13 hores de vol després (amb la mascareta posada religiosament) arribem finalment a Los Angeles per fugir immediatament i començar el nostre Road Trip pel bressol d’Amèrica. Sortim de la terminal en un tres i no res, agafem l’autobús que ens durà a la base d’operacions de Alamo i triem un flamant Chrysler negre com si fóssim el mismissim president dels Estats Units. Agafem carretera i manta per intentar passar desapercebuts a LA i arribar de clar (sense cap tipus d’èxit) a Barstow; la nostra primera parada i presa de contacte amb un Motel de Carretera.
Barstow no té res, simplement motels econòmics (i molt bàsics), la Ruta 66 que Travessa el poble, que està a dues horetes i mitja de LA i que està molt aprop de Calico (el poble fantasma que visitaríem l’endemà). A les 22:00 tots els restaurants de fast food (perquè no en trobem de més varietat) tenen únicament el delivery obert i cau la primera cheeseburguer del McDonald’s per tema de pura necessitat.
El jet lag fa de les seves i a les 5 comencem a donar voltes al llit fins que decidim aixecar-nos per degustar un esmorzar al Peggy Sue 50’s Diner; un local literalment al costat del no res que et tele transporta al passat. Colors pastel, cambreres amb el termo de cafè passant per les taules, la Betty Boop a cada racó del restaurant i els uniformes amb la còfia i un somriure d’orella a orella per oferir-te pancakes del tamany d’un disc de vinil.
Amb la panxa plena i ja a 38 graus (a les 9 del matí) paguem els 8$ per entrar al poble miner fantasma de Calico. No ens acaba de convèncer el Poblet, sembla que estiguem a la secció del Far West de Port Aventura, amb un carrer amb casetes de fusta a banda i banda, musiqueta country i un tren de la mina… però resulta que en aquest indret hi van arribar a viure fins a 1200 persones fins que el preu de la plata va baixar en picat i van decidir fugir a la ciutat. En definitiva, a hores d’ara prescindiríem d’aquesta primera parada i començaríem a desfer pneumàtics per l’asfalt en mal estat de la Ruta 66. Cal dir que durant aquest tram aquesta va paral·lela a la nova Interestatal 40 i tot i que sembla que no té encant, és, de moment on ens hem sentit més sols i on hem vist imprès el logo de la Ruta 66 al terra. El paisatge és totalment àrid i pla, amb algun miratge de tant en tant en tant. Veiem que anar 5 hores per la 66 és insostenible i ens reincorporem a l’autovia per comprovar que els camions s’adelanten a velocitats importants. Ens desviem cap a la 66 de nou per arribar a Oatman, un altre poble miner (en aquest cas gratuït) on els ases es passegen tranquil·lament perquè els turistes els hi donin de menjar (i on els petits porten un adhesiu al front que t’indica que només beuen llet materna). El poble és un carrer al més pur estil Oest on esperes el proper tiroteig i l’aparició del Sheriff a la següent cantonada i es el punt de partida al tram més salvatge, per ara de la Ruta 66. Un tram amb serps de cascavell i 191 corbes que et fan pujar un port de muntanya amb vistes a un paisatge lunar.
Arribem a Kingman i repostem forces al D’z cafè, un altre lloc molt pintoresc on ens enxufem Coca Cola en vena per intentar reanimar-nos. Just davant el cafè ens trobem amb la locomotora Santa Fe, un bitxo enorme que recorria el trajecte de Kansas a LA durant més de 20 anys i que cada roda fa 2 vegades en Ferran. Fem la turistada de rigor de passar per l’arc de la ruta 66 amb el cotxe i deixar-ho immortalitzat per la posteritat.
Agafo jo el cotxe i seguim per la 66 fins a Hackberry, on hi ha un xiringuito ple d’andròmines, cotxes antics, cartellets i sortidors de gasolina que han vist millors moments. Seguim fins a Selligman amb amenaça de pluja i amb un avís al cotxe d’alerta tornados per travessar el poble i passar immediatament de 41 a 16 graus com aquell qui no vol la cosa.
Agraïm el petit canvi de temps, els llamps i trons que veiem a l’horitzó i arribem a Williams, un poblet molt pintoresc que ens roba el cor i on farem servir de base per agafar forces per demà veure i viure el Grand Canyon!
