Després d’arribar destrossats de les infinites hores de vol i d’anar a dormir més d’hora que les gallines ha aparegut el jet lag! Primer pensaba que era el nerviosismo de poder veure durant el dia següent la vuitena meravella del món, però resulta que tenir els ulls oberts com taronges a les 3 del matí no és només qüestió de nervis!
A les 8:30 hem agafat el tuk tuk remolc (perquè aquí els tuk tuks són diferents a tot arreu i són una moto de 125cc que no pasa dels 30km/h amb un remolc prou apanyat a darrere enganxat). En Mr. Thy ens ha portat durant tot el dia per temples, jungles, pel·lícules de Lara Croft i diluvis universals que es sentien arribar de 5minuts lluny!
Veure Angkor Wat és un somni fet realitat, és música pels ulls i pau interior (tot i la calor imperturbable, la humitat infinita i els grups de xino-japoneso-coreans pesats). Hem vorejat el fosar d’Angkor fent sessió de fotos (tenim els temples plasmats de tots costats) i és que realment anem a posar-nos poètics) és meravellós! Hem continuat amb en Mr. Thy i el nostre tuk tuk moón cap al temple de Tomb Rider on les arrels es mengen literalment les pedres, ruines i la historia. Per acabar el recorregut hem anat a Bayon, el temple de les 1000 cares i és que miris on miris, sempre hi ha un rostre que t’estarà vigilant… EnFerran insistia en que m’acabaria la tarjeta de la càmera amb aquell temple però és que cada racó era encara més bonic que l’anterior.
Hem deixat les 1000 cares per pujar a la muntanya més alta d’Angkor (400m) i veure la posta de sol… El que hem vist ha estat el diluvi universal! Quan hem arribat al cim hem sentit tronar i hem pogut pràcticament parlar amb la pluja! Miraves cap a l’esquerra i veies com les gotes s’acostaven si senties com la cortina d’aigua s’apropava colpejant cada fulla d’arbre proper… i en un tres i no res… el teniem damunt! Ens hem intentat aixuplogar darrere Vishnú però hem decidit armar-nos de valor i baixr de la «muntanyeta» molls com ànecs per veure i descubrir si el tuk tuk s’havia convertit o no en una barca inflable!
Després de muntar un «sisí» express a l’habitació hem anat a fer-nos el free massage… déu ni do… no sabia si maltractaven a en Ferri o li feien un massatge! Cal dir que n’ha sortit viu :)… Acabem de degustar un cocodril a la brasa que debía estar d’allò més musculat i que per fer baixar hem hagut de recorrer a 1 massatge express de 10 minuts de peus per 1$ cadascún… Una autèntica ganga!
Mr Thy! On ens portes demà?
PD: Gràcies en cambodjà es diu «aakon»
Segona jornada amb els antics reis del gram imperi Khmer! Després d’aixecar-nos a les 7 del matí hem gaudit d’una jornada viatgera de super tuk-tuk de més de 40km (feu comptes de l’estona que hi hem tardat!)
En aquest primer temple que està on jesucrist va perdre l’espardenya ens ha regalat uns grabats a les parets impecables, molt ben conservats com si el temps no passés per ells. Entre explicació i explicació de guies i traductors improvitzats hem tirat cap a 3 temples més, passant per pobles autèntics i rurals amb tots els animals que et puguis imaginar passejant-se pels carrers i uns pilotets de sorra que feien servir per escalfar les olles. HEm pogut comprobar una vegada més l’habilitat que tenen en penjar una hamaca entre dos arbres, dos ganxos dins els super tuk tuks o a tot arreu on es proposin! La calor insoportable feia que als últims temples només hi busquéssin les ombres! Hem desxifrat també què era el líquid groc de dins les ampolles de plàstic i Jack Daniels: Gasolina!
En Ferran tornant de la visita feia uns cops de cap al tuk tuk supersònic que pensaba que es desnucaria, hem arribat a l’hotel Golden Temple Villa entre mil atencions i hem fet una migdiadeta a la zona chillout de lhotel esperant que fós hora d’anar a l’aeroport… l’avió, com de costum arriba tard… igualment… Vietnam, ja venim!!
Arribats a lhotel més morts que vius, dutxa revitalitzant i cap a fer un mós! Resulta que el nostre hotel de call sense sortida està pràcticament al costat del «barri motxiller» i hem començat a viure la realitat Ho Chi Minhiana! Motos, caos, gent i bars plens a reventar amb terrassetes de cadires de plàstic de nens petits on pots demanar el que et vingui de gust a la bbq… N’hem sortit ben perfumats amb una olor que es barrejava amb la d’uns venedors ambulants que venien una espècia de calamars deshidratats que cantaven com una «almeja»! La faceta d’en Ferri llepafils només ha fet que començar!
Demà ens espera esquivar milers de motos i visitar aquesta gran ciutat!
La passejada matutina a Ho Chi Minh ens ha fet adonar una vegada més lo bonica que és Barcelona! La ciutat no té massa per oferir, tenint en compte un riu brut, una humitat asfixiant i quatre monuments per visitar… La vida allà, en canvi és una altra cosa i és una ciutat dinámica i vibrant (igual que com vibren les milions de bocines de motos, cotxes, busos, bicicletes i camions), visitar el mercat de Ben Than i veure i viure l’aventura de crear els carrers és tota una experiencia! Si tanques els ulls i creues el carrer, ho faràs igual de bé o malament! A les rotondes tothom va per on vol i qui té preferencia és qui va a incorporar-se! Molt peculiar! Hem probat un nou mitjà de transport: el xe-om o moto-taxi! Ja ens veus a en Ferri i a mi en plan persecució amb un casc d’allò més higiènic de paquets en 2 motos diferents pels carrers de Saigón! Tan ens ha agradat que hem decidit repetir-ho a Can Tho! A en Ferran els altres motoristes el tocaven i el saludaven i gairebé me l’atropellen en un encreuament!
Des de les 4h de bus per arribar fins aquí cal destacar que el conductor era un autèntic Kamikaze, adelantant per on podía i fent sonar el pito ara sí, ara també! Hem vist, per fi, com les mamis motoritzades van a buscar els peques a l’escola i hem vist aigua per tot arreu… estem envoltats de riu i és que el Mekong es la seva font de vida! També ens ha semblat curiós els infinits bars on, en comptes de taules i cadires, hi havia hamaques… com els hi pot agradar tant viure gronxats entre 2 pals?!
Cal dir que la volteta nocturna de Can Tho ens ha fet adonar que la part del riu és bonica, plena de llumetes de Nadal que feien del passeig una zona coquetona i amb ambient. Els bancs que feien companyia a Ho Chi Minh estaven plens a vessar i als restaurants es respirava una xerrameca que ens ha fet convencer una vegada més que Saigón no és el centre ni del món ni de la vida en aquest país!
Demà 5:30 en peu! Mercats flotants a tope!
El despertador ha sonat a les 5 del matí… coi de vietnamites, que d’hora es lleven! El delta del Mekong ens ha deixat molt bon sabor de boca, la gent, les vistes, el sol que gràcies a déu no a parat de brillar!
Ens ha vingut a buscar en Thei, un jovenet de 20 anys molt nerviós I atent amb unes ganes boges d’aprendre; hem aixat al moll I ens hem convertit en autèntics mariners del Mekong! Hem arribat al mercat flotant de Cao Rang amb el riu marró I haven’t vist barcasses de càrrega amb ulls pintats a davant… ens imaginavem que veuriem moltíssims vaixells I, tot I que es brutal, potser nomes n’hi havia un centenar. Els vaixells grans transporten fruita I verdure del camp I ho veuen en plan Mercabarna als vaixells més petit que ho porten als mercats o entre els petits canals on només hi arriben les barques de dimensions més reduïdes. Hi ha un movement que relaxa I cada barca porta enganat a un pal tots els productes que ven, realment es crea un entorn magic de «mercat setmanal» que val un imperi!
Hem seguir pel famós delta delMekons fins a un segon mercat flotant Phnom Deim, més petit, sense barques grosses… allà hem parat el motor I hem tirngut la sensació de ser una barquet amés, de quedar-nos atrapats entre la barca de les síndries I la de les «dragon fruit»! Contemplar els colors de la sortida de sol, del riu I veure com es barregen amb el color palla dels famosos gorros vietnamites és un gran spectacle! Sense cap dubte, un matí relaxant pels canals I sons del Mekong!
El millor d’anar a buscar el bus és descobrir que no vas en un bus normal, sino en un bus amb seients reclinables d’estil business dels avions» Hem aprofitat per dormer les hores de osn perdudes I arribar a Ho Chi Minh en 3:30h que se’ns han fet curtes… en arribar a l’estació hem esperat un shuttle bus I la sorpresa ha estat nostre quan ens han carregat en un autobus que habia acabat el servei I.. ens hem posat a recollir paquets per tots els districtes de Vietnam! Unahora més tard del previt ens ha deixat a 5min de l’hotel! Després de passer per alguns parquings de moto (n’hi ha a cada cantonada a l’aire lliure) hem pujat fins el pis 52 de la Bitrexco Tower… això si que és vida: un bon mojito a la mà, música en directe, vistes d’infart I un vaixell passejant pel riu.. quina pau! Quines vacances! Després de que en Ferri es fés el tossut I tingués ganes de repetir mojito, aquí estem, apunt d’anar a dormir a l’hotel del call sense sortida de Saigon, aquell on les parelletes van a festejar!
Good night Vietnam!
Tenim ja un master en creuar carrers! Mirar a esquerra, mirar a dreta, veure infinites motos I… llençar-te! Elles no pararan, tu tampoc, pero arribaràs a l’altre canto de carrer sa I estalvi! Prova superada!
Ho Chi Minh s’ha despedit de nosaltres amb el caos de transit characteristic, les motos es creuen, els busos fan canvas de sentit inimaginables I som ja inmunes a les bocines, tenen una mà al Volant I l’altre a la bocina per alertar que ja venen.. nosaltres també alertem que venim, que venim a Ninh Van Bay!!!
Un cop aterrats, tocava pactar el preu per arribar al «Welcome Lounge»… un cop pactat el preu I pagat en Visa (cosa molt estranya per ells) ens preguntem perquè posen el taximeter I també perquè es poden saltar els semàfors, poden adelantar en línia continua, fer infraccions, anar en sentit contrary però de cap manera passer él limit de velocitat! Com tortuguetes!! (no passen de 80km/h) Ens allunyem a poc a poc de les bocines I viatgem cap al relax, la pau I la tranquilitat de la nostre «petita» villa de 3 plantes I amb vistes al mar! Ens dóna la benvinguda el nostre butles (li donem festa la resta del dia I de nit) agafem els biquinis, els barrets vietnamites que com a bons guiris no ens el s treiem ni per dormer I el tandem que ens han deixat amb el cartellet de «Just Married» a darrere! Ams en Ferran pedalant com un campió (jo anava cantant el verano Azul) arribem a una mini platja poc paradisíaca I decidim agafar un parell de kayaks per fer biceps. Després del nostre exercici deixem els kayaks I… sorpresa! En Ferran ja no tenia xancletes… algun llest pot pagar-se 500$ la nit però va robant xancletes que no l’hi pertanyen… per sort, les hem pogut recuperar I hem decidit explorer la piscine conjunta per després fer el tastet de la nostra piscine privada! L’aigua estava d’allò més calneta I entre el banyet, la música d’ocellets I la banyera de després n’hem sortit ben amagats!
Respirant harmonia, baixem les pulsacions, respire fons, ens queden una estona estirats als divans del nostre lounge I decidim sopar al costat de la piscine I degustar na bona ampulla de vi blanc xilè! Mig tocadets tornem al nostre petit refuge per respirar la primera I última nit de luxe I tranquilitat!
Llevar-se I saber que tens un cel lau I una piscine privada esperan-te val tot l’or del ´mon! Dia de relax 2 apunt de començar, com 2 petits burgesos hem tirat cap a esmorzar buffet I per fi hi havia croissants! Hem quedat ben tips I hem tirat a la piscine amb la sensació de que ens acostumariem rapid a aquest estil de vida ostentós! Gaire´be tenim un tall de digestion de l’estona que hem estat en remull… però com que tot lo bo s’acaba ens hem despedit de tot l’equip de l’hotel (que ens ha regalat un record de Happy Honeymoon), han estat 3/4 d’hora dient adéu I hem tirat cap a l’aeroport. El superavió de Vietjet ha arribat tard I en aquell aeroport de pa sucat amb oli només hi havia russos, vietnamites inens! Com poden tenir tants fills els vietnamites?
En arribar a Hanoi hem agafat un kamikaze taxi per arribar a lhotel… en aquest cas hem pactat un preu primer (com a bona recomanació de la lonely palace) I ens hem Passat 30VND! Estem al bell mig del meollo, tot és kaos I ambient… on és el relax I la piscine privada?
Si ens llevem ben d’hora ben d’hora podem aprofitar el dia tal I com hem fet avui! Com a bons vietnamites hem agafat el bus local número 3 per arribar a l’estació I agafar un segon bus que ens dugúes a Ninh Binh… el cas és que teòricament els busos sortia cada 15min… però a la pràctica Vietnam is different I surten quan estan gairebé plens! Després d’una hora I mitja de trajecte veient una peli vietnamita de gegants que es menjaven els humans I que m’han tret a la part més interessant hem Passat de llarg Ninh Binh; he fet un reset, en Ferran m’ha Calmat I hem tornat enrere a llogar una moto supersònica que no tenia gasoline I feia un sorollet curios…
Al master de creuar carrers hi hem afegit el de conducció de moto; pitant als altres, fent canvis de sentit d’allò més agosarats I creuant 4 carrils del sentit contrary! Hem arribat a Tam Coc I hem fet server els pàrkings d emoto que tenen tan per aquí! Hem anat a veure una pagoda en un racó que no era res de l’altre món I hem anat a perdre’ns entre muntanyes I arrossars… després tocava fer la passejada en barca! Ens han tocat un senyor molt simpatico que remava des del primer moment amb els peus, aguantava el paraigua amb una mà I feia el movement del rem a la perfecció! El recorregut dura 1h I mitja I és preciós, per un riu (que en algun moment sembla les rambles) amb tot de muntanyes que surten del res, envoltades de verd, d’aigua I de nenúfars… Avançavem a velocitat constant al ritme dels peus del senyor (ell ho feia amb els 2 peus alhora, alters rotllo pedalant I altres amb les mans), I podiem fixar-nos en com les fulles dels nenúfars són del tot impermeables I les gotes d’aigua juguen a ser mercuri I ballen dins les fulles!
En el recorregut passes per 3 tunels naturals I ens hem sorprès de que no són tan persistens com haviem llegit a tot arreu. Després de l’agradable passeig hem jugat a ser exploradors I ens hem perdut per arrossars, temples, camins de carro, ponts I muntanyetes altes de pedra, hem grabat un video on ens ho hem Passat d’allò més bé I hem trobat (merit totalment nostre) l’entrada al temple que buscavem… Era l’hora de tornar a Hanoi I hem anat a buscar el bus… aquest cop tocava un bus typical Vietnamese, amb el video d’un karaoke vietnamita (un operación triumfo). Aquest bus anava fent pujar gent per cada cantonada I parava a recollir I a deixar gent fins I tot plovent a bots I a barrals, a l’autopista I al peatge! La conducció temeraria, la pluja I el punyetero karaoke han fet que no poguéssim dormer I en 2h I un petit ensurt amb un taxi a davant nostra que ha frenat en sec per anar a recollir un home xop que el cridava des del voral, hem arribat a Gian Bat (estació de Hanoi).. Hem optat per recollir la roba neta I sopar a un d’aquests bars bruts, amb mini taules al carrer, amb ventiladors ronyosos, ossos de pollastre al terra I ple de vietnamites… Estava boníssim!
Avui toca dormer d’hora.. demà toca matinar! però la pregunta del milio és: vols dir que viatjar per Vietnam en bus és la manera més segura que hi ha?
Hem sortit de l’hotel de Hanoi que encara no havien pintat els carrers I el recepcionista anava sonàmbul amb tot el que li deiem! Hem agafat l’avió direcció Hoi An I hem començat la visita turística a ple sol I una calor infernal a les 9 del matí! El mercat estava ple de gom a gom I hem intentat combater les altes temperatures a base d’un bon esmorzar I sucs de fruita… a la terrassa del restaurant podiem veure la regatta de piragües que feien al riu I és que els taronges anaven ben descompensats, ni un remava a la vegada! Uns americans que esmorzaven amb nosaltres els animaven cada cop que passaven!
El poble està ple de casetes de mercaders xinesos, tot de casetes amb detalls molt bonics I de color mig groc que ens feien companyia a uns 40ºC… ben suats I abans de fer la migdiada hem parat a comprar una aigua… després de toe l matí practicant ens hem llençat a demanar-ho en vietnamita!… el problema era que el depdendent de la botiga era sord-mut I ens hem quedat amb un pam de nas!
Després d’un banyet a la piscine del nostre homestay zoològic, hem fet 3h de migdiada I hem agafat les bicis per esquivar obstacles I persones per tot el centre. Que difícil conduir una bici quan no pots fer 2 pedalades seguides! Els fanalets de la ciutat s’han anat encenent d emica en mica I ha quedat tenyida de globus multicolors. Guarnint el riu també hi havia espelmes que feien que Hoi An al capvespre sigui un dels pobles més bonics I romantics que hi ha! Per acabar el dia hem decidit passer per dins el pont japonès, però ens han dit que haviem de comprar entrara… com a bons Catalans hem anat amb les nostres bicis cap a l’altre costat I hem pogut passer sense cap impediment que curios!
Estem al poble dels fanalets, dels antics mercaders xinesos que utilitzaven el port com a centre d’operacions I que s’ha mantingut en el Passat conservant-se de forma impeccable degut a que el riu es va fer innavegable! Demà més ens val que hi poguem navegar perquè toca fer snorkel a les illes Cham! Peixitus ja venim (abstenir-se peixos del tamany del del homestay)
Avui ens hem sentit com vietnamites que aprofiten el seu dia de festa, diumenge, per fer una excursioneta a la platja, o en aques tcas, a les illes Cham. Hem agafat un speedboat que a cops de gas ens ha portat en 50minuts a unes illes que són reserve marina I que, sino vigilen, no ho seran per gaire temps més. Hem fet snorkel amb 100 persones (la majoria vietnamites), vestides amb salvavides taronges en una zona més petita que el nostre pis de Barcelona I tot I així, hem pogut veure barracudes, corals, peixets de colors, alguna llauna buida I uns bitxos estranys I transparents que resulta que picaven (estil medusa). Per sort, n’hem sortit il·lesos, hem anat a dinar, a relaxar-nos a la platja (esperant que fós moment de tornar a Hoi An). Coincidim que no ens ha entusiasmat, de fet crec que podriem haver sobreviscut sense veure ni saber que existien aquestes illes… total decepció!
De camí a l’aeroport de Danang el cel semblava Mordor I hem pogut veure motos amb 4 persones, motos-floristeria, motos venedores de retrovisors, motos amb 2 gossos! El curios també del viatge és la quantitate de motos que hem vist que s’estampen contra aparadors, restaurants… quin descontrol!
El descontrol ha arribat quan voliem agafar el taxi de tornado de l’aeroport de Hanoi! Sabem que les agencies el tenen per 250.000 I ens en demanaven 380.000! Li hem dit 300.000 I ens ha dit uqe tururut! Sort que teniem darrere una senyora vietnamita amb una cara de sonada I angles decent que ens ha fet viure l’aventura del dia! Ens ha dit que ella venia amb nosaltres al taxi I que compartiem despesa I que pagariem 250.000… la seguiem com si fós la cap de la manada I ens ha dut als carritos electrics de camp de golf que et porten for a l’aeroport (els taxis fora l’aeroport són ´mes baratos). Ja ens veus dins un super carrito creuant 5 carrils d’una autopista! El carrito ens ha deixat a «tierra de nadie» I la senyora ens ha dit que havia de venir un taxi a recollir-nos. Quan ja ens pensavem que ens desquartitzaria vius ha arribat un taxi I ja veus als 2 guiris fent amistat amb la senyora per pagar el precio justo! La senyora es deia Van (com la furgoneta), tenia marit, venia de Phu Quoc, odia les bocines I el transit de Hanoi, ja la tenim amiga de facebook I ens hem fet un selfie! La bomba!
Hem arribat a l’hotel sense incidents, amb una amiga I experiència mési amb sopar de burger king I sundae ja que estem farts de tant arròs, noodles, palillos, rollets de primavera I de que totes les màquines de sundae estiguin fora de servei! Hi haurà sundae a Halong?
Ens hem llevat impacients pel nostre viatge a la badia de Halong. Hem enfilat el bus I en 3.5h hem arribat a l’embarcador per agafar el vaixell del tour de Halong. Som un grup de 13 persones I tenim una habitació deluxe amb terrasseta de vistes espectaculars. Hem començat a navegar coneixent a gent d’altres llocs; Spanish I no tan Spanish.. .hi ha prop de 2.000 illes I només 980 tenen nom. Ha Long, vol dir drac que ha baixat, això és una de les meravelles del món natural I ara entenem perqùe la targeta de memòria de la camera va boja I no dones l’abast en encabir-hi tots els angles possibles de cada pedrota/ilot. Hem visitat una cova enorme just abans d’agafar un kayak. Més que un kayak er auna piragua que es movi amolt I que hem conduit amb la força dels nostres super biceps… fem un bon equip eh Ferri? Amb el kayak sentíes els illots super apror, I respirava la pau qu eno et deixen viure les bocines diaries de Vietnam. Amb el kayak hem travessat una cova-túnel I voilà! Allà tenies a 7 kayaks sols, sense sorolls, sense ningú, només aigua, illots, meduses gegants, 4 monos jugant I natura! Un paisatge que et deixava esmaperdut, un paisatge entre pura selva, Lost o Jurassic Park. Realment, miréssis on miréssis tenies la sensació que no marxaries mai d’allà, realment ha valgut la pena!
Al tornar al vaixell tocava cooking class de fresh spring rolls I sopar bastant succulent, després tot el que puc dir és lo bé que s’estava assegut a la tombona de la coberta, xerrant amb la resta del grup I veien lo bonic que és el que ens envolta en plena lluna plena!
PD: Halong ens ha enamorat!
Haviem de despertanr-nos per veure la sortida del sol, però lo bo que té tenir el llit al costat de la finestra amb vistes a Halong Bay és que t’adones de que només apartant la Cortina si fa sol o si és de dia… Avui estava núvol, o sigui que, no ha donat la tabarra I hem seguit dormant. Despertar-te al mig de les muntanyes de Halong és al·lucinant, com també ho és pujar a les 7 del matí 420 graons fins el cim de Tip Top island per tenir unes vistes realment brutals de 360º de Halong! Hem fet de paparazzis I hem baixat per seguir veient meravelles!
Després de deixar el vaixell I tornar a la civilització I kaos de Hanoi hem vist 5 persones en una sola moto, hem fet un suquet amb els nostres nous amics asturians I hem esperat que ens vinguéssin a buscar per agafar el tren de Sapa… Ara som al tren compartint vagó amb uns holandesos molt macus que ens conviden a whiskey per afogar les penes de com dormirem aquí dins I de l’estrés qu eno ens deixaven pujar al tren… next stop: Sapa!
Al tren no es dorm tan malament com ens pensavem I a les 5:30 del matí estavem frescos com una rosa I apunt de menjar-nos Sapa! Hem decidit que avui que no amenaçava pluja era millor fer el trekking I hem començat a caminar sols com mussols per no voler pagar una senyora hmong. Després de batre un nou record I veure a 7 persones en una moto ens creiem capaços d’arribar sense perdre’ns a un poblet a 12km de Sapa amb vistes als arrossars… Hem començat a seguir un grup de turistes I al final no voliem ser rescatats per l’helicòpter del RACC ihem decidit anar amb una hmong. La Dîn té 32 anys, 2 fills (de 13 I 11 anys), ànecs, porcs vietnamites moníssims, ens ha regalat 2 pulseres I parla angles que ha après de forma autodidàcta… al·lucinant. Segueixo pensant que aquesta gent té un alter nivell, les dones són fortes I independents I els nens feliços I llestos… nosaltres seguim jugant amb ipads quan ells juguen a saltar els búfals I a tallar branques amb ganivets als 2 anys prenent consciència de què talla I què no!
Hem començat el trekking amb la part de pujada després de passer el llac I mercat de Sapa I hem trencat a la dreta. Ens hem creuat amb algunes hmongs que baixaven al mercat o descalços o amb xancletes de goma pura (I nosaltres relliscant amb les botes de trekking goretex) I també amb unes nenes moníssimes plenes de mocs que volien vendre’ns pulseretes. Hem arribat a dalt la cresta amb unes vistes realment boniques I començant a baixar entre canyes de bmabú I terrasses d’arròs com kamikaces per caminets impossibles I plens de fang, pedres, fems I punts una mica arriscats. Les vistes feien que les nostres relliscades valguéssin totalment la pena… Des de l’alçada de la muntanya podiem apreciar tot el verd de la vall amb el riu I les nostres hmongs a l’horitzó. No teniem paraules ni esma per descriure l’espectacular paisatge I després de veure la casa de la nostra guia hem agafat unes motos del seu marit per tonar a Sapa I fer-nos la dutxa que tan ens mereixiem.
Després de recuperar hores de son hem sopat com bons guiris envoltats de dones d’ètnies d’aquí amb roba negre amb brodats a les mànigues, pintes enganxades al cabell, mocadors vermells al cap I algun barret de coloraines!
No pot ser! Segon dia a Sapa I plou! Avui toca agafar la moto I si no para potser quedarem molls com ànecs! Afortunadament para de ploure, sortim equipats amb les capalines I lloguem la moto on ens fa més bona pinta (les aparences enganyen) Anem a fer km!!!
Pugem primer cap a la Silver Wateerfall qu eens decepciona, ja que a més ens fan pagar 10.000 VND per deixar la moto a la carretera I decidim baixar cap a Ta Phien, un poble on hi viuen les senyores del barret vermell. Amb la moto hem Passat per arrossars xulíssims I encara hem pogut veure el sol! Després de perdre’ns per pujades impossibles I baixades sense frens hem baixat cap a Ta Phung conduint per una carretera que mal estat és poc, als forats hi cabria un elefant! Allà s’ha posat a ploure però ens hem posat els xubasqueros I les capalines I hem pogut arribar a baix de la vall com si no hagués Passat res!
Les vistes (I els pocs turistes) fan que ens quedem amb la boca oberta, comprem una ampolleta de gasoline, tornem a pujar cap a Sapa, investigant poblets, arrossars, cases amb porcs vietnamites I pastures I bassals amb búfals. En sho passem d’allò més bé amb la moto amunt I avall fins que torna a ploure I ens queden els pantaloons xops! En aparcar la moto poso el peu esquerra en un forat que sembla que arribi al mateix centre de la terra I quedo asseguda a la carretera amb un pelat al genoll de campionat! Que gafe!
A l’hora de tornar la moto, petit incident amb el llogater ja que ens la dóna amb menys de mig deposit I li tornem buida I se’ns posa agressiu és poc, no ens vol tornar el DNI, ens empeny I ens treu un ganivet gegant de tallar fruita que ens l’encara… Encara tremolem però anem a informaicó I turisme que truquen a la policía, vnénen (la noia d’informació ens fa de traductora), ens tornen el DNI I marxem encara mig espantats cap a buscar el tren per tornar a Hanoi! Compartim vagó amb una parella de franco-russos que viuen a Alemanya I es van conèixer a Xina. Dormim com troncs fins arribar a Hanoi molt de matinada… Només esperem que l’incident d’avui no ens faci espatllar el record d’un viatge genial!
Els cops de porta ens avisen de que ja hem arribat a Hanoi. Era molt d’hora I el tai ens va portar a lhotel podent veure com els vietnamites fan zumba al costat del llac a les 5 del matí. Vam arribar a l’hotel I estava tot fosc, el guàrdia de la porta ni es va immutar, el recepcionista tampoc I vam decider acampar al hall I fer un cop de cap! A les 6 van obrir els llums però només van deixar-nos deixar les bosses I entre gotes de pluja ens vam equipar com el capitàn pescanova I vam sortir a visitor la ciutat. Primer vam recórrer l’old quarter, passant pel carrer dels ferraters, joguines, tapissaires, matalassers, altars budistes I mercats on venien granotes vives, larves, peixos agonitzant I molta sang I fetge (literal)
Xino xano vam arribar al temple de la literatura I al mausoleum de Ho Chi Minh I vam decider tornar a l’hotel a fer-nos la dutxar que des de feia tantes hores havíem desitjat. Com nous vam decider anar a fer-nos na session beauty I fer-nos la manicure I pedicure en un dels numerosos spa de la ciutat I, així, posarnos guapos per sopar a un dels restaurants més «trendy» de la ciutat. Vam poder degustar cuina típica vietnamita per despedir la ciutat: pizza en forn de llenya, amanida de burrata I vi argentí… ei però quina burrada homemade de Dalat!!!
Tornant a l’hotel I fent balance del nostre viatge de 17 dies estem contents perquè, tot I que no ens queda clar del tot qui és Ho Chi Minh, aquest ha estat un viatge per recordar!
GOOD MORNING VIET NAM
SIN CHAO VIET NAM
CA’M ON!