Després de 8 hores de vol superades amb més èxit del que esperàvem, vam aterrat a Montréal. En llogar el cotxe, primer inconvenient: ens havíem d’esperar fins a 3 hores per tenir el cotxe que havíem reservat! Després de negociar amb el senyor d’Avis, vam aconseguir que per un “petit recàrrec” ens donessin un Mercedes GLC a l’instant! Segon inconvenient del viatge: fer un curs de física quàntica per posar la cadireta infernal al cotxe; aquí ni isofix ni res, sinó sang suor i llàgrimes.
Pensàvem que ens esperaven 3h plàcides de conducció fins a Quebec però… tercer inconvenient del viatge: un malson d’obres que ens van fer conduir 20 km en 2 hores!
Ja res ens podia parar i vam enfilar camí de la ciutat de Quebec per arribar cinc hores més tard, mentre acabava el trajecte conduint jo perquè: “mama condueix tu que el papa està cansat”. El nostre Airbnb no podia ser mes cuqui i amb en Nil adormit ens disposàvem a enfrontar-nos a la primera nit de jet lag!
La realitat a vegades és millor que les expectatives i després d’un despertar que semblava irreversible a les 4 de la matinada, vam tornar a tancar els ulls fins gairebé les 9 del matí!
Vam anar a fer salts al jardí de la casa a 16 graus, a fer la compra al super C del costat de casa i posar rumb al PN Jacques Cartier. Vam pagar l’entrada al parc (només paguen els adults uns 10$) i aparcar al centre de visitants perquè ens informessin de quines rutes fer amb un bebè de 2 anys i mig. A tenir en compte que deixen cotxets 4×4 i motxilles per bebè de forma gratuïta. Feia un sol increïble i unes vistes que ens demostraven un cop més com d’enorme i majestuós es aquest continent. Un riu/llac quedava emmarcat per arbres enormes, i només les canoes que remaven a l’aigua hi posaven un toc de color a un entorn marcat pel blau del cel, el verd dels arbres i l’aigua transparent. Un entorn més digne de la sèrie “Virgin River” que d’unes vacances d’estiu. Ens va encantar i vam creuar el pont per començar la ruta de “Les Cascades”. Vam començar topant amb uns quants esquirols que en Nil saludava com si fossin íntims i ja enfilat a la motxilla ens distrèiem buscant els cartells grocs que hi havia penjats als arbres. Ens va posar la ruta més que fàcil i vam acabar-la refrescant-nos els peus (i alguns el cul) al riu. Quin escenari tant idíl·lic! En Nil jugant amb les pedretes de l’aigua, en Ferran admirant el paisatge i jo asseguda a una pedra a la riba de l’aigua.
Ens va sorprendre que no hi havia massa turisme: Franco canadencs, algun americà i un parell d’espanyols des ubicats.
Diuen que els moments idíl·lics s’han de gaudir perquè poden ser fugaços, però va ser un moment molt màgic! Va manar al cotxes i fer l’última ruta de 45 minuts ja tots cansats. De tornada a casa, migdiada de rigor, gelat en uns balancins molt originals i dosis de parc infantil de davant de casa, on només despertar-se el tenia entre cella i cella.
Un bon primer dia Canadian Style!
Molt bon dia des de la ciutat de Quebec!
Només llevar-nos, saltem una mica pel jardí de casa, esmorzem i decidim anar a la ciutat de Quebec en ferry. Ens allotgem a Levis, un poble a l’altre banda del Riu “San Lorenzo” i la manera més còmode d’arribar al famós “Old Quebec” és anar a Quai Paquet en cotxe i agafar el ferry a la terminal d’allà que en qüestió de 12 minuts ens deixarà al barri del Petit Champlain, just als peus del Chateau de Frontenac. Anem en cotxet no apte per llambordes, pujades o escales infernals i decidim després de passejar pel barri tant curiós i cuidat al mínim detall (i ple de galeries d’art), arribar a la Terrasse Dufferin amb el funicular (es paga en efectiu 6 $ per adult). En Nil està a primera fila sense aclucar els ulls i arribem al cotat del Castell embadalits per com de gran és el que ara s’utilitza d’hotel. Gaudim amb les vistes al riu i amb els canons que hi ha exposats, pujant a cada un d’ells i, sota un sol de justícia decidim que pot ser bona idea pujar a la Ciutadella per la “Promenades des Governeurs”. Després del graó número 133 potser ens adonem que no havia estat la millor idea del món tot i que en Nil es porta com un campió i puja totes les escales sol a peu.
És incansable i després d’una poma i aquest sobreesforç creuem els Plaines d’Abraham preguntant-nos perquè a Barcelona no hi ha aquest parcs i zones verdes que fa que tot sembli més gran, espaiós i net. Abans de dinar fem la parada de rigor al parc de l’Esplanade on en Nil es desfoga saltant a un boti boti i on fem malabars per passar pel mig d’uns sortidors sense acabar xops com ànecs. Després de dinar, fer migdiada no és una opció i fem passar l’assolellada que portem veient com en Nil s’ho passa pipa en les fonts de davant de l’Hotel de Ville. Poca gent molta calor i aigua per parar un tren fan que sigui el pla que més atrau al més disfrutón de la casa.
Enfilem vaixell de tornada i tot i que no ens aguantem drets trobem al Quai Paquet un festival infantil amb un tren, inflables de totes mides i colors i activitats pels més petits. No ens en podem lliurar i acabem la ruta amb aquesta cirereta del pastís. Malauradament, acabem lidiant amb, en majúscules, LA RABIETA d’un nen de dos anys i mig, que no ha parat d’en tot el dia, massa tocat pel sol i que li has de dir que pari de jugar amb les fonts (sí, aquí també hi ha sortidors d’aigua per jugar). S’adorm al cotxe i tornem a casa per intentar acabar el dia fent puzzles, jugant a casa i descansant per enfrontar demà un altre dia meravellós al país de la fulla de “arce”.
El que havia de ser un dia tranquil en bicicleta per l’Ile d’Órleans ha resultat ser una road trip en cotxe en tota regla, ja que ens hem aixecat amb fresca i pluja. Després de fer un petit canvi de plans ens hem plantat a l’Ile d’orleans amb en Nil adormit i el cel gris. No hi havia opció de fer una ruta en bicicleta parant als diferents establiments gourmets locals i, per tant, hem decidit fer km amb el nostre cotxe de lloguer. Amb en Nil dormint i el mal temps lo de recollir maduixes i mores no era una bona idea però si que ho era comprar-ne directament de la botiga. Tampoc era bona idea passejar entre les vinyes de Saint – Petronille i fer una cata de vins, però si admirar des del cotxe jardins enormes amb la gespa tallada milimètricament com si de camps de golf es tractés. Són professionals talladors de gespa i entre pluja, casetes de fusta, i la gespa d’un verd indescriptible alguna cadira canadenca vermella i vistes al mar.
Hem parat a comprar formatge i dinat al Cassis mones et filles per agafar forces i encarar les clarianes que s’intuïen per la visita de la tarda: Chute de Montmorency; unes cascades 30m més altes que les del Niagra i amb la bona decisió presa de amb un nen de dos anys i mig agafar el telefèric que t’estalviava una pujada d’escales pròpia d’Inferno de Dante. En Nil s’ha enamorat del tren volador i del bitxo blanc amb barretina de tamany XXL molt semblant al ninot de Michelin i que era la mascota de Quebec. Hem creuat el pont en moviment que passa just per sobre l’aigua i admirat badant els que es llençaven en tirolina per acabar esquitxats per l’aigua de la cascada desdel camí de la mateixa base.
Ens hem enfilat al cotxe i conduit per la 138 fins a Baie-Saint-Paul, un poble que surt a totes les guies turístiques i que no ens ha semblat res de l’altre món, més enllà del mirador que es troba a la sortida del poble amb vistes al “fjord”. Conduïem entre granges, jardins immaculats, arbres i rajos de sol i hem canviat a la famosa carretera 362 per gaudir d’unes vistes teòricament d’escàndol. Només ens afegia 4 minuts addicionals per arribar a destí i consantment tens vistes a terra i mar. El poble que més ens ha agradat de la ruta ha estat Sainte- Irenee amb casetes de colors pastel amb vistes a la costa i a la marea baixa i algun restaurant amb llumetes dels que té tan bona pinta.
Arribant a La Malbaie, anem a l’hotel lleig que diu en Nil, i tenim la bona sort de trobar al costat del motel el millor parc que el nostre fill podia tenir: una excavadora, un tractor i un helicòpter. Ens podríem passar hores admirant-ho però refresca molt i seguim anant en pantalons curts pel que entrem a l’habitació i tanquem les persianes fins l’endemà.
Ens hem llevat mirant per la finestra per veure de nou l’helicòpter i, es veu que a primera hora del matí s’ha enlairat sense que nosaltres ens adonéssim del xivarri que feia. En Nil no perdona l’esmorzar i hem anat al Cafe Chez nous a La Malbaie per degustar els primers ous benedict del viatge. No eren res de l’altre món, però amb la panxa plena es condueix millor per la carretera 138 que ens duria a Tadoussac. No tenim massa expectatives en veure balenes i menys quan per creuar el Fjord de Saguenay amb el ferry grauït fem una cua de mil dimonis… Creuem amb en Nil emocionat per estar sobre un barco i darrere (ell n’hi diu darrere però en realitat està assegut al copilot) del cotxe fins que a l’altre riba veiem el poblet més bonic fins el moment. Tadoussac i el seu hotel blanc amb la teulada vermella ens donen la benvinguda a un mar en calma ple de velers atracats a port. Fa sol i hi ha molt ambient, hi ha un petit passeig sobre el mar i marea baixa on pots apreciar a nens buscar pedres i gent gran descansant amb vistes. Aparquem just davant de l’inici de les passarel·les del Point de l’Islet park (no accessible per cotxets) i enfilem escales de fusta amunt fins a l’entrada del fjord on descansem sobre unes pedres planes i blanques, ens fem fotos sobre un norai rovellat i explorem, sobretot explorem.. fins que… de sobre, veiem una aleta negra sortint del mar! Comença l’espectacle! Les balenes o “roquals” són aquí!!! S’aprecia com surten a jugar a la superfície i com tota la corba de l’esquena surt tímida de l’aigua!.. Nosaltres emocionats… en Nil jugant amb l’excavadora a matar formigues… Des de Tadoussac es poden fer creuers amb zodíac i amb vaixell més gran per veure aquests cetàssis… però com deia en Ferran amb un nen de menys de 3 anys era totalment inviable fer aquesta excursió de 4hores pel mar si no volíem morir en l’intent…
Entrem al centre d’interpretació de balenes i mengem un Sandwich de formatge amb vistes, com de costum i fem temps per tornar a agafar el ferry per seguir la ruta i avançar cap a Anse Saint Jean on ens allotgem avui, en una casa amb una barbacoa que ens fa de cirereta del pastís!
Bonne soirée Quebec!
Tot i que el que preteníem durant el dia d’avui era visitar el PN de Saguenay, ens ho repensem en veure les durades dels trekkings. Hi ha pocs trekkings de menys de 2h i resulta que en Nil això de caminar no acaba de ser lo seu. Als PN de Canadà et deixen gratuïtament cotxets 4×4 o motxilles però ni així ens veiem capaços d’aguantar a un nen afamat i en constant moviment caminant més de 1hora. El PN de Saguenay compren diferents zones del fjord, tant les de la riba Nord (Tadoussac) com les de la riba Sud (Anse Saint Jean). Del sud, les més famoses són les de Riviere de l’Eternité on les pujades a una mare de déu i a Montagne Blanche realment devien valer la pena. Nosaltres, tot i que inicialment volíem caminar de Petit Saguenay a Anse Saint Etiene, decidim fer cas a la dona de l’airbnb als peus del Mount Edouard (unes pistes d’esquí) i quedar-nos d’exploració pel poble i rodalies. Comencem pujant a Anse de Tabartiere, un dels miradors on es veu el fjord i on es pot arribar en cotxe per fer una ruta de 1km a les diferents tarimes de fusta. Tot i que dista molt dels fjords noruegs als que estem acostumats, les vistes són molt boniques i el dia assolellat ajuda a que tot sigui més càlid i espectacular. Juguem a trepitjar formigues, a escalar roques i a saltar dels bancs de les taules de pícnic que estan a tot Canadà i és que després d’aquesta visita baixem al poble de nou i creuem el pont cobert que uneix les dues ribes del riu i amb un bastó fet d’arbre transformem a en Nil amb un petit Gandalf per vorejar una mica el riu i fer el típic llançament de pedretes. Intento sense èxit fer rebotar les pedretes planes al riu i fem mitja volta que en Nil diu que li fan mal les cames de tant caminar (mentida perquè crec que en total no haurem fet més de 2km). Avancem amb el cotxe fins al moll i el port on admirem de nou el fjord a cota zero i dinem amb vistes mentre els turistes pugen a barquetes estil zodíac per gaudir del paisatge. Em quedo amb les ganes de veure salmons pujar pel riu i pescadors autèntics pel que faig desviar a en Ferran cap a la Chute Des Saumons.. però després d 10 minuts sense aparent descobriment de les cascades fem mitja volta i conduïm per pobles totalment rurals amb habitants prenent la fresca a les cadires típiques canadenques i fent cremar les fogueres (només els hi falten els marshmallows) fins arribar a la riba est del Lac Saint Jean. Passem per Saguenay sense pena ni glòria i ens instal·lem a la nostra caseta amb embarcador propi i joguines de metge per agafar forces per l’endemà.
Des d’aquesta riba el Lac Saint Jean ens sembla bastant mediocre i poca cosa… opinió que canviarà dràsticament l’endemà.
Decidim arribar a Saint Felicien donant la volta a llac mentre les granges inunden la nostra vista i ens adonem que cada casa té, almenys, un tractor. En Nil al·lucina amb totes les “maquínes” que veu i realment els camps es fan més extensos fins a l’horitzó, només boicotejats per alguna torre d’alta tensió, alguna granja i en arribar a Saint Felicien el riu molt més salvatge, sorollos i amb un entorn més propi del Canadà que tenim en ment. Saint Felicien és un poble amb diverses cascades que té bastanta bona pinta però, nosaltres, anem per feina i hem vingut a pujar a un tren i veure animals pel que després de comprar entrades pel zoo online (ens costen uns 45-50€ per persona, nens de menys de 3 anys gratuït) entrem amb el cotxet (si en vols i no en dús en pots llogar un per 10$ estil carro amb una forma cuqui de marieta) sprintant per arribar ràpid al tren per veure animals. A l’estiu aquest mini safari surt cada 15’ i engabiat creues boscos típics, veus pobles i recreacions històriques bastant treballades i aconseguides i t’assegures veure els 10 animals més representatius de la zona: ós negre, moose, cérvols, gossets dels prats, bisonts, llops, bous, … El recorregut dura aproximadament 1h i és bastant interessant a no ser que vagis amb un nen que té molta gana i quan ha vist tres ossets i dos cérvols té ganes “d’anar al restaurant”, com diu ell. Sortim del tren i de camí al restaurant veiem que donen de menjar al petit panda vermell, semblen ossets de peluix i viuen al zoo just al costat d’un parell de lynx, tres grizzlies, un coyote i un puma que no veiem d’en tot el dia.
Després de dinar toca canviar de zona i intentar veure macacos i tigres però tampoc tenim sort i finalment, anem a la granja a jugar amb les passarel·les enfilades als arbres i veure la llama, els porquets i les cabretes que tant entranyables són. Ens passem una bona estona a la zona de passarel·les i el laberint d’aquest sector i, sort que no portem banyador ni xancletes i el temps no acompanya del tot, perquè hi ha una zona de jocs aquàtics molt xula que aconseguim passar de llarg. Acabem la visita contemplant els ossos polars fent la migdiada de la calor que passen. Cal dir que el zoo està bastant aconseguit, tens pasarel·les de fusta aixecades perquè puguis contemplar els animals al seu hàbitat. Són animals bastant acostumats a clima fresc a l’estiu i extrem a l’hivern, com el que tenen aquí; no trobem animals de la sabana perquè bàsicament no estan al seu entorn i realment es nota que tenen un espai immens per viure i moure’s en relativa llibertat. El recorregut del tren és el highlight de la visita, ja que arribes a veure el bosc boreal típic d’aquesta zona amb rius, llacs i arbres gegants que et fan adonar, un cop més, de la immensitat del país.
Agafem el cotxe i conduïm 30 minuts fins a Roberval, on dormir. Parem a la formatgeria Perron a Saint-Pierre i treiem al cap a una platja municipal d’aquest poble que és bastant xula (aquesta gent ha d’aprendre molt de platges encara).
Roberval ens encanta, quin gran encert! dormim just davant de l’ajuntament i la marina i tenim unes fonts per jugar i un piano de veritat per tocar al carrer de davant i un parc infantil molt complert per darrere… què més podem demanar?! Estem una bona estona als dos parcs i cabem el dia contemplant la immensitat que ahir no vam apreciar del Lac Saint Jean… No veiem l’altre riba, en plena hora daurada avistem molt molt lluny un parc eòlic, algun veler i aigua fins on ens arriba la vista. El que hem vist després, és que d’on som avui fins a l’altre punta hi ha més de 30km. Passen motos d’aigua a tota vela sense moure ni un sol bocí d’aigua i la imatge és totalment de postal. Ens queda pendent fer el gelat a la Vache Copine! Ho haurem d’apuntar per la següent!
Un cop més ens posem som conscients que aquí a l’hivern ha de fer molt molt fred, la gent treu les motos de neu i el llac es gela i es cobreix de blanc… també som conscients que estem rodejats de fauna com l’ós negre o els castors, … nosaltres de moment tenim el nostre osset particular 😉
Desde el nostre pis pmodern de Roberval no tenia masses expectatives posades en la ruta d’avui. Aparentment visitàvem un poble històric i ens menjàvem després 3h de cotxe per arribar a la següent destinació.
Com sempre, expectations vs reality… el llac Saint Jean ens regala un bon dia de luxe, sol espatarrant i unes vistes infinites al gran llac, diem adéu a l’alcalde de l’ajuntament que tenim davant de casa i conduïm uns 5 minuts per recollir nabius. Parem a “Les Saveours du Verge” i per 10$ omplim una caixa de nabius que ens poden durar tres anys i mig. Els tres experts recol·lectors de nabius entren al camp i els mini arbustos estan plens de boletes petites de color lila: els famosos blauets. Mentre els que cull en Nil no arriben a la caixa (és recollir-los i anar a la boca), nosaltres arrassem en un moment recollint-los a lo basc… la gent porta molta estona recollint nabius, ajupits a la mateixa posició i després ens adonem que els recullen un per un… Abans que en Nil acabi amb mal de panxa decidim que tenim prou nabius i enfilem al cotxe per, anar a Val Jalbert. Està més ple del que ens pensàvem i l’entorn és molt bonic, tot i que les explicacions en francès no és el que ara mateix necessitem, ens enfilem a un trolleybus d’època i veiem un poble fantasma de 1900 creat entorn la central hidroelèctrica als peus de la cascada. És el que coneixem nosaltres com una colònia tèxtil de l’època industrial… però abandonada i pagant 45CAD d’entrada per persona. Hi ha cases restaurades, cases aterrades i gent vestida d’època. És molt il·lustratiu i bastant xulo i, en contraposició a les nostres colònies tèxtils les cases són de fusta i separades les unes de les altres. L’entorn és espectacular i decidim pujar amb el bus fins al peu de les cascades (l’ultima parada). Allà les vistes són precioses amb tota la cascada als nostres peus. Es veu salvatge i autèntica i entrem a la sala de màquines per explicar a en Nil el funcionament de les turbines. Arriba el moment clau i és que pugem al telefèric (per en Nil el tren volador) i arribem a dalt de tot de la cascada per fer un caminet de 10 minuts a peu fins a la Cascada Maligne. Veiem la immensitat del bocs i en qualsevol moment pensem que ens sortirà en David Crockett i el seu barret amb la cua de mapache de darrere qualsevol arbre. Baixem per on hem vingut i, un cop a baix, pugem 64 graons per arribar al mirador amb el terra de vidre (menys espectacular del que pensàvem). Ens acomiadem del poble mirant enrere amb una vista bucòlica del que podia ser la vida fa 120 anys i caminem per l’antiga via del tren fins a arribar de nou al cotxe. Quina gran parada!
Dinem a un bar de carretera tematitzat de nabius, quina mania que els hi acabarem agafant! Tot són souvenirs horteres amb fotos, dibuixos i peluixos d’aquest fruit tant característic d’aquesta zona.
Ara toca fer més de 3h de cotxe per arribar a l’entrada del Parc Nacional de Saint-Mauricie. Ens alegrem de fer aquesta carretera perquè voregem la Riviere Saint-Mauricie i veiem el riu, barques de pescadors (no de salmons com el que tenia al cap) i molta molta vegetació. La carretera és molt bonica, per nosaltres un dels trajectes Top de la ruta i és que passem per pobles de mala mort on només veiem els balancins als porxos, les cases de llenyador i cotxes pick up enormes. Els arbres ens guien fins a arribar a Saint-Mauricie-de-Parc, quin plaer de poble! És petit i sembla sortit d’un petit conte de fades. A unes passes de casa sentim música i és que crec que és el poble amb més “festa” i joves per m2 que hem trobat fins ara. Hi ha ambient i és que hi ha un parell de bars regentats per joves surfers que organitzen un dijous al mes un concurs de skates.
Dormim a una caseta increïble, sortida de la revista “El mueble” de cases rústiques i dormim després de degustar una bbq com déu mana!
Un dia més despertant-nos a la casa dels tres ossos i la rínxols d’or. Tenim un jardí meravellós amb cadires canadenques de l amida de cada membre de la família. La casa fa olor de pa torrat i agafem el cotxe per anar al PN de La Mauricie. No tenim ni idea perquè però la noia de l’entrada (entrem per l’entrada del sector de Saint Mathieu que està a 11 minuts de casa) ens diu que avui és gratuït i no ens queda clar si som els clients del dia, si és perquè som turistes o bé si es el dia mundial dels parcs nacionals. Ens recomana fer el trekking de “Les Cascades” i aparquem al parking de l’area de Shewenghwan on uns cartells prometedors ens diuen que és territori d’ossos i que hem d’anar en compte… quin bon rotllo…
Comencem la caminada d’una horeta caminant pel bosc, creuem un pont amb vistes al llac Wakipwdhgiwnk i ens desviem per seguir la ruta per les cascades com a tal. És molt bonic i veiem gent amb banyador que es remullen a les basses del riu. Quan posa les bambes a les cascades decidim tornar pel camí normal i seguim buscant esquirols mentre creuem els dits per no trobar-nos cap ós negre!
Després de la caminada decidim agafar un kayak (dubtem entre la típica canoa de rabraska i el kayak però el senyor de lloguer ens diu que amb un nen anirem millor amb el kayak de tota la vida). El lloguem una hora i enfilem llac amunt fins que arribem a una illa allà el mig que ens sembla el lloc perfecte per fer un pícnic… ens ho sembla a nosaltres, als tàbacs i als ocells que aniden allà… però als guardes del parc no els hi sembla tant i ens conviden a marxar pel bé dels animals. En tornar en Nil només ens diu: No em molleu! I esgotat el posem al cotxe on segueix la visita al parc somiant amb els angelets.
Ell no veu la resta de parc però nosaltres fem més km de carretera fins arribar als Llac Edouard, un llac mode dominguero amb zona de pícnic i platja per fer castells de sorra i jugar a pales. Les vistes des de dalt “Le Passage” són bastant increïbles i tot esta cobert d’un mar d’arbres de color verd fins on ens allarga la vista. Passem també pel mirador de la cadira vermella gegant i veiem mil llacs on poder navegar amb la teva pròpia canoa. Quin país!!
De tornada al nostre poblet anem a veure el pont cobert de color vermell al més pur estil casa de la pradera i fem la nostre dosi de parc infantil i apreol spritz amb vistes a un camp de volei platja on en Nil fa pràctiques olímpiques de tir de frisbee.
Quin gran dia al paradís canadenc!
És dia d’acabar el roadtrip i passar un cap de setmana a Montréal per posar la cirereta del pastís a un viatge kid’s friendly. El trajecte és de gairebé 2h i, com no, hi ha trànsit infernal per arribar. Decidim deixar les maletes al nostre airbnb i anar a l’aeroport a tornar el nostre flamant Mercedes GLC per gaudir de la ciutat en transport públic. Ens comprem una targeta que inclou el bus 747 per arribar el centre i múltiples viatges en metro i ens plantem a l’airbnb més terrible que hem tingut fins ara… però millor ens ho plantegem amb filosofia i almenys gaudirem de la ciutat amb la visita de la família canadenca d’en Ferran: La Lily i la Kaelynn són aquí per veure’ns (sobretot al peque), així que bon humor i a gaudir de les vacances!
Ens llevem d’hora però sortim super tard, com era molt viable! Agafem el metro i ens plantem a Berri UQAM (el centre de la ciutat) per caminar pels carrers i la zona turística, dinar a un restaurant amb vistes i comprovar que les expectatives són diferent a la realitat i… Montréal resulta no ser tant terrible com ahir ens vam pensar. Aquesta zona, tot i que grisa i industrial (i que el dia no acompanya) és bastant xula, plena de restaurants, botiguetes i flors per tot arreu! Visitem també Notre-Damme, que està en mode Sagrada Família restaurant-se i baixem a l’Old Port per veure vaixells, l’ambient d’un diumenge a la tarda, el riu i gaudir d’un parc infantil amb vistes a la Nòria i la tirolina. Estem cansats i després de molt de temps hem pogut passejar empenyent un cotxet amb un nen dormint plàcidament. Contrapronòstic… we like Montréal!