veure l’alçada i majestuositat de cada “xemeneia”
Sunset Point: El mirador des d’on surt el sender més concorregut del parc i l’escollit per patir calor però gaudir com nens petits. Navajo Loop és un sender circular de 1.6milles que fem en aproximadament una hora. La baixada es posa molt bé i de mica en mica t’endinses al món de fantasia dels diferents hoodoos… la pujada és duríssima i fa ziga-zaga pel famós wall Street. Un petit canyó a banda i banda que s’enfila un altre cop cap al sunset point. Hi ha la possibilitat de seguir el Navajo loop fins al Sunrise Point (a través del Queen Garden Trail), però arribem a dalt morts de cansament i de calor i decidim apropar-nos a l’últim (i el més prescindible de tots) en cotxe.
Marxem de Bryce Canyon amb molt bones sensacions, no sabíem molt bé què hi trobaríem i ens ha sorprès gratament! Parem per agafar forces al Bryce Canyon Pines Restaurant on mengem un fish and chips I una hamburguesa d’elk que banyem en llimonada casolana, un lloc per recomanar totalment!
Ens separen 4 hores fins Las Vegas. 4 hores de rectes inacabables, de remolins de sorra al més pur estil Twister que deixen pas a tempestes fugaces, i allà al Fons, una ciutat enmig del no res, uns gratacels enmig del desert: Welcome to fabulous las Vegas!!
Ens donen la benvinguda cartells de propaganda d’advocats com si estiguéssim a Breaking Bad i qui s’anunciés fos en Saul Goodman i l’strip està com sempre! Llum, color, gent i passem de l’aïllament dels últims dies als parcs naturals al bullici indescriptible de la ciutat que no dorm mai! És la primera presa de contacte d’en Ferran a l’Strip i només de començar ja sap que li encantarà!
Aparquem el cotxe al Caesars self parking per 18$ al dia I fem km a temperatures gèlides per l’hotel fins arribar a recepció i més km per arribar a la nostra habitació de l’Octavius Tower. Tenim vistes a les piscines romanes de l’hotel i ens adonem que estem cansadíssims. Això no canvia els plans que teníem per la primera nit i admirem les fonts del Bellagio, ens quedem embadalits amb les llumetes de l’strip i visitem el Bellagio que tenim d’hotel veí. Allà agafem un Uber i fem una passejadeta per Freemont Street, l’Old Las Vegas, on va començar tot! L’ambient ens supera (I l’olor constant de marihuana també, ja que aquí és legal). Està ple d’estàtues humanes, de noies amb poca roba i plomes que cobren per fer-s’hi fotos, de la seva versió masculina, un parell de dj’s en escenaris ambulants, la tirolina que va de banda i banda del carrer i tot sota l’atenta mirada d’un sostre corbat de pantalla de leds que posa el glamur i l’excentricitat addicional a aquest carrer.
Sopem prop del “The Linq” un alter cop a l’Stip al Favorite Bistro I com que no podem mantenir més minuts els ulls oberts decidim començar l’excursió cap a l’habitació esquivant homeless, penjats (que n’hi ha uns quants) i gent que com nosaltres està flipant amb aquesta ciutat.
Ens permetem el luxe d’aixecar-nos « tard » (més tard de les 8) i començar el nostre dia complet a Las Vegas. Sortim de l’hotel entre màquines escurabutxaques i gent ja jugant al black jack per anar a esmorzar a l’Omelet House. Un restaurant d’esmorzars i truites tamany XXL (si no tenia 6 ous cadascuna, no en tenia cap) amb el seu toast pertinent i patates, truites de 20$ que ens fan no dinar i sopar una trista amanida sense gana. El lloc és curiós de veure, s’ha d’agafar el cotxe si o si i és autèntic i ple de locals. Amb la panxa plena per uns quants dies seguits posem rumb a l’Outlet Nord i no trobem absolutament res del que buscàvem… entre que els preus són bastant elevats i que el USD està més fort que l’EUR en sortim amb les mans buides i baixem l’Strip per viure la ciutat fins a fer cua a ple sol per la foto de rigor al famós cartellet de Welcome to Fabulous Las Vegas. Val la pena i tornem a l’hotel per refrescar-nos a la piscina i fer una migdiadeta que ens ha de permetre gaudir de l’espectacle d’aquesta nit sense risc a quedar-nos fregits.
Cap a les 17:30 sortim de l’hotel i enfilem strip amunt per veure les Forum Shops I la seva decoració romana, les Grand Canal shops per fer-nos creure que som a La plaça Sant Marco i estem rodejats de canals i góndoles o bé per, ja direcció sud, gaudir de vistes a la Tour Eiffel i a l’Arc de Triomf de París. Encara tenim marge de temps per a correcuita seguir baixant l’Strip. Cau el sol i els llums comencen a transformar la ciutat. Una ciutat que canvia de dia i de nit, una ciutat que guanya amb les pampallugues de totes les seves llums de neó. Passem pel Bellagio de nou, per l’Aria, el Cosmopolitan fins arribar al New York i admirar l’Excalibur. De pujada, anem fent ziga zaga per creuar l’Strip pels diferents Ponts per empapar-nos d’una ciutat plena de vida.
Seguim sent fumadors passius de marihuana i és que un cop més ens sorprèn que Las Vegas tingui a tanta gent tirada als carrers sense cap tipus d’alternativa i amb el cap totalment a un altre univers paral·lel.
Sopem al Trevi Restaurant al Caesars amb vistes a la Fontana de Trevi i acabem un dia rodó gaudint del millor espectacle del Cirque du Soleil que hem vist mai: O…. la posada en escena és exquisida, el números dels artistes immillorables i és que l’escenari és enorme; prou gran perquè hi càpiga una piscina i tot giri entorn a l’aigua. Són gimnastes professionals, veiem l’encant de la natació sincronitzada, dels salts de trampolí, de trapezistes que ens deixen amb la boca oberta… senzillament espectacular amb majúscules. Un show trepidant, en constant moviment, on no saps ni on mirar i amb ganes de que sempre vingui el número següent. Quina bona manera d’acabar un dia a LV!
Si un dia acaba de forma increïble, el dia següent no pot començar sent menys… Ens aixequem molt d’hora però la raó s’ho val i és que ens dirigim a Boulder’s city per fer el nostre tour en helicòpter amb Papillon al Grand Canyon! La nostra ubicació a l’helicòpter és immillorable i és que estem davant de tot, així que a ritme de músiques èpiques (GOT, pirates del Carib, …) ens enlairem per volar com mai i veure a vista d’ocell el Llac Mead, la presa Hoover i resseguir d’a prop les parets verticals d’aquesta meravella de la naturalesa. Serpentegem el riu pel seu cantó Oest i amb la banda sonora de Juràssic Park ens apropem encara més al canyó fins a aterrar a la nostra zona privilegiada de pícnic durant els propers 30 minuts. Per sort, no tenim ni rastre de “rattlesnakes” o serps cascavell, tampoc d’escorpins… només nosaltres, un helicòpter Vermell, el riu Colorado al Fons i penya-segats inacabables davant nostra.
Tot lo bo s’acaba i el vol de 70 minuts culmina la nostra estada a Las Vegas. Conduïm per última vegada per l’Strip i arribem 2 hores I mitja després a Death Valley; una zona famosa per les altes temperatures de record que s’hi registren… amb nosaltres no podia ser una excepció i ens plantem a Zabrinski Point a 41 graus, però quan arribem a Badwater Basin aquests es veuen incrementats fins a 48!!! La pell ens crema, costa respirar i sembla que ni la gorra ni les ulleres de sol fan tot el seu efecte! Potser Death Valley no és el parc que més impressiona del que hem vist fins ara… però si el que ens sembla més remot, exigent i peculiar. No hi ha res a banda i banda, miratges a la carretera, a les muntanyes, … Sal al punt que està a 85m sota el nivell del mar i la representació gràfica de desert, d’aridesa i potser amb aquesta calor, fins i tot d’infern!
Dels 48 passem als 21 que tenim de forma permanent a l’aire acondicionat del cotxe i acabem les 2 hores que ens queden fins el motel on dormim entre rectes, plans i paisatges desoladors.
Comencem un dia que serà molt llarg, agafem forces a l’Alhabama Hills Café de Lone Pine amb vistes al Mont Whitney (la muntanya més alta d’Estats Units) i seguim conduint les 2 hores i mitja que ens separen de l’entrada a Yosemite per Tioga Road, a l’oest. Abans d’entrar fem la June Lake Loop a Mamooth Lakes I admirem un perfecte conjunt de llacs, muntanyes inacabables i verd de Prats i arbres, molt diferent al desert d’Arizona o a Death Valley. És dissabte i veiem com les platges dels llacs estan plenes de gom a gom i els vaixells « sucant los mares” en busca d’algo més de fresqueta. Entrem a Yosemite (important reservar amb antelació el permís per entrar el cotxe al parc de forma online i amb un cost de $2) amb temperatures d’uns 18 graus i admirem els Toulume Meadows i el verd infinit que a la primavera es deu convertir en un paisatge de somni, llum i color. Parem al centre de visitants i fem les primeres indagacions de què fer un dia al parc… ens subestimen i ens diuen que podem fer menys coses de les que finalment acabem fent.. tot i que acabem totalment rebentats!
Ens recomanen fer el trekking de Lembert Dome, un cim amb vistes impressionants a muntanyes enormes, també anar passejant pels Meadows fins a Parsons Lodge. No en fem cas i parem a Tenaya Lake per comprovar que l’aigua està més que freda i al mirador d’Olmsted Point, el nostre primer punt on admirem el famós Half Dome.
Seguim fent kilòmetres per la carretera 120 que està tancada a l’hivern envoltats de pins enormes i parem al primer trekking de la jornada.
Caminem 20 minuts de baixada per arribar a la primera sequoia, és enorme i imponent, i seguim la caminada per admirar la Toulumne Grove, una sequoia morta (entenem que per un llamp) amb un túnel excavat que permet passar-hi cotxes pel mig. Ens imaginàvem veure més sequoies al recorregut i esperem amb ànsies la visita de demà al Mariposa Grove i així veure la magnitud d’aquest arbres mil·lenaris més d’a prop! Tot el que Baixa, puja i durant 30 minuts (en total 2 milles aprox entre pujar i baixar) exercitem els quàdriceps per tornar al pàrquing a un bon ritme!
Veiem helicòpters dels bombers que remullen alguns dels focs que encara hi ha a Yosemite, i és que de tant en tant podem olorar aquesta pudor de socarrim de zones cremades. És una pena veure un paratge com aquest fent d’autèntic polvorí.
Seguim el trajecte fins a Yosemite Valley, el plat fort de la jornada i ens quedem embadalits contemplant El Capitàn, la muntanya d’escalada més famosa del món. Busquem escaladors, però és tot tant imponent que només veiem roca ferma davant els nostres ulls. El recorregut per Yosemite Valley es « One Way Only » I fem la ruta circular parant als pocs pàrquings improvisats habilitats per fer les fotos I tenir les vistes de rigor de cada punt de la grandiositat del parc ! Hi ha un shuttle bus que et porta dels pàrquings grans habilitats fins als diferents punts d’inicis de trekkings. Com que Bridalveil fall i Low i Upper Yosemite Falls estan totalment seques, ens recomanen anar a Vernal Falls; així que Coca Cola en Vena deixem el cotxe al parking de Curry Village, agafem el shuttle fins a Happy Isles i comencem un altre cop un ascens pel bosc. Ens acompanya un riu, esquirols (n’hi ha infinits) i segurament algun ós que ens mira de reüll. La pujada és important però comencem a estar entrenats i en 30 minuts fem la milla fins el pont amb vistes a les cascades (no seguim fins els peus o sobre la cascada perquè son les 6:30 de la tarda i es va fent fosc)….. caure aigua, en cau, però el cabal és ridícul perquè som a final d’estiu, s’ha acabat el desglaç, i ha plogut molt poc. Marxem una mica decebuts però amb ganes d’acabar de visitar un dels parcs més famosos del món. Al costat del parking de Curry Village, veiem un Munt de gent amb cadires de càmping mirant un espectacle, un espectacle natural de com la llum del sol il·lumina Half Dome. Les vistes són impressionants però el sol se’n va i hem de seguir la ruta fins a Tunnel View. L’última vista panoràmica del parc, i segurament la millor!
Glacier Point està tancat durant tot el 2022 per obres a la carretera i seguim fins a Oakhurst per engolir una pizza a correcuita i descansar d’un dia…. Trepidant.
Agafem el cotxe i pugem Yosemite Amunt perquè ens espera una última jornada al parc. Tenim el cotxe registrat per 3 dies i l’anual pas encara vigent. És diumenge i creiem que el parc estarà a tope però per la nostra grata sorpresa ens plantem a les 10 a les portes del parc sense fer gens de cua (i això que estem a diumenge d’agost amb un sol espaterrant i una temperatura més que agradable). El parking de Mariposa Grove és just passades les casetes dels rangers i deixem el cotxe per poder agafar el shuttle que passa cada 20 minuts i ens apropa a l’entrada dels trails. Normalment es formen cues en hores punta i és d’esperar haver de ser pacients i no cabre al primer bus.
Decidim fer el Grizzlie Giant Loop trail, per moure una mica les cames I seguir amb el nostre ritme de passos i pujades dels últims dies. Es una ruta circular que ens permet admirar des de bon principi aquests majestuosos arbres. Al parc de Mariposa n’hi ha més de 500 i tenen un volum i un diàmetre inimaginables fins que no els tens a davant. El bosc que tenim davant és bonic tot i encara veure’s restes dels focs dels últims dies (i és que es van fer molts esforços per poder salvar les sequoies gegants que va afectar la zona). Els troncs dels arbres són imponents i s’hi veuen les empremtes del pas del temps : llamps, la soca negra pel foc, …. Així que comencem a caminar i ens trobem la Fallen Monarch, una sequoia que va caure i on es poden admirar les dimensions estratosfèriques de les seves arrels. Seguim caminant per uns senders molt ben marcats i delimitats I ens trobem amb Bachelor & Three Graces, 4 sequoies que semblen plantades expressament en un aposició estratègica de primer de perspectiva. El plat fort del loop és sense dubtar-ho la Grizzlie Giant, amb una alçada semblant a l’estàtua de la llibertat i un diàmetre de més de 8 metres s’alça imponent destacant entre els arbres del seu entorn. I d’aquí al California Tunnel Tree, una sequoia viva i foradada perquè hi pugui passar un cotxe de l’època. Hi ha gent i decidim tornar pel tros menys transitat del loop (en total són unes 2.3 milles) fins a agafar de nou el shuttle i fer quilòmetres fins arribar a la nostra següent parada: Monterey!
Deixem les coses al motel i ens preparem perquè les temperatures han passat de 33 a 18 en tan sols 3 hores de cotxe. Amb suadora i pantaló llarg agafem la Big Sur fins a Bixby Bridge Creek, el pont més fotogènic d’aquesta costa amb el permís del Golden Gate. És una nit especial i sopem a un lloc especial. Els aficionats al golf sabran de què es tracta però pels ignorants com nosaltres el Peeble Beach Golf és un dels més famosos del món, on el forat 18 té les millors vistes que un es pot imaginar. Sopem dins just al costat de la finestra perquè no volem compartir el sopar amb els pingüins a les taules de fora el « The Bench » amb llar de foc. Sopem a un lloc immillorable per començar demà la pujada a la que serà la nostra última parada del viatge: a SFO hi falta gent!
Tenim la intenció de fer un pícnic a la platja de Carmel-by-the-sea per esmorzar i ens dirigim a la Carmel Bakery a Ocean Avenue per comprar el més semblant a uns bons croissants que podrem trobar a USA. El poble és molt bonic, les cases semblen tretes de contes de fades, cada cantonada sembla la caseta de xocolata de Hansel i Gretel i el conjunt dels 6 carrers principals podrien passar per Hobbiton. Teulades plenes de molsa, casetes perfectament restaurades ens transporten a un altre món, bohemi, diferent… Aquest carrer va de Carmel Plaza a la platja de Carmel, que tot i no fer sol aconsegueix reflectir l’agressivitat del mar a la sorra blanca amb un Munt de gent jugant amb els gossos, passejant per la platja o simplement admirant les vistes al camp de golf on vam sopar ahir de Peeble beach.
Avui toca fer quilòmetres i deixar el cotxe de lloguer a SFO. Pugem costa amunt travessant camps de cultiu totalment automatitzats amb strawberry pickups a dreta i esquerra, fem paradeta a l’Outlet de Gilroy i seguim fins a Sausalito creuant el famós Golden Gate i exprimint el frens a les baixades i pujades infernals de San Francisco. El pont Golden Gate no és de pagament per sortir de la ciutat però si per entrar-hi (són 8,80$ i es pot fer durant les 48h següents a través de la web www.bayareafastrak.com). Fa molt vent i anem al Golden Gate Scenic View per admirar aquest pont vermell tant emblemàtic I que fan d’aquesta Ciutat única.
A la tarda anem amb patinet Lime de l’hotel (Chancellor Hotel a Union Square – molt recomanable relació qualitat preu) a Embarcadero per Market Street I allà com que se’ns acaba la bateria els patinets elèctrics decidim seguir a peu per tots els piers, veient el 33 I com la gent torna d’Alcatraz, volant el dron entre el 35 I el 39 I finalment saludant als lleons marins al mateix pier 39, un pier amb molt encant ple de botigues I restaurants. Riem les gràcies a aquestes criatures tant peculiars que estan prenent el sol i agafem un Uber per canviar de zona i sopar a casa uns amics que viuen aquí… En Ferran riu perquè no sé quantes vegades li he dit que podria viure sense cap tipus de problema a aquesta ciutat… ens mudem?
